Selecciona Edició
Connecta’t

Resposta a Laura Freixas: Alerta!

El que diu no és només denigrar les persones trans a cops de reduccionisme patètic, sinó també és posar en dubte la llibertat individual de considerar-se el que et doni la santíssima gana

Manifestació de Black 'Trans' Lives Matters a Londres.
Manifestació de Black 'Trans' Lives Matters a Londres. Getty Images

A una senyora que es diu Laura Freixas i que té més de trenta mil seguidors a Twitter i vés a saber quants més a Instagram; a aquesta dona que es defineix públicament com a mare, escriptora i feminista; a aquesta senyora que recorda que va ser presidenta de l’Asociación Clásicas y Modernas, que es veu que és una associació que treballa incansablement "para la igualdad de género en la cultura"; a aquesta dona que ha escrit una muntanya de llibres, alguns amb títols que fan més aviat bona pinta (El asesino en la muñeca, Todos llevan máscara o ¿Que hacemos con Lolita? Argumentos y batallas en torno a las mujeres y la cultura, entre d’altres), a aquesta dona li sembla que les persones trans "han invadido nuestros espacios" (m’imagino que el plural fa referència a les dones que hem nascut dones i que així ens hi sentim), tot i que confessa que "acogí la existencia de las personas trans con simpatía". És que és tan innoble, dir això, que un cop superat el furor, t’agafa un atac de riure que cura. Ja sé que un estirabot d’una envergadura reaccionària com aquesta no fa cap gràcia ni una, però és que això ja és el comble. L’entrevista va ser publicada al Diario.es el passat 29 d’abril.

El problema no és només l’essencialització d’arrel heideggeriana i passada de voltes d’un nosaltres-les-dones que formaria una massa compacta i abstracta, un conjunt fonamentalment ajuntat i bàsicament poc divers, un bloc uniforme que gairebé traspunta la puresa d’un element químic. Basta fer un cop d’ull a la història recent per veure on desemboca aquesta mena de tractament dels éssers humans. Alerta.

El problema tampoc no és només el perill que representa una idea com "acollir l’existència" d’algú. Freixas explica que va acceptar la realitat de les persones trans amb bona actitud. Encara l’haurem d’aplaudir per no haver insultat ningú o per haver practicat aquesta cosa tan civilitzada de ser mig amable i de no tirar la cavalleria per sobre a determinades persones. Com si l’existència dels trans hagués de ser avalada per algú. Com si la seva existència requerís de ser legitimada per un ens superior, per un discurs acadèmic, per una maquinària institucional o per una artilleria normativa. En el fons, això de Freixas, com això de la gran majoria de heideggerians, és directament religiós.

Una religiositat analítica, cal dir-ho, que no representa cap problema ni quan s’ensenyen les cartes i es parla de fe. Penso de debò que mirar-se la religiositat per damunt de l’espatlla i com un pensament que no té res a veure amb l’especulació més severa, és molt trist, arrogant i ridícul.

Ara bé, la religiositat que traspunta de l’entrevista a Freixas i de la gran majoria de heideggerians (i no oblidem que de feministes n’hi ha moltes), és diferent i em sembla tramposa. S’omplen la boca de coses com ara ontologia, tombarelles semàntiques, desvetllaments, verbs ésser que exclouen totes les llengües en què aquest no és l’auxiliar determinant o autenticitats grecollatines, però al final tot és màgia autoritària: o t’hi adhereixes o en quedes fora. Són discursos que enceguen i, encara pitjor, són sermons que fascinen, que fetillen, que segresten.

Jeanne Hersch, escriptora i filòsofa, traductora i membre d’una família jueva del Bund (un partit socialista que, des de final del XIX, agrupava jueus obrers de Lituània, Polònia i Rússia, que tenia una concepció laica de la cultura jueva i que tenia, com a pilars fonamentals, la justícia social, la llibertat democràtica i la solidaritat internacional), basteix tota una obra que crec que es podria qualificar tranquil·lament de resistència a l’ontologia i, en última instància, de debat crític i intens amb la filosofia de Heidegger.

Si Heidegger es fa famós amb Ésser i temps, la tesi doctoral de Hersch s’intitula L’Ésser i la forma (una imputació a una de les obres guru amb més descendència del segle XX que la gran majoria de facultats de filosofia s’han dedicat a ocultar). Sobre la bomba de rellotgeria que són els discursos que fascinen, Hersch explica, després d’assistir a un curs impartit per Heidegger el 1933 a Friburg, que el gran filòsof del XX, presenta els pensaments "sense justificació" i que, escoltant-lo, "s’assisteix a alguna cosa que sembla una profecia: o la reconeixem [...] o ens quedem fora, entre els anònims", els inautèntics. Alerta de nou.

Enfront d’això, Hersch conclou que un pensament així s’havia d’expressar amb un "to estranyament autoritari" i que és natural que desemboqués en "una mena de teologia de la paraula poètica" que acabaria fornint d’eines filosòfiques el nazisme. Theodor W. Adorno, a Ontologia i dialèctica. Lliçons sobre la filosofia de Heidegger, llegeix Heidegger des d’un prisma semblant.

És evident que Freixas no és nazi. Però també és evident que afirmacions com "me parece estupendo que se maquillen, se pongan falda o lo que quieran pero no veo por qué tienen que ser considerados mujeres" donen ales a l’extrema dreta i, si en donen a l’extrema dreta, en donen a la violència. Perquè això que diu Freixas no és només denigrar les persones trans a cops de reduccionisme patètic. Això també és posar en dubte la llibertat individual de considerar-se el que et doni la santíssima gana. Això, per tant, no és exactament una opinió que pot ser confrontada. Això és una idea despòtica i, com a tal, ha de ser refutada amb el cap i, si cal i si es pot, també amb el cor.

A mi, una idea com "acceptar l’existència" d’algú, em sembla que forma part d’aquesta escola antihumanística de frase llampant i d’ètica curta. Les persones trans existeixen i prou. Viuen i són. Ningú no ha d’avalar la seva existència i si algú ho fa és perquè la seva presència en el món la molesta, la incomoda, la trasbalsa. No tinc cap ganes de fer hipòtesis de psicoanalítica barata, però és bastant obvi que les fòbies de la mena que siguin provenen d’un desig mal paït o d’un trauma enfosquit.

Deia, però, que el problema no és només l’essencialisme que tracta les dones en bloc ni la idea que l’existència d’algú necessiti de la teva admissió. El problema és que, parlant en passat, "acogí la existencia de las persones trans", es veu clarament que la senyora Freixas es pensa que la transsexualitat no ha existit des de sempre i que es tracta d’una gent que ha arribat al planeta fa només quatre dies. Deu pensar que són extraterrestres moderns que se sumen al carro i que tenen la missió de robar el terreny a les dones. És això el que em fa riure. La resta, no.

És tan greu, deixar anar que les persones trans "dicen que no van al baño de hombres porque les pueden agredir, pero claro, si van a nuestros baños nos pueden agredir a nosotras"; és una acusació tan grollera, que des d’aquí m’agafen moltes ganes de preguntar-li a Freixas com va tenir el valor de moure els rols tradicionals de gènere en un llibre com Sylvia Plath y Ted Hughes. ¿Genio y musa? ¿genia y muso? ¿genia y genio? Ara imagina’t, senyora Freixas, que anem al lavabo i el "muso" de què parles ens agredeix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ