Selecciona Edició
Connecta’t

Una història de dins la Història

Diego Quijano amb fotografia de l'arxiu familiar d'Ivan Jablonka.
Diego Quijano amb fotografia de l'arxiu familiar d'Ivan Jablonka.

Catalogar les escriptures en caselles estanques mai no ha estat la meva vocació, però el caràcter narratiu d’aquest llibre convida a la controvèrsia, i vostès volen saber si hi trobaran, aproximadament, una recerca o una novel·la. Doncs bé, historiador per formació i salari, Ivan Jablonka és sobretot un escriptor molt responsable envers els materials que il·lumina i els lectors a qui s’adreça, una veu despullada d’ego, metòdica en la claredat sintàctica, la disposició de les fonts, l’estructura del text... Tot això ho sabíem per Laëtitia o la fi dels homes i l’assaig Hombres justos (tots dos a Anagrama; el segon sense traduir al català, encara), desballestador l’un, eficaç l’altre. Ara, Història dels avis que no vaig tenir ho confirma.

Una història de dins la Història

Història dels avis que no vaig tenir

Ivan Jablonka

Trad. Marta Marfany

Anagrama, 2022

408 pàgines. 20,80 euros

En origen, es tracta d’una investigació entorn dels avis paterns de Jablonka, jueus comunistes nascuts a Polònia i víctimes de l’Holocaust. Per aclarir-ne els objectius, l’autor usa un lèxic gairebé acadèmic: els seus avantpassats constitueixen un “objecte d’estudi”, una “amplia­ció” de la feina universitària en clau de “biografia” o “acte de justícia”. Després arriba a dir que vol “fer comprendre, no reviure”, espantant qualsevol expectativa de trobar traces de ficció omplint els buits suggerits pels arxius o les atmosferes evocadores dramatitzant-ne la informació. En canvi, avançarem per abundants pàgines inapel·lablement pròpies del gènere Història, curoses amb la cronologia, les xifres, les mil minúcies registrades que conformaran l’argamassa d’un relat real possible. Jablonka hi aplica mètode i minuciositat documental, sense cedir mai la veu conductora a cap instància que no sigui ell mateix, ni humana ni col·lectiva, ni real ni imaginària.

Perquè aquest llibre encaixa en el gènere de la quest, un tipus de biografia que, en paral·lel a la vida del protagonista, també relata la peripècia investigadora que hagué d’afrontar l’autor. En efecte, Història del avis que no vaig tenir entrellaça dues línies. A la primera meitat del segle XX europeu, un matrimoni i el món que l’envolta afronten l’antisemitisme, la militància revolucionària, la lluita de classes, l’estalinisme, el nazisme, la guerra, l’exili, la resistència francesa, l’Holocaust... A començaments del XXI, el net inconegut viatja, interroga i pentina arxius, tot perseguint dos éssers humans als quals l’acumulació de dades aconseguirà situar en coordenades plausibles, però no desxifrar-los en tant que consciències vives en el temps.

Hem arribat al bessó del dubte: si estem o no al davant d’una “novel·la”; el vincle amb la narrativa no es pot reduir a l’aplicació funcional de certs recursos tècnics (diàlegs, descripcions, detallisme escènic, etc.). Mentre diposita capa moral sobre capa, sempre atent al ressò dels individus en l’època, Jablonka va sostenint al fons de la prosa dos acords subtils i bessons: la memòria familiar (d’una fragilitat encarnada pel pare) i el vertigen de l’oblit infinit que ens espera. Si aquests no són assumptes nuclears de tot impuls narratiu, doncs no sé jo.

Reunió. Natascha Brown 

La protagonista, una jove negra a la City del Brexit, obeí sempre: estudiar, guanyar diners en la indústria financera, lligar amb nois de classe alta... Res ha servit per deixar de ser “una jove negra”. Breu, nua, la novel·la avança i un Lector Exquisit arrufa el nas: esclats pamfletaris!, contrastos socials dibuixats en b/n!... En detectar que l’Obvietat guaita, reclama: “Que ho digui en literari!”. Per contra, altres hi trobem frases com ossos pelats recollint el tempo exacte del desengany avui, l’orgull d’una aposta per la cruesa, i la pertinença de l’Obvietat (les classes socials són caricatura, i ja). Brown revela que dir-ho maco i indirecte, aquí, seria obeir, i això mai serà literatura.

Trad. Maria Arboç Terrades. L’Altra Editorial, 2022. 120 pàgines. 17,90 euros

Filla d’octubre. Linda Boström Knausgärd 

Entre 2013 i 2017, l’autora patí diversos internaments psiquiàtrics que inclogueren l’aplicació d’electroxocs en contra de la seva voluntat. Aquest material autobiogràfic li serveix per elaborar un llibre de mecanismes sobretot narratius, calculadament desorientadors, entorn de dues qüestions: la memòria amb la seva imbricació lingüística, i la complexitat dels lligams afectius (és que n’hi ha d’altres?). Duríssima amb ella mateixa, la narradora tempteja les parets irregulars d’un laberint que connecta caòticament literatura, família, terror, record, cognició i necessitat. Al final, és un llibre sobre escriptura i amor: per això la darrera línia consisteix en quatre noms pronunciats en veu alta.

Trad. Carolina Moreno. Les Hores, 2022. 206 pàgines. 17 euros

El crepuscle del món. Werner Herzog 

L’any 1997, Werner Herzog és a Tòquio i allà improvisa dues herzogades esplèndides: declinar una invitació per conèixer l’Emperador i declarar que preferiria trobar-se amb Hiroo Onoda, el soldat que perllongà la seva particular Segona Guerra Mundial fins el 1974, perdut en una illa, immune a qualsevol notícia de la derrota. Excel·lent escriptor des de sempre, Herzog relata la història d’Onoda combinant detallisme visual amb talent sentenciós. El resultat ve a ser un revers de Robinson Crusoe: si aquell forjava una Fe Ideològica (la del capitalisme), el protagonista d’aquesta novel·la fibrosa i existencial encarna el decalatge tràgic entre Promesa Política i peripècia de l’individu.

Trad. Mercè Ubach. L’Altra Editorial, 2022. 144 pàgines. 19 euros

Pedra, paper, estisores. Maksim Óssipov 

En aquest moment, un recull de relats que transcorren a la Rússia contemporània gaudeix d’una trista finestra d’oportunitat comercial propiciada pels esdeveniments bèl·lics i, en conseqüència, pateix l’amenaça dels malentesos que se’n derivaran. Perquè Óssipov és un observador decidit a diagnosticar el país, sí; però el compromís amb la tradició literària i les seves possibilitats vigents té aquí, almenys, la mateixa importància. Txekhovià reticent al moralisme, l’autor ens acosta un enfilall de vides mínimes, errants i equívoques, reptant sota una llum, la que emet la tirania política, que sempre anuncia apagar-se i, tanmateix, no s’apaga mai. Oh, i ‘Un home del Renaixement’ és excepcional.

Trad. Arnau Barios. Club Editor, 2022. 288 pàgines. 22,75 euros

Ai, William!. Elisabeth Strout 

Una confidència: hi percep alguna cosa lleument anacrònica, a l’escriptura de Strout, tan estimada pels lectors d’aquí. Potser és l’univers socialment més asèptic del que es pretén (em costa de veure-hi un “retrat” d’estricte realisme), o potser certs acabats acolorits de la prosa. I doncs, per què trio Ai, William! en aquesta llista tan exigua? Fàcil: perquè Strout m’agombola. La trobo amable, habitable. Molts crítics en destaquen la part dolorosa de les observacions psicològiques o relacionals, però les peripècies de Lucy Barton (aquí, una dona a la seixantena) i els seus satèl·lits s’aboquen constantment a les lliçons de la bellesa i la plenitud de l’instant, arcaiques i satisfactòries.

Trad. Esther Tallada. Edicions de 1984, 2022. 256 pàgines. 18,90 euros

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >