Sergi Belbel porta a la Beckett una obra sobre els robots de companyia
'L'altre', de Roc Esquius, tracta el conflicte ciència-ètica
Es veu que al Japó (on si no?) ja hi ha qui pensa en la fabricació de robots de companyia. Que quedi clar que L'altre, obra escrita per Roc Esquius i que dirigeix Sergi Belbel a la Beckett (des del 28 de maig fins al 5 de juny) és una distopia però, segurament, no tan llunyana com a molts els agradaria pensar. L'obra va d'això, de la construcció d'un robot de companyia. El principal inversor d'una empresa tecnològica encarrega al director la fabricació d'aquest androide que revolucionarà el futur de la humanitat. Mentre els subjectes de prova, autèntics conillets d'índies, treballen sense parar, els dos enginyers encarregats toparan amb problemes tècnics i (ai...!) ètics.
"Necessiten robots per no sentir-se sols!", exclama Belbel. "No un amic, un robot! És molt trist que per cobrir una necessitat tan humana haguem de recórrer a la tecnologia". El director plasma així un dels temes de l'obra: la tensió entre ciència i ètica que condueix cap a un món fatalment abocat a la tecnologia i a la deshumanització.
El text, escrit per Esquius amb coneixement de causa ("ell és, a part d'actor i dramaturg, informàtic: sap perfectament que es fan productes que esclavitzen els consumidors", remarca Belbel), "és absolutament una comèdia", en paraules del també dramaturg i recent guanyador del Premi Sant Jordi amb la novel·la Morir-ne disset (Proa). Una comèdia amb missatge, esclar: "Els temes són la necessitat de companyia, l'amistat, els sentiments, d'una banda, i el debat moral, de l'altra", explica.
"Esquius ens proposa un joc provocatiu, divertit, enginyós, ple de sorpreses, esbojarrant, captivador", diu el director.Tot mil·limetrat, com en una altra recent col·laboració Esquius-Belbel, Angle mort. "Juga amb la tecnologia i també amb el llenguatge", diu Belbel, revelant que el robot, per exemple, no distingeix entre la B i la V i l'empresa es diu, precisament, Visos Blaus...
Hi ha sis personatges i només dos actors, Cesc Casanovas (en una vessant molt més actoral que la seva més coneguda del Polònia, de TV3) i el jove Àlex Ferré, que no paren en l'hora i 35 minuts que dura la funció: "Fan un exercici de fregolisme màxim. Hi ha tres nivells de relació: el dels informàtics, el del robot i el subjecte de proves i el del capitalista i el director de l'empresa. El ritme és frenètic: tot comença molt ordenat i va caminant cap al caos, cap a una metatreatralitat que demana la complicitat de l'espectador. Això fa córrer amunt i avall els actors fins al punt que deuen perdre un quilo de pes en cada representació. La seva feina és intensíssima: moviments, entrades, situacions... L'obra ho barreja tot, però per fora es veu una carcassa polida, neta, lleugera, com les d'Apple... I per dins hi ha tot un enrenou que no entendríem".
En traslladar-ho tot a l'escena, juguen un paper important l'escenografia (Max Glaenzel), minimalista, pot ser que recordi les taules de La revolució no serà tuitejada, de Guillem Clua, al Lliure el 2013. "Un espai molt essencial, molt net, com les botigues d'Apple", insisteix Sergi Belbel, "que els acotrs dinamitzen, igual que els responsables dels llums (Kiko Planas) i del so (David Solans), que poblen tot aquest espai amb sons i llums que ens són tan familiars. I el vestuari (Pau Aulí), absolutament integrat en l'escenografia, també aporta moltíssim a l'obra".
El ja consolidat tàndem Belbel-Esquius (recordem també Sàpiens, a la Flyhard) ha estat en aquest cas "una casualitat feliç", segons el director. L'altre forma part del cicle Màquina Persona, de la Beckett, i Toni Casares, el director de la sala, la va captar en una lectura allà mateix. La química entre els dos funciona a la perfecció: "Sent jo també un autor, tenir-lo a ell com a ajudant de direcció és un privilegi. Ens alimentem els dos. Alguna cosa de nosaltres hi veig a l'obra: hi ha el jove i el veterà... Una mica ens emmirallem, sí".
Sobre la firma
