Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Juanjo Lahuerta, el gran absent de l’exposició de Gaudí al Museu d’Orsay

La mostra és una mena de tedi que potser s’explica per la falta d’atreviment o de ganes de posar davant dels ulls dels espectadors les proves materials de tot el que és la figura de Gaudí el 2022

La mostra ha viatjat del MNAC al Museu d’Orsay tot perpetuant el discurs tebi d’una obra que no cap en un museu.
La mostra ha viatjat del MNAC al Museu d’Orsay tot perpetuant el discurs tebi d’una obra que no cap en un museu. EFE

Gaudí

Museu d’Orsay

París

Fins al 17 de juliol

L’agonia crística de tres dies d’un Gaudí suposadament inadvertit a l’hospital de la Santa Creu, hospital dels pobres, és com la imatge congelada de Gaudí que explica la seva vida retrospectivament. I sent una imatge certa, indueix a error, malgrat ser, de totes les que l’han suplantat, la més ajustada al que Gaudí havia volgut deixar com a resum final del seu pas per aquest món. Gaudí no era pobre, Gaudí no era ben bé un místic. Però aquest error és, vist el que ha de venir després, mínim. Juanjo Lahuerta (comissari de l’exposició de Gaudí al Museu d’Orsay de París), amb les seves obres, fa anys que rescata rigorosament Gaudí de tot el que ha deformat l’artista, primer en vida i després mort; ara sencer, ara per parts; ara dient, ara callant; ara els uns, ara els altres.

Com tot artista d’arrel bohèmia del segle XIX, Gaudí té uns clients burgesos a qui imposa el seu gust i cobra uns honoraris elevadíssims per una obra fonamentalment cara, que el condueix a plets i baralles definitives amb cadascun d’ells. No només els diners l’indisposen amb famílies com els Batlló o els Milà: imposar el gust quan es tracta de construir la casa d’una família es revela delicat. Diuen que Gaudí va tenir la brillant idea de gravar al tocador de la senyora Milà Pulvis es et in pulverem reverteris (‘Pols ets i en pols et convertiràs’). No va anar bé. Una altra cosa és que renunciés a certs luxes que altres consideraven indispensables, perquè sí que s’inscrivia en la nissaga d’autors tocats per Déu, bohemis que, malgrat tenir la burgesia com a client, s’hi confronten i se sacrifiquen a través de l’obra per salvar la societat i el món. Però tot és saber precisament de què entenen salvar-la, i de quina manera.

No és un místic, sinó un ultramuntà orgullosament reaccionari que fa de Déu una arma política

Com cap místic digne d’aquest nom, Gaudí treballa amb la matèria, temptació reconeguda per ell mateix, i decideix d’intervenir en la societat del seu temps fent de Déu, o qui sap si més ben dit de l’Església, una arma política, punxant, contra els “carrers pastats de sang”, pecaminosa del seu temps. Per aquestes dues coses, com diu Juanjo Lahuerta, arribat el moment de fer la seva gran obra, “Déu és el seu únic client possible”, i això no fa d’ell un místic, sinó un ultramuntà orgullosament reaccionari, que s’uneix amb els devots de Sant Josep en la interpretació del que passa –el poble organitzat en poble proletari– com una espècie de fi del món. La Sagrada Família, temple expiatori, expia fonamentalment això. La mènsula de la capella del rosari ho manifesta sense embuts: un obrer en el lloc d’Eva, i la bomba d’Orsini en el de la poma.

Gaudí és, amb fervor, catalanista, cosa que el franquisme, apropiant-se’l, esborra

Gaudí no és l’únic que emprèn una obra mogut per això; a França, després de la caiguda del Segon Imperi de Napoleó III, s’aixeca la basílica del Sagrat Cor cinc anys després de la comuna i la desfeta del país contra Prússia. A Catalunya, la Sagrada Família és adoptada per l’Església catalana, malgrat el radicalisme de la posició de l’arquitecte. Perquè Gaudí és, amb el mateix fervor, catalanista, cosa que el franquisme, apropiant-se’l sota la dictadura, esborra, i així l’ultracatolicisme i la reacció queden a punt per al règim, i les seves obres, dretes, integrades com un camaleó en la ciutat franquista. Certa avantguarda, en canvi, el consagra com a precursor netejant-lo sobretot i amb urgència dels seus fervors ideològics. Fins i tot pilars del noucentisme se’n surten de fer d’ell un racionalista, mestre de l’estructura considerada ideològicament neutra, en una celebració de la tècnica, i l’acosten als temples grecs. L’exuberància ornamental, on Gaudí es pot arribar a perdre, i una certa tendència al caprici apuntada per Lahuerta, no hi fan res.

I, destí final, absolutament contemporani nostre, i en això ben diferent de tota la resta d’apropiacions precedents: el turisme i –potser fa encara més vergonya dir-ho– un cert tipus de sortides escolars. Aquí es tracta de treure Gaudí de la història, i de la discussió, ras i curt. La manipulació passa per no dir-ne res, només vendre’l, i, en el cas de l’escola, allò tan estrany d’ensenyar a “valorar el patrimoni cultural de la ciutat”. Una manera retorçada de fer-ho, certament, si això passa indefectiblement per l’esborrament de la història fonda, social, política, de Barcelona; si ningú que hagi passat per aquests bancs té al cap la idea d’una Barcelona que el 1878 és “una taula rasa” després de la destrucció de les muralles; si no es té en compte que l’especulació que es fa amb l’Eixample és una grandíssima acumulació de capital de la burgesia, o que el 1893 el Liceu salta amb dues bombes anarquistes, i la violència social, d’una i altra banda, és extrema. I si no hi ha manera de fer que els nens puguin inscriure i situar Gaudí en un paisatge cultural local i europeu, social i artístic. Com si el turisme comencés ja a les escoles de les nostres latituds.

Responsable d’un treball intel·lectual que permet una comprensió fonda de l’artista, d’una precisió i una pertinència valuosíssimes, és el mateix Lahuerta qui comissaria una exposició que ha viatjat del MNAC al Museu d’Orsay de París perpetuant el discurs tebi i l’acostament turísticament formal d’una obra que, i això no és culpa del comissari, no cap en un museu. El resultat és una mena de tedi que potser s’explica per la falta d’atreviment o de ganes de posar davant dels ulls dels espectadors les proves materials de tot el que és la figura de Gaudí el 2022; és a dir, un tràgic testimoni de com treure un personatge de la història és obrir la via a l’apropiació ad libitum, i sobretot de la violència que envolta la seva obra, per tres motius: el context en què s’inscriu, la manera com ell pren partit a favor d’uns i en contra dels altres, i les manipulacions que pateix una mica en vida i molt després de mort. Si alguna marca del nervi crític de Lahuerta s’arriba a insinuar en algun punt del recorregut per les sales del Museu d’Orsay, com ara les imatges de l’Alhambra o dels llibres sobre arquitectura del nord d’Àfrica, queda absolutament diluïda en la massa de lletra que omple les parets, que no substitueixen en cap cas una exposició, més aviat en són la negació. Els seus treballs donen matèria per a una gran exposició: l’esperem per a quan hagi de ser. Se n’imaginen una que fes dialogar Gaudí amb les traces materials de qui se l’ha intentat fer seu? Senyor Lahuerta, estem àvids d’evidències palpables de totes aquestes apropiacions i neteges, de l’asèpsia a mida de l’interès del moment, que ens ha descobert generosament, però ha desaprofitat una ocasió de fer-ho visible a París. Se l’ha trobat francament a faltar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >