Selecciona Edició
Connecta’t

La digestió dels llibres

Menjar-se els llibres és una activitat apreciada en una sèrie de textos de l’Antigor, quan els savis ho eren tant

Es venen molts més llibres dels que es llegeixen. M. Minocri
Es venen molts més llibres dels que es llegeixen. M. Minocri

No tothom que va comprar un llibre el dia de Sant Jordi el llegirà. De fet, es venen molts més llibres dels que es llegeixen; però la tradició mana que aquell dia patronímic es comprin roses i llibres, avui dia sense cap, o poca distinció de gènere: una rosa per al noi, un llibre per a la noia (les quals, de fet, llegeixen més que els mascles).

Si algú que va comprar un llibre creu a limine –és a dir, de bell començament– que no el llegirà mai, el que pot fer és menjar-se’l, activitat molt apreciada en una sèrie de textos de l’Antigor, quan els savis ho eren tant: sia una proposta per honorar una mica aquells objectes tan dignes que algú va comprar, i que molta gent, no ens enganyéssim, només coneix de vista.

Una de les més antigues referències de la bibliofàgia es troba a la Bíblia, Ezequiel, 2, 8-9 i 3, 1-3, en què llegim: “Llavors vaig veure una mà [angèlica] que m’oferia un llibre en forma de rotlle... I em va dir: “Fill de l’home, menja això que reps. ... Jo vaig obrir la boca, i em va fer menjar aquell rotlle, mentre em deia: “Fill de l’home, empassa-te’l, i que t’ompli les entranyes...” Me’l vaig menjar, i a la boca m’era dolç com la mel” (llegim quasi el mateix a Apocalipsi, 10, 8-11). No és el primer cas de digestió retòrica. La paraula divina ha estat sovint comparada a un tipus d’aliment que un s’empassa com fa amb el pa (Mateu, 4, 2), com la llet (I Pere, 2, 2) o la carn (I Corintis, 3, 1-2): en tots aquests casos s’entén que el llibre menjat alimenta l’ànima, cosa que temps enrere era més habitual que ara. Això mateix trobem a la tradició indotibetana: en aquest cas es tractava de papers menuts (els “za-yig”), en què eren escrites fórmules salvífiques, ara en sentit espiritual altra vegada. Melenik II, emperador d’Etiòpia de 1889 a 1913, deia que es curava els mals que tenia bo i empassant-se bíblies: es va prendre al peu de la lletra allò que hem esmentat més amunt. Així ho recomanava ja l’antic Dioscòrides (40-90 dC) a la seva Matèria mèdica: “El papir cremat fins convertir-se en cendra té la virtut d’aturar les úlceres corruptives, les de la boca i les de qualsevol òrgan”.

A diferència d’aquests procediments deliberats, la ingestió real d’un llibre podia ser un càstig imposat per una autoritat religiosa o civil. És famós, en aquest sentit, el cas d’aquell Visconti, de la família del cineasta, que l’any 1370 va obligar dos llegats enviats a Milà pel papa Urbà V a menjar-se una butlla d’excomunió, en pergamí, que li anava adreçada: se la van menjar, i adeu el càstig i la butlla. També els mahometans, segons que llegim a l’Alcorà, s’havien de beure l’aigua que contenien les anomenades “tasses del terror” amb textos prescriptius inscrits al fons del recipient.

Més encara: com que els llibres són aliment (espiritual), es troben a la literatura molts casos en què els aliments bàsics com l’aigua, la llet o el vi, són devorats com a metàfora de la saviesa, sempre a mena de purificació. Rabelais, per exemple, escriu al llibre V.45 de Pantagruel: “Llegiu aquest capítol; vegeu aquesta glosa. ... Agafeu, obriu les mandíbules. Quan Panurg va obrir la boca, Bacbuc va agafar un llibre de plata, i tots crèiem que era un llibre de debò perquè tenia forma de breviari, però de fet no era tal cosa, sinó un flascó ple de vi de Falern”. Una facècia rabelesiana.

Va arribar un moment que fins i tot es va considerar que cada llibre curava un tipus de malaltia determinada, com passa ara amb la farmacopea: unes medicines serveixen per al mal de cap, i unes altres per al mal de panxa. Per a la depressió, no hi havia res millor que el Gènesi; per a la impotència, el Càntic dels Càntics –no és estrany, perquè és un poema eròtic de tall oriental, el més erotitzant de la Bíblia–; i sembla que l’Apocalipsi anava bé per a l’estrenyiment. Però calia vigilar: diuen que un emperador copte va morir l’any 1913 d’una aturada cardíaca després d’enviar-se, tot sencer, el Llibre dels Reis de la Bíblia.

Ja ha vist el lector, passat el Dia del Llibre, quant de benefici, en termes generals, li pot reportar la ingesta del llibre que va comprar d’esma, o que li van regalar amb els ulls tancats, si és que no té cap intenció de llegir-lo. El que no podem discernir, per manca d’estadístiques, és quin bé, o quin mal material pot portar menjar-se els llibres que han publicat els periodistes –salvífics no sembla que ho hagin de ser–, què els passarà a les criatures si devoren el llibre infantil que ha publicat Pilar Rahola, quina inflor pot agafar-li a qualsevol que llegeixi els llibres de Laura Borràs, o quina llarga vida –llarguíssima, esperança eterna– tindrà qui devori els llibres escrits pels independentistes lletrats. En fi: potser serà millor que llegim de debò un llibre d’aquells que alimenten l’esperit pel fet de ser pròpiament llegits i no menjats, com ara els llibres de dos notabilíssims que van morir un semblant 23 d’abril o les poesies de Jordi de Sant Jordi, un autor que, per cert, no es trobava a cap parada el dia del seu sant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ