Selecciona Edició
Connecta’t

Pol Guasch veu ‘Els homes i els dies’ al TNC: Rebutja’m i et seré fidel per sempre més

Xavier Albertí porta al TNC els diaris de David Vilaseca, recollits en el llibre ‘Els homes i els dies’

Rubén de Eguía interpreta David Vilaseca al TNC.
Rubén de Eguía interpreta David Vilaseca al TNC.

Si Els homes i els dies, el tòtem autobiogràfic que va escriure David Vilaseca, fos una imatge, seria un quarto fosc. Prova d’imaginar-ne el rastre: la humitat, l’olor, la suor a les parets. La brutícia. El cos desconegut i la pèrdua de sentits. Aquella cosa d’amor silenciat i de recerca desesperada. També podria ser un cel de Londres, aplomat i grisós, ennuvolant les possibilitats d’una vida nova. O bé un record que pesa massa: la mare, el poble, la Barcelona provinciana, els amics oblidats, aquell primer amor que el va trair, el trauma, la psicoanàlisi, el dolor. Un altre escenari: llum tímida i els seus dits contra el diari, primer; contra el teclat, després; i el manuscrit imprès entre les mans, finalment.

Xavier Albertí, director de l’adaptació teatral que es representa ara mateix a la Sala Gran del TNC, ha escollit la primera imatge. Per sòbria. Per netíssima. Per despullada. Contra l’estigma, també: en un quarto fosc s’hi recull tanta vida, tanta energia s’hi recull, tanta voluntat dissimulada de trencar-ne les parets i ocupar un espaimés ample, més alt, que és important evocar-ne la imatge. Això és el que es desprèn de l’escriptura de Vilaseca, també: aquell desig de transcendir la presó del llenguatge, de foragitar el pensament i d’imaginar un altre horitzó possible. Però hi ha el cel de Londres, aplomat i grisós, i la mare, i el poble, i la Barcelona provinciana, i els amics oblidats, i aquell primer amor que el va trair, i tantes coses més. Com fugir, aleshores?

Quarto fosc a part, l’adaptació de l’obra omple l’escenari d’un teatre nacional de qüestions tan delicades com ho són l’exili intel·lectual, que, en el cas de Vilaseca, va anar de bracet de l’exili sexual; el relat de la soledat queer; una crítica dissident i marieta del sistema cultural i la consciència absoluta que, com escriu Vilaseca, “qui domina el llenguatge domina la vida”. Sense pretensions de domini ni hegemonia, l’aposta d’Albertí reconcilia l’obra de Vilaseca amb ell mateix, perquè renuncia al sensacionalisme del relat –el relat amb què alguns van promocionar l’obra, fent èmfasi en la mort traumàtica i les cantarelles d’èxit post mortem– i aposta clarament per traslladar un relat polièdric al teatre.

Vilaseca era un escriptor de portes endins. Sense que gaire gent ho sabés, escrivia un diari que era la seva gran tasca vital i estètica.
Vilaseca era un escriptor de portes endins. Sense que gaire gent ho sabés, escrivia un diari que era la seva gran tasca vital i estètica.

Estic convençut que alguna cosa es perd quan el que se subratlla de Vilaseca és que l’autor oblidat conquereix, per fi, la palestra. Que finalment se’l valora i reivindica. Per començar, perquè no es qüestiona qui decideix i qui vaticina els èxits editorials i literaris. També perquè s’obvia que el cànon muta i es resignifica. I, alhora, perquè es mistifica la seva obra sense atendre’n la complexitat. Vilaseca no era un avançat al seu temps: dialogava amb uns altres referents, trencava la closca d’una cultura petita —caldria preguntar-nos, de fet, per què tan petita i tancada— i s’obria a uns debats que anaven amb allò que el travessava, cercant-los on fes falta.

Resulta que Vilaseca era un escriptor de portes endins i escrivia, sense que gaire gent ho sabés, un diari que era, per a ell, la seva gran tasca vital i estètica. Allí hi recollí malestars, preocupacions i vicis, però també una perspectiva crítica i sense complexos de la cultura catalana del moment —amb poques diferències a la d’ara—, que, certament, no estava preparada per acollir un discurs teòric i acadèmic com el seu; també aplegà una lectura viva i diferencial de grandíssims autors, com Maria-Mercè Marçal o Josep Pla; però alhora encetà una anàlisi profunda sobre la sexualitat, el gènere i la identitat que dialogava, sense res a envejar, amb aquells teòrics que, fora de la península, ja estaven posant el gènere en disputa i debatent sobre l’embolic de la sexualitat. L’aposta d’Albertí capta aquesta complexitat i la trasllada a l’escenari d’una manera polifònica i amb una divisa clara: no simplificar el relat. Que és el mateix que dir: no convertir en titular el que és, de fet, una història llarguíssima, que s’escriu durant tota una vida.

Hi ha alguna cosa dels diaris de Vilaseca, però, que és feixuga, que esgota el lector. Segurament es tracta de l’impacte que té el moviment de Sísif quotidià ­­–gens heroic, tan prosaic– que l’arrossega sempre a ensopegar amb la mateixa pedra. Un no parar de contradiccions permanents, de no trobar-se mai al lloc desitjat, de torturar-se sense treva i de creure’s prou important com per fer-ne, d’això, literatura. Ben mirat, no és altra cosa que el reflex íntim del lector, també, que repesca en les frustracions de Vilaseca les prò­pies. Per això ho salvaria, sí: perquè el seu cansament també és el nostre, perquè el seu ego també és el nostre.

L’obra planteja qüestions tan delicades com l’exili intel·lectual, que en el seu cas anava de bracet amb el sexual

I és que en els seus diaris no hi ha, solament, una vida sencera. Hi ha una intenció, un propòsit: la voluntat expressa de dedicar-se a l’escriptura, de pensar-se a si mateix com a creador –però “odio escriure aquest diari”, escriu, perquè ell sap, de fet, que reviure amb les paraules allò viscut té alguna cosa de tortura i, de vegades, el gran projecte estètic tremola davant les necessitats bàsiques de ser feliç o, simplement, d’anar tirant. Ell va mantenir-se en la seva intenció calladament, d’amagades i sense aturador. No se’n va cansar. Als escriptors, sovint se’ls pregunta què escollirien, si haguessin de triar entre vida i escriptura: Vilaseca demostrà que les dues activitats són inseparables, que hi ha qui escriu vivint en cada paraula, qui no deixa d’escriure en cap moment que viu.

Traslladar aquest gest ferm, vital, a un escenari, no és cosa fàcil. Per això Albertí ha apostat per una veu tranquil·la, asserenada, que condueix les dues hores d’espectacle: és Rubén de Eguía, que renuncia a mostrar l’ego actoral i oculta l’espectaculariat representativa rere el to sobri, la cadència i el ritme, tot fent de mirall de la resta de personatges, oferint-los espai i temps per créixer en les seves intervencions, que són, al capdavall, contrapunts de la biografia del protagonista.

Xavier Albertí, director de l’adaptació teatral que es representa ara mateix a la Sala Gran del TNC, ha escollit la imatge del quarto fosc.
Xavier Albertí, director de l’adaptació teatral que es representa ara mateix a la Sala Gran del TNC, ha escollit la imatge del quarto fosc.

La mescla entre vida, literatura i pensament en l’obra de Vilaseca batega a l’altura de Maggie Nelson (també publicada a L’Altra Editorial) o del canònic Retour à Reims, de Di­dier Eribon. Trobar l’equilibri i el límit en aquesta tríada esdevé el repte d’una escriptura que trena la vida pròpia a la social i col·lectiva. Als diaris, hi apareix l’arribada de l’euro, Kosovo en flames i l’atemptat del ­World­ Trade Center, entre d’altres. Vilaseca, anònim en un Londres immens i bulliciós, deixa rastre del que perd i del que es perd. Especialment lluminós és el moment en què el que desapareix és, de fet, el seu diari: sis mesos engolits per un error al teclat. Amb fressa i desesperació, els prova de reescriure en una tarda per recuperar la vida perduda: què en quedaria, altrament, de tot allò? On s’amaga la vida quan no hi ha paraules per capturar-la, quan les paraules que l’han congelada ja no hi són?

I és en aquest sentit que també resplendeix alguna cosa de tragèdia, en el llibre. D’ell que anuncia la seva mort. D’ell que intueix que l’èxit no arribarà en vida. D’ell que sap que el món, de vegades, és massa petit per a tant de desig i tanta volada poètica. D’ell que sap que el sofriment l’estiba a dins i no se’n pot desprendre fàcilment. La teràpia psicoanalítica, que Albertí mostra amb humor i profunditat, però també amb la força de qui apuntala el trauma, és un lloc de tornada: no hi ha història si no hi ha records on agafar-se, no hi ha vida sense un paradís on es torna, només, amb el pensament. I amb el retret, també: als pares, al germà perdut, als col·legues absents i a la ciutat, que és matèria fosa en el temps.

Que els cossos parlin per nosaltres

La dramatúrgia de Josep Maria Miró aconsegueix concentrar tota una vida –que són, en paper, més de set-centes pàgines– en dues hores d’espectacle. De fet, el dramaturg aposta per afegir a l’adaptació una relació d’intertextualitat amb autors i obres que Vilaseca cita als seus diaris o que, simplement, il·luminen el seu pensament des d’una altra perspectiva. Aquest encert, que s’hauria pogut multiplicar encara més, evoca Mercè Rodoreda, Eugeni d’Ors o Pedro Lemebel (“yo no pongo la otra mejilla / pongo el culo compañero / y ésa es mi venganza”). Vaig pensar també en el brillant Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas, l’autobiografia que el dissident cubà va escriure quan ja se sabia condemnat per la sida. O en els Diarios de Rafael Chirbes, igualment honestos i despullats. L’obra de Vilaseca dialoga amb aquests autors per la consciència profunda de la solitud i de com, malgrat tot, l’escriptura no pot guarir-la, però sí entendre-la, desplaçar-la, dur-la a un altre lloc.

Mostra l’evolució de Vilaseca contra la pròpia voluntat, que el dirigeix, irremeiablement, a un lloc que no desitja

Solitud, la de Reinaldo Arenas, contra un règim que perseguia la dissidència, solitud contra una societat que perseguia l’homosexualitat, però també solitud que travessa aquell que no milita en la norma. És a dir: solitud com a mode de vida. Ho sabia Chirbes quan escrivia que “sempre m’estic curant d’alguna cosa que em fereix”, i també Vilaseca quan afirmava que “el que fa més mal és no saber”. Llegir-los, per separat i en paral·lel, serveix per comprendre el que ells ja van entendre: estar envoltat no vol dir estar acompanyat, estar acompanyat no vol dir ser estimat, i ser estimat tampoc no cura la xacra de la solitud.

“M’he d’acostumar a viure amb aquesta buidor”, s’exigeix Vilaseca als diaris. A això em referia: a fer de la solitud costum perquè no hi ha remei ni fugida, quan els camins que un transita són els que, tot sovint, els altres assenyalen i un mai no acaba d’escollir. Independentment del seu compromís polític o del seu activisme marieta, diferent en cadascun dels tres escriptors, la solitud els travessava en la seva forma d’estimar. També en l’herència que acumulava el seu desig, que ells no havien forjat i que bevia de relats, tòpics, pors, prejudicis, estigmes i inseguretats, dels quals és gairebé impossible escapar-ne. Com si diguessin: la nostra forma d’estimar és una condemna a estar sempre sols.

Però també és cert que amb l’escriptura van fixar alguna cosa que no és tan fàcil d’assenyalar, segurament perquè la literatura defuig el que és evident i pretén capturar una altra experiència. Ells saben que l’amor no és res més, com sosté Chirbes, que un intent de viure amb plenitud el que és, per naturalesa, un pur desfer-se. Ells saben que els seus amors, les seves vides, els seus desitjos, han nascut amb tanta fortuna com mala estrella, i que tot el que tenen de plaents i transformadors, també ho tenen de dolorosos i complicats. Per això reivindiquen el gest d’escriure, vull creure: la vida no es mendica; l’escriptura tampoc. I si la vida s’ha de mendicar una mica, que mai no s’hagi de fer amb l’escriptura.

Ara bé, el que els trena sense fissures és el gest claríssim que els porta a escriure: la valentia. I la paradoxa amb què la valentia s’expressa: què té de valent anar recollint i apedaçant fragments de vida sota la llum de l’escriptori, mentre els altres dormen? Es tracta del desig de romandre. De l’ambició desmesurada a la posteritat i del risc de no poder defensar la teva obra quan es publiqui i ja no hi siguis. El mateix: atorgar tot el poder a la literatura, que aquí pren forma de memòria futura que es projecta cap al demà, contra l’absència.

La representació al TNC mostra, també, l’evolució de Vilaseca contra la pròpia voluntat que el dirigeix, irremeiablement, a un lloc que no desitja. Deu ser perquè el seu primer amor, en Josh, l’enganyava i recorria espais de cruising d’amagades, que Vilaseca abandona la flama d’un romanticisme normatiu, permanent i indestructible, i enceta, així, la baixada als inferns i a l’escriptura, com si fossin una sola cosa, acompanyada de la militància d’un tipus de sexualitat que, a poc a poc, el trena al dolor i a la destrucció (“per poder follar-te algú per dins l’has d’haver matat una mica”). Aquí un dels temes que considero fonamentals en l’obra de Vilaseca: la soledat queer, que és, com bé sabem, el cavall de Troia de qui estima als marges. I la complexitat amb què Albertí i Miró, novament, decideixen representar-la: la soledat no ve, únicament, del rebuig dels altres, sinó també de les normes que un col·lectiu s’imposa a si mateix, fregant la dissolució en el cos de l’altre. Vilaseca, que s’hi va sumar acríticament, a aquesta forma d’estimar, assumint la pèrdua que una relacionalitat com aquesta imposa —l’anus és una tomba, evocava Leo Bersani—, escriu la seva obra com una alternativa a això: hi ha un espai on descansar? Hi ha algun lloc on el cos, finalment, es retiri?

Al final de l’obra assistim, de passada, al que va ser el més semblant a una conversió: els darrers mesos de la vida de Vilaseca lluny de la carn, de l’anonimat sexual i del consum ràpid de cossos. No crec, però, que aquesta sigui l’alternativa que Vilaseca honestament proposés. L’alternativa és l’escriptura: un ritme diferent, una altra afectivitat, una força de paraules que captura l’amor sense fagocitar-lo i anomena el cos sense destruir-lo. Quan un acaba de llegir el llibre, quan un surt del teatre, es pregunta de què va ser víctima, Vilaseca. No per engreixar la idea del màrtir, però sí per dubtar d’allò que es va escolar entre tantes paraules d’autoanàlisi i d’extrema consciència. Potser la manca d’acció en el bloqueig del pensament? Potser la dèria de la paraula desconnectada del cos? Potser la por ocultada en el relat? No m’atreviria a respondre, en quatre línies, el que és una pregunta que no es va resoldre mai en vida seva. Llegir-lo, escoltar-lo ara al TNC, és també defugir la resposta simplificada i comprendre que, per poder-ne intuir algun indici, sovint cal afegir encara més paraules. Més paraules encara. Ho escrivia Reinaldo Arenas, millor que ningú: “Recorda que l’única salvació que tenim és per la paraula; escriu”.

La mare, el poble, la Barcelona provinciana, els amics oblidats, aquell primer amor que el va trair, el trauma, la psicoanàlisi, el dolor. Són records que li pesen.
La mare, el poble, la Barcelona provinciana, els amics oblidats, aquell primer amor que el va trair, el trauma, la psicoanàlisi, el dolor. Són records que li pesen.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ