Els herois poden triomfar
Ja tenim al davant la figura completa, resultant del canvi de pell que Javier Cercas va iniciar l’any 2019 amb Terra Alta, va prosseguir amb Independencia (2021) i ha culminat amb El castillo de Barbazul. El camí que va encetar aleshores l’allunyava de l’atmosfera ja carregada de l’autoficció i del terreny de la memòria històrica, i li permetia endinsar-se en un gènere que sempre l’havia temptat: la narrativa d’intriga policial. El cicle novel·lesc sobre el mosso d’esquadra Melchor Marín ha estat una immersió original en aquest àmbit molt gratificant per al lector. El thriller policial oferia a l’autor l’al·licient de poder experimentar amb els límits d’una matriu ben establerta, fins i tot empenyent-los a un espai d’intersecció i empelta amb altres formats. Però, a més, implicava la possibilitat d’un escorcoll literari en les zones fosques de la tramoia social que és consubstancial al gènere. La figura resultant és, al meu parer, magnífica.
Per les venes del projecte corria sang de la novel·la del segle XIX, la que va configurar el model narratiu clàssic que el modernisme i el postmodernisme del segle passat es van entestar a desmuntar i transgredir programàticament. De fet, el protagonista està fet de la pasta dels herois d’aquella narrativa i podem seguir tota la seva existència (el seu ascens social i moral) des de la dura infantesa al barri de Sant Roc, el pas per la presó, la redempció gràcies a la lectura de Victor Hugo, els anys de professió policial, amb la resolució de l’assassinat d’un empresari de la Terra Alta i, molt després, l’any 2025, el de l’extorsió a l’alcaldessa de Barcelona, fins a arribar al 2035 d’El castillo de Barbazul. Melchor Marín és la gran creació de Cercas en aquesta trilogia, i és per això que, tot i el funcionament exempt de cada títol, l’evolució que el personatge requereix només s’aprecia en una lectura unitària. L’emoció i el gaudi estan garantits.
Aquí Marín ja no és mosso sinó un plàcid bibliotecari a Gandesa que, tanmateix, suporta una motxilla força pesada. El policia taciturn, turmentat i al·lèrgic a la injustícia, fins al punt de restablir-la per la seva expeditiva i violenta mà, està encalmat però no extingit. De cop i volta un succés que afecta el nucli dels seus afectes, la desaparició de la seva filla Cosette a Mallorca, el galvanitza i l’obliga a tornar. I amb ell torna una colla d’amics que conformen un escamot d’intervenció d’allò més cinematogràfic (és impossible no veure el relat). Disposats a esbrinar el misteri i, quan calgui, a enfrontar-se al Mal malgrat la immensa força d’aquest, el grup engega un mecanisme d’acció trepidant, sense temps morts, molt ben travat narrativament. Cercas fa servir totes les eines compositives que jutja eficients en el muntatge del relat, com ara certs estereotips caracterials, les dilacions narratives que ens permeten recuperar l’alè o els sobtats canvis d’expectativa que generen sorpresa en el lector i una intriga renovada.
Com les precedents, aquesta presenta un món moral on la maldat inequívoca està disfressada sota les aparences del poder polític, econòmic o fins i tot filantròpic. Si en el món real combatre-la és gairebé una il·lusió ingènua, en els mons imaginaris el combat és possible (potser necessari) i els herois poden triomfar. No deixa de ser un minso consol, aquesta justícia poètica, però no per això Cercas (com el Tarantino d’Once Upon a Time in Hollywood) hi renuncia.
Los vencejos. Fernando Aramburu
L’èxit, ho sabem, pot ser paralitzant. És per això que Aramburu, després de Patria, ha anat a l’altre extrem del seu repertori, el de la construcció irònica d’una subjectivitat plena d’esquerdes: el professor de filosofia Toni, decidit a suïcidar-se al cap d’un any. Li ha sortit una novel·la d’un existencialisme alleugerit, on el costumisme, accentuat pel format de diari íntim, compensa la tristor d’unes vides buides i on el costum de viure, sobretot quan troba l’escalf de l’amistat o l’amor, acaba reeixint sobre la pulsió autodestructiva. Els ocells del títol apunten en aquesta direcció: tornen any rere any, però si cauen a terra ja no poden remuntar el vol sense ajuda. Lectura melancòlica que proposa una visió desencantada del viure com un anar minvant mica en mica fins a no quedar res.
Tusquets, 2021. 704 pàgines. 22,90 euros
Volver a dónde. Antonio Muñoz Molina
Fruit sucós de la pandèmia, aquest assaig narratiu de Muñoz Molina participa dels atractius de la ficció tot i estar compost pels apunts d’un diari íntim durant el confinament i les notes que va anar prenent en la represa de certa vida normal. El temps lent de la reclusió, amarat de memòria i reflexió, està magníficament fixat en els fragments que constitueixen el text. D’ells es desprèn un doble descens mental, a la mateixa infantesa del poble, quan tot estava per venir i era possible, i al present de l’escriptor consagrat que gairebé ho té tot a la seva esquena. Entremig, l’anòmala situació d’un món en stand by produeix angoixa i estupor, mentre la mà estesa de la cultura (la música, la literatura) confirma ser un refugi protector.
Seix Barral, 2021. 352 pàgines. 20,90 euros
Queridos niños. David Trueba
Som menors d’edat per a l’escriptor frustrat Basilio, El Hipopótamo, assessor de comunicació d’Amelia, la inexperta candidata que el partit de dretes Los Cuervos presenta a les eleccions generals per netejar la imatge de corrupció sistèmica, de cau de lladregots. Cim del cinisme, jemenfoutiste de tot altruisme i noblesa, Basilio és el cronista perfecte des de les brutes canonades de la campanya electoral. A través d’ell, Trueba dispara en totes direccions, als partits de tots colors, al món tèrbol del periodisme polític, als nens de Basilio, els votants puerils i cecs que ensopeguen en la mateixa pedra. No en surt ben parat ni tan sols el reaccionari Basilio, inconscient que no deixa de ser una peça d’un sol ús de la qual es desfaran un cop s’acabi la festa.
Anagrama, 2021. 4560 pàgines. 19,90 euros
Una historia rídicula. Luís Landero
Qui és Marcial, l’estrafolari narrador? Un llunàtic risible, un pertorbat inquietant que treballa en un escorxador? És qui creu ser, un filòsof amb idees sobre tot plegat que troba en el món animal un mirall on reflectir el món dels humans? Posseeix el poder mental de fer mal als seus enemics? És objecte d’escarni o distorsiona la percepció del que li passa? Totes aquestes preguntes formen part del joc d’inferències que posa en marxa Landero i que s’assembla molt al càlcul de fiabilitat a què ens obliga quotidianament la pluja de discursos que ens envolta. És cert que en el nostre temps postèpic només queden –com creu el narrador– històries petites i ridícules? No ho són totes segons des d’on es considerin?
Tusquets, 2022. 288 pàgines. 19 euros
Cauterio. Lucía Lijtmaer
Gratíssima sorpresa la d’aquesta novel·la construïda en doble espiral i a dues veus femenines distanciades quatre segles: la fundadora de la comunitat de Gravesend (avui Brooklyn) Deborah Moody i una dona jove que viu a Barcelona el 2014. Les dues adrecen el seu relat a interlocutors en qui ja no creuen perquè les han traït: Moody a Déu i la jove a la seva exparella, activista de la nova esquerra i del vell masclisme. Una, Deborah, parla des de la mort, enterrada en vertical i en creu (creu del traçat urbà que va dissenyar per a Gravesend); l’altra des de Barcelona i Madrid, on es mou per cauteritzar la ferida de l’abandonament. L’arriscat doble relat funciona, l’estil depurat de clixés, intel·ligent, arrossega el lector i el recompensa amb una connexió inesperada i tècnicament feliç.
Anagrama, 2022. 222 pàgines. 18,90 euros
