Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Resposta a Blanca Llum Vidal, tan fosca!

El seu article apel·la a les emocions i als judicis morals, a més d'emprar un obscur llenguatge filosòfic, per no entrar a discutir l’avantprojecte de “llei trans” espanyola

Manifestació de l'Orgull LGTBI a Madrid.
Manifestació de l'Orgull LGTBI a Madrid.

M’ha fet molta gràcia l’article que una senyora que es diu Blanca Llum Vidal ha tingut l’amabilitat de consagrar-me, a Quadern. El tema n’és una entrevista meva publicada a eldiario.es el 29 d’abril passat, on jo parlava de les persones trans i l’autoidentificació de gènere.

Em fan gràcia moltes coses del seu article, però d’entrada, el preàmbul. La senyora Blanca Llum considera convenient posar el focus sobre la meva biografia, donant-ne detalls com la meva condició de mare o els títols del meus llibres. Què té a veure, això, amb el tema en discussió?, ens podriem preguntar. Els oferiré després la meva hipòtesi; per ara, vull entrar en l’article pròpiament dit.

Confesso que no és fàcil. Perquè, què estem discutint? Una cosa molt concreta: l’avantprojecte de “llei trans” espanyola que estáà en tramitació, l’article fonamental de la qual diu: “Toda persona de nacionalidad española mayor de dieciséis años podrá solicitar ante el Registro Civil la rectificación de la mención registral del sexo. (...). El ejercicio del derecho a la rectificación registral de la mención relativa al sexo en ningún caso podrá estar condicionado a la previa exhibición de informe médico o psicológico relativo a la disconformidad con el sexo mencionado en la inscripción de nacimiento, ni a la previa modificación de la apariencia o función corporal de la persona a través de procedimientos médicos, quirúrgicos o de otra índole” (article 37). És la traducció jurídica del mateix principi que la senyora Vidal enuncia amb un llenguatge, diguem, més planer: “la llibertat individual de considerar-se el que et doni la santíssima gana”.

Les conseqüències d’una disposició com aquesta són, òbviament, gegantines. Totes les societats han reconegut al sexe (la divisó de l’espècie humana en dos grups, mascles i femelles) una inmensa rellevància en àmbits fonamentals: social, jurídic, polític... a més, està clar, del biològic. D’entrada, considerar el sexe com a elegible té efectes pràctics tan problemàtics com, per exemple, que declarant-se dones (recordem: sense cap requisit), els homes esportistes puguin competir en equips femenins, els polítics ocupar els llocs que corresponen a dones en els grups paritaris, els presos anar a presons de dones, i qualsevol home (amb DNI canviat o sense, perquè ningún no demana el DNI a l’entrada) fer ús de lavabos o vestuaris femenins. Tot això ja passa en països que han aprovat lleis similars.

A un altre nivell, l’anomenada “llei trans” converteix en paper mullat les estadístiques que fins ara ens han permès conèixer la situació d’homes i dones. I això, al seu torn, fa impossibles les polítiques d’igualtat. Com saber si les dones guanyen més o menys que els homes, si “dona” i “home” es tornen conceptes buits, sense significat? Com lluitar contra la violència masclista, si no sabem qui s’ha de protegir? Com corregir la penalització laboral que pateixen les dones pel fet de tenir fills, si “dona” ja no vol dir “la que és (o és vista com) potencialment mare”?...

Per les nostres experiències corporals, pel significat que la societat els atribueix, per la nostra història compartida... les dones formem un subjecte polític. El denominador comú que ens uneix és un cos (sexe) que el patriarcat fa servir com a criteri per destinar-nos, volguem o no, a un cert lloc a la societat (gènere): guanyar menys que els homes, ser sexualitzades, ser víctimes potencials de violència, fer-nos càrrec gratuïtament de les tasques domèstiques i responsabilitats familiars... Aquest subjecte polític, la “llei trans” l’esmicola, el buida, el fa impossible (poso “llei trans” entre cometes perquè no és una llei pels trans, sigui això el que sigui, sino per tota la població). De pas, nega una evidencia científica com és el sexe biològic, i ja posats a fer, nega la realitat objectiva, substituïda per percepcions subjectives amb força de llei.

I de tot això què en diu la senyora Vidal?

Res. Com molta gent que comparteix la seva posició, no hi entra. I ben fet que fa, perquè és complicat defensar -per donar un exemple, el de l’esport- que un nedador que ocupa el lloc 462 al rànking passi a ocupar el número 1 declarant-se nedadora, o que en el rugbi femení hi participin “dones”, biològicament homes, que a més de guanyar més fàcilment, poden provocar lesions -sense intenció- a les jugadores. També seria complicat, me’n faig càrrec, convèncer-nos que és fantàstic això que està passant: que per fer més convincent el “canvi de sexe” (un impossible), noies i nois sans s’amputin membres, s’hormonin i es converteixin en adults estèrils, amb sexualitat limitada i dependents de medicació tota la vida.

Per no discutir això, per no rebaixar-se a parlar de coses tan prosaiques com els efectes dels bloquejadors de la pubertat o les estadístiques que demostren que hi ha moltes més agressions a vestuaris mixtes que als que són només de dones (biològiques), és millor llençar pilotes fora. És el que fa la senyora Vidal, i ho fa per dues vies, molt utilitzades pels de la seva corda.

Primera via: apel.lar a les emocions i als judicis (sumaríssims) morals. A l’entrevista, jo declarava: “acogí la existencia de personas trans con simpatía”. Amb una lògica impressionant, ella qualifica la frase d’"innoble” (sic). Més endavant, i falsificant les meves paraules (diu que jo he dit “acepté la existencia”), m’atribueix una...

A veure: quina paraula trobàvem a faltar? Quin terme ens estranyava moltíssim que encara no hagués sortit?

Efectivament: “fòbia”! Bingo!

No tinc idees, no tinc arguments, no penso: pateixo “fòbies”. Ara entenc aquesta dèria de capbussar-se en la meva vida: busca, diu, “un desig mal paït o un trauma”. Ai, quin neguit, tenir un inconscient tan fosc! Quina impaciència que la Blanca Llum de la Veritat m’il.lumini!

Segona via: enfosquir-ho tot, emprant un obscur llenguatge filosòfic que deixi k.o. als oponents. Per això va molt bé Judith Butler, autora amb ben guanyada fama d’il.legible. Però com que està molt vista, la senyora Vidal ha buscat un altre referent, Heidegger. M’acusa d’"essencialització d’arrel heideggeriana”, d’"ontologia, tombarelles semàntiques, desvetllaments, auxiliar determinant, autenticitats grecollatines” -embolica que fa fort!-, de “teología de la paraula poètica” -mira, això és bonic... ai, no, que “...acabaria fornint d’eines filosòfiques el nazisme”-, i per si no n’hi hagués prou, de “màgia autoritària”.

Deu suposar que en aquest terreny, no li puc contestar. I té tota la raó: sóc llicenciada en Dret; de filosofia, no hi entenc un borrall. Però em fa moltissima gràcia que una persona que creu, com ella, que un senyor qualsevol, només pronunciant (amb fe, això sí) la fórmula màgica: “Soc dona” es converteix ipso facto en dona, m’acusi, a mi, de “màgia”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ