Selecciona Edició
Connecta’t

Llengua empoderada i viva

Llengua empoderada i viva

Poc ens ho pensàvem, que la nova gramàtica serviria per enrobustir un registre, l’informal, que sempre ha transitat als límits de la normativa. Trobem novel·les que fan gala de l’expressió d’una col·loquialitat que abans era fonedissa; es tradueixen grans clàssics que eviten aplanar la variació social sota l’homogènia de l’estàndard; es fa un ús desacomplexat d’un nou registre, el col·loquial escrit, que ha trobat a les xarxes ample espai per córrer. I es publiquen llibres que, precisament, reclamen l’atenció del lector envers aquest registre informal a fi d’ajudar-lo a defugir l’estandardització col·lectiva.

Llengua empoderada i viva

Nivell Ç

Pau Vidal

Pòrtic, 2021

102 pàgines. 15,50 euros

Aquesta és la proposta de Pau Vidal (Vila de Gràcia, 1967) amb el seu Nivell Ç, un petit manifest de reivindicació de la llengua genuïna a través de la informalitat. La referència a l’expressió “nivell C” –la designació del més estès dels certificats de català– no és casual: en les últimes dècades, generacions senceres han maldat per assolir-lo, s’havia convertit en una marca de catalanitat suficient per anar pel món, però això no ha generat sinó usuaris homogenis i, sobretot, porucs de fer servir la llengua dins uns marges de seguretat, una norma que no gosava saltar-se ningú. Un cop ja tenim tots el nivell C, el que ens proposa Vidal és que ens traguem el nivell Ç, un salt que no pot ser més explícit que al subtítol: “Del català esporuguit al parlant empoderat”. De la por si ho estarem fent bé a l’ús conscient de la llengua viva.

Però la por a l’ús normal de la llengua pròpia no és mai perquè sí, i Vidal busca les causes en el rerefons sociològic, primer amb l’abandonament de la llengua davant del castellà i després amb el que anomena la fabrificació del català, això és, el corrent als anys seixanta i setanta de bastir una llengua d’una fidelitat normativa escrupolosa; potser el moment històric hi impel·lia, però de retruc es va prescindir per decantament de tota una col·loquialitat que quedava als marges. I no tan sols van quedar fora de la tradició escrita formes com dugues, llàpissos, istiu o aiga, sinó que tot un estol de correctors inclements treien el garrot si per ventura se t’escapaven.

Tampoc estalvia Vidal les crítiques a l’estàndard mediàtic, l’altre gran responsable de l’anivellament lingüístic a través de formes que ens pensem que són millors perquè les diuen a la tele: si abans solíem fer servir, ara tendim a utilitzar; si abans dèiem acabar, ara finalitzem. Superada la por, ve l’empoderament a través del coneixement del codi i dels seus recursos, i de la consciència que cal adaptar l’expressió a la situació comunicativa: “Ni és veritat que aiga no es digui ni és veritat que hi hagi una sola manera bona, correcta, de parlar. Res més lluny de la realitat. N’hi ha moltes, i algunes són adequades a certes situacions comunicatives i altres no. (...) Es comença dient ‘no és barco” i s’acaba aniquilant totes les varietats dialectals’. Nivell Ç permet a l’usuari reconciliar-se amb tot allò que li havien dit que eren incorreccions i no n’eren, rebuscar en el bagatge propi les formes que havia bandejat per la pressió normativa, i realitzar-se com a parlant de la llengua sense complexos. I que diguin missa els correctors inclements.

Pau Vidal és autor d’una altra novetat d’aquest Sant Jordi, L’enxandallament del món (Viena), recull d’articles publicats al digital Vilaweb.

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. M. Carme Junyent (ed.) 

Seguint la iniciativa engegada amb El català, la llengua efervescent, Carme Junyent aplega fins a setanta veus de dones, totes professionals de la llengua, que fan plantejar dubtes sobre la idoneïtat del llenguatge inclusiu i fins a quin punt l’abús d’aquestes estratègies ha desembocat en textos confusos, carregosos i equívocs. Per bé que hi ha divergències entre les autores (la crítica frontal de què fa gala Junyent no sembla compartida per totes), hi ha dues constants al llarg de l’obra: el fet que, com a lingüistes (treballant a la universitat, en mitjans de comunicació, a l’administració), s’han trobat amb consignes des de dalt, i per tant sense consens ni criteri professional; i la idea que canviar la llengua no serveix per canviar el món. Les polítiques d’igualtat, doncs, no es resolen amb desdoblaments de gènere.

Eumo Editorial, 2021. 258 pàgines. 19 euros

Prou catastrofismes lingüístics. Enric Gomà 

El relat dels últims anys, o dècades, sobre el català ens diu que tot va malament, que cada vegada hi ha menys parlants i que tard o d’hora la llengua desapareixerà. Contra el risc que la desesperança ens pugui anestesiar, l’escriptor Enric Gomà ha escrit un petit manual amb l’objectiu de desmuntar els tòpics sobre la salut del català, tot mirant d’analitzar les dades d’acord amb els contextos: no podem ignorar d’on venim, ni quina és la composició demogràfica de la societat catalana, ni quins àmbits de la llengua presenten bona salut. I tal com carrega contra tòpics, l’autor no s’esmuny d’apuntar les dificultats i els reptes de futur, per als quals caldrà desplegar recursos i intel·ligència, més que no pas traslladar al parlant que la llengua depèn d’ell.

Destino, 2022. 116 pàgines. 9,90 euros

No parlaràs mai un bon català. Joan Mena Arca 

El títol és la frase que l’autor, el diputat al Parlament Joan Mena, se sentia dir de petit, a Sabadell, en un barri poblat d’immigració durant el franquisme, ell mateix fill d’aquells immigrants. En un moment en què el debat de la llengua a l’escola és més viu que mai, Mena fa una defensa de la immersió entrellaçant la narració històrica dels fets (els primers plantejaments, el desplegament, les crítiques, la batalla política) amb la pròpia experiència personal d’algú que havia de créixer sense les mateixes oportunitats que d’altres i que s’havia sentit dir que no se’n sortiria. Cal dir, però, que l’autor no es pot abstraure de la seva condició de parlamentari per En Comú Podem, i sovint l’argumentari exposat s’empelta de l’ideari de la formació política.

Eumo Editorial, 2022. 194 pàgines. 18 euros

Catalanament. Valentina i Júlia Planas (La incorrecta)

Les germanes Planas (l’una, la lingüista i cervell del projecte; l’altra, la dissenyadora i múscul) repeteixen la fórmula encetada amb Parla bé, collons! per difondre una aproximació desenfadada a la llengua, tot fugint de l’encarcarament normativista. Però, més que un llibre de dubtes o de gramàtica, Catalanament (‘catalana ment’) és un bon recull de tot allò que caracteritza el bon català: el gust pels renecs i les paraulotes (no vals ni un caliquenyo), l’escatologia (sortir cagant llets), els genitals (el musclo, el melindro), les frases fetes amb fer (fer el préssec), les paraules d’abantes (llagurt), i imprescindibles com les hores en català o bé la ela geminada. Sense oblidar tot un clàssic dels llibres de llengua, que són els exercicis amb el seu solucionari.

Montena, 2022. 156 pàgines. 18 euros

Treu la galleda! Gerard López Fageda 

El vaixell fa aigües, però si cadascú treu la galleda i es posa a buidar ens en podem sortir. És el missatge del periodista Gerard López Fageda, que a través d’una llengua desenfadada i d’una inventiva terminològica espurnejant (els Factors-Loser com aquells àmbits en què el català flaqueja; el Bilingüisme-Eugenio, que fa alternar el català i el castellà a la mateixa frase; etc.) fa una crida a la mobilització col·lectiva de la massa crítica catalanoparlant perquè faci servir la llengua d’una vegada. Per aconseguir-ho, proposa l’ús del que en diu el Connector Galleda, el plug-in que ens podem instal·lar i que ens ha de permetre de parlar sempre en català. Amb estratègies per prendre la iniciativa en les converses o per no canviar de llengua.

Més Llibres, 2022. 156 pàgines. 12,95 euros

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ