Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

La moral implícita del Don Giovanni del Liceu

Posar límits dient que el cos és sagrat és una convicció molt evident en el Don Giovanni que s’ha representat aquests dies al Gran Teatre del Liceu

El Don Giovanni al Gran Teatre del Liceu.
El Don Giovanni al Gran Teatre del Liceu.

El 5 de març de 2022 vam fer l’espectacle Sopar de pedres al Teatre Municipal de Girona, un xou gastronòmic, circense, musical i poètic carregat de referències lítiques, la introducció del qual és una llarga dissertació d’un servidor sobre el tema del convidat de pedra, la llegenda que diu que la falta de respecte als difunts implica una venjança d’ultratomba.

La idea que maltractar una sepultura o menysprear la memòria dels morts et pot tornar en forma d’espectre rancuniós és d’una fe absoluta en la immortalitat de l’ànima. És més: suposa que hom tindrà, un cop mort, el poder per fer-se present entre els vius només per la necessitat de picar-los el crostó, encara que sigui amb la corporeïtat d’una estàtua. És una combinació interessant de la idea punitiva de l’home del sac (no molestis els morts, que s’hi tornaran) i l’esperança de poder seguir replicant com a entitat etèria (les meves obsessions perduraran perquè seré un corcó des del més-enllà).

Aquest mite de la connexió entre morts i vius a Europa va quedar lligat a la figura del llibertí irredempt, aquell que no té cap escrúpol per aconseguir els seus objectius i desdenya les imposicions morals que retallen la satisfacció dels seus impulsos. El seductor Don Joan, doncs, topa sempre amb la figura del pare protector, el comanador, que vigila la puresa de la seva filla a capa i espasa o a través de poders fantasmagòrics. És un combinat magnífic: el pare, la filla i el profanador. Vet aquí la paraula que ho lliga tot: profanar!

El profà és qui està mancat d’un coneixement, qui està fora de la llei, qui s’allunya d’allò sagrat i, per tant, embruta els honors i falta al decòrum. El profanador és aquell que vol apartar de la rectitud, del camí desitjat, la verge pura i el plàcid cadàver, vol tacar els cossos en la seva pau i la seva decència. I la justícia el rebutja emparada en els bons costums, en la moral comuna: no són tolerables ni el violador ni l’exhumador.

La manera de posar límits dient que el cos és sagrat funciona, però porta a creure que al darrere hi ha una càrrega de rigorisme de predicador. Aquesta convicció és molt evident en el Don Giovanni que s’ha representat aquests dies al Gran Teatre del Liceu, on Victor Alexandre i Antoine Fontaine han vestit els cors infernals del final de l’òpera amb sotana, com si aquest moralitzar fos d’exclusiva capellanesca. La producció, en conjunt, semblava preferir l’esbargiment de Don Giovanni, amb un aire desinhibit molt evident en el Leporello descarat i simpàtic de Robert Gleadow. El contrast vindria amb l’aplom i la distinció de la Donna Anna de Iulia Maria Dan, però plana el dubte sobre si el joc seductor i bandarra és passable. Com podem mantenir-nos entre la irreverència i el pudor?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >