Selecciona Edició
Connecta’t

És la immersió, tanoques!

La immersió ha foragitat els acomplexaments que amb una llengua petita no ho pots fer tot, no ho pots llegir tot

És la immersió, tanoques!

Ja veníem d’uns anys bons en què, contra tota la lògica del mercat, per Sant Jordi es venien més llibres en català que no pas en castellà, i sabíem que la pandèmia havia fet recuperar el bon hàbit de la lectura, tancats com estàvem i privats d’altres ofertes d’oci. Però potser ningú no preveia el bon moment per què passa el llibre en català, o si es preveia res feia pensar que seria així. Ara cal preguntar-se si som davant d’una bombolla que tard o d’hora esclatarà, com també ens hem de preguntar quina mena de llengua som que, mentre prediquem l’emergència lingüística, ens llancem a llegir més que mai en la nostra llengua.

D’indicis del múscul del llibre en català n’hi ha per donar i per vendre. Ens hem acostumat a la inauguració de llibreries, de totes mides i formats, i també veiem que ara les llibreries són llocs on passen coses; en una ciutat com Barcelona, et pots fer una bona agenda cultural gratuïta a base d’assistir a presentacions de llibres i xerrades. Sembla, també, que cada setmana s’hagi de fundar una nova editorial, algunes amb l’editor individual com a factòtum decidit a visitar totes les llibreries per donar a conèixer el gènero; d’altres amb el desembarcament de grans magnats de les farmacèutiques o els mitjans de comunicació, que tan bon punt et munten una llibreria com et (re)funden una editorial. O grans grups que aposten pel català rellançant segells moribunds.

S’escriu i es publica molt, i tristament se sent aquella cantarella –sempre hi ha algun aixafaguitarres– que potser es publica massa. Com si en castellà no es publiqués morralla, ves. Si abans el català pràcticament es limitava a la literatura i l’assaig sobre matèries properes (història de Catalunya, procés, llengua, etc.), ara s’ha posat un peu o tots dos en gèneres que abans semblaven intocables, com ara l’assaig de pensament o la ciència-ficció. O el còmic, que durant dècades pràcticament només tenia l’Astèrix, el Tintín i Bola de drac en català. I tot plegat és possible mercès a un estol de traductors d’altíssim nivell que han eliminat ponts per bastir-ne de propis i que ens acosten el que es fa arreu fins i tot abans que es publiqui en castellà.

Evidentment hi ha un sistema literari que permet que tot això sigui possible. Una xarxa d’agents, editors, autors i traductors, amb ajudes públiques imprescindibles per competir per un mercat en el qual hi ha una llengua gegant que sempre sempre traurà llibres a més bon preu perquè farà tiratges més llargs. Però més enllà d’això, més enllà de tenir una indústria greixada, cal buscar una explicació no pas sistèmica sinó ecosistèmica, no tant en la bona salut conjuntural d’un sector sinó en els resultats de polítiques estructurals que tenen a veure amb la relació que establim amb l’instrument essencial del món del llibre: la llengua. Si som ara i aquí, és perquè un bon dia hi va haver immersió.

No deu ser casualitat. Si convenim a assenyalar la primera generació més o menys escolaritzada en català com els nascuts a partir del 1980, no és difícil aventurar que, actualment, disposem d’una massa crítica lectora important, possiblement ja majoritària, alfabetitzada en català, com també tenim una bona colla d’actors del món del llibre (autors, traductors, editors, prescriptors) pertanyents igualment a la primera generació escolaritzada en català i següents. És clar que les generacions anteriors també escrivien i editaven en català, però el notable salt endavant no deixa de revelar els fruits diferits de les polítiques d’aleshores. Tenim un precedent que confirma la hipòtesi: quan aquesta generació tenia vint i tants anys, a final de la dècada del 2000, la vigoria va arribar a la música, sector que ha demostrat que aquella enfilada no va ser bombolla, sinó estructura, tot i haver pagat més que ningú el peatge de la pandèmia.

En els últims anys els beneficis de la immersió han sigut molts i de motes menes, no només el tòpic de la cohesió social. Ha aportat un vincle de normalitat amb relació a la llengua que ha foragitat els usos diglòssics o els acomplexaments que amb una llengua petita no ho pots fer tot, no pots escoltar qualsevol mena de música, no pots llegir de tot. O almenys de moment, perquè n’hi ha que ens volen fer creure que això de la immersió ja ho tindríem...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ