Selecciona Edició
Connecta’t

Serrat vist pel cantant de Manel

Cinc dies abans que Joan Manuel Serrat comenci la gira de comiat al Beacon Theatre de Nova York, el cantant i compositor de Manel exposa la seva vivència i interpretació d’una obra canònica a través de la qual es va descobrir la llibertat a Catalunya, a Espanya i a l’Amèrica Llatina

L’estiu del 2014 vaig llogar un pis en un carrer amb nom de poeta. Un cop instal·lat, investigava el barri i un veí em va parlar, ja que jo també cantava, de la casa del Serrat. Érem a força parades de metro del Poble-sec, on, sense haver-m’ho plantejat gaire, encara l’ubicava. Des del meu balcó nou es veia la Torre de Calatrava; mentre desembalava va ser fàcil fer volar la imaginació mitòmana Montjuïc avall, planejar entre terrats de bugada inflada pel vent i balcons amb geranis vermells i plantar-me davant de la porteria del carrer del Poeta Cabanyes: és un matí d’hivern del 1965, un xaval que diu que de gran serà enginyer agrònom baixa cap al Paral·lel amb la guitarra espanyola a l’esquena, se’n va a debutar a Ràdio Barcelona… Però de l’anècdota iniciàtica amb en Salvador Escamilla ja feia cinquanta anys i ara qui vivia en un carrer amb nom de poeta era jo! Vaig apropar-me a la casa que m’havien indicat, va caure un selfie mig irònic i vaig convertir la coordenada en una meta habitual per passejar. Anar a la casa del Nano com qui camina fins a l’espigó de l’extrem de la platja, o fins l’estàtua eqüestre del final del passeig i torna.

El vaig començar a escoltar d’adolescent, quan era sis o set anys més jove del que és ell en les primeres gravacions. Havia trobat el 24 páginas inolvidables, una antologia de l’obra castellana del 68 al 74, i material desendreçat en català. Bàsicament escoltava els seus aclaparadors primers deu anys de carrera. Si obviava les dates m’apel·lava com un artista coetani: què és ‘Ella em deixa’, la primera cançó que va escriure, sinó una pindoleta de pop adolescent sobre el descobriment de la voluntat de l’altre? Què és ‘Paraules d’amor’ sinó una furgada atemporal en la nafra que, diuen, deixa el primer amor quan s’acaba?... Però també tenia la sensació d’estar al mig d’un cràter fumejant, en l’antic epicentre de l’explosió d’aquell artista. L’esclat devia haver estat espaterrant, algunes cançons portaven dècades suspeses en l’aire, ja formaven part del medi. Un barceloní que les escoltava amb walkman l’any 95 de camí cap a l’institut hi advertia fàcilment un doble fons, un portal cap a un passat vaporós, potser la joventut dels pares. La suggestió s’amplificava amb el gust pel lèxic en desús, el “cobretaula carregat de randes”, el “bies de tu enagua”, el “fotent-me un perfumat”, les “gentes de cien mil raleas”... Però com s’ho feia aquella veu per guanyar-se’m tant la confiança? A casa no sonava tothora, o no més que moltes altres, on era el truc? La cosa m’intriga, no per original, sinó al contrari: em passava a mi com li ha passat a milions de persones. Què hi ha amagat dins d’aquelles gravacions?

El seu cançoner és una escola indispensable, una paret mestra de la tradició catalana i castellana

Hi canta un noi nascut en la Barcelona derrotada, però que ha passat els anys més durs de la postguerra parapetat per la pròpia infantesa i els sacrificis familiars. Ho explica ell mateix a ‘Cançó de bressol’, petita i enorme, que destil·la els seus anys quaranta ja només en l’estructura: el to major per a la tornada, que recupera el cant de la mare nascuda a Belchite, en castellà; el salt sobtat a menor, per a les estrofes del fill, en català. I la paraula mallerengues de colofó d’una melodia ascendent que m’estremeix de plaer cada vegada que l’escolto... Gràcies a l’escut maternal ha pogut desenvolupar una mirada romàntica i es pot permetre el luxe de la nostàlgia –per aquí crec que enganxava el meu jo adolescent–. Ha escoltat molta ràdio, coples, sarsueles, tangos i la chanson. De la coctelera en van sortint cançons d’un jove de família menestral amb un gran instint melòdic. Són retalls de coses vistes i episodis de la seva vida sentimental, però apareix un altre impuls subterrani i la combinació és poderosa: connecta amb la memòria del franquisme, però transmet alhora que aquest món gris no serà el seu, que ell i la seva generació avancen.

El Serrat cronista dels primers anys escriurà ‘El drapaire’, ‘Els vells amants’ o ‘La Carmeta’. Suposo que també ‘La tieta’, que mereix una línia a part per l’obra mestra del retrat que és, pel futur demolidor –“La despertarà el vent...”– i la bellesa continguda. A ‘Ara que tinc vint anys’ o ‘Me’n vaig a peu’ es fa evident el Serrat que marxa cap a un lloc millor. El nòmada que es desfà de lligams el seduïa, el torna a utilitzar a ‘Com ho fa el vent’ i a ‘Vagabundear’, per exemple, i inevitablement el relaciono amb ‘Don’t Think Twice, It’s All Right’, del Dylan. Conté un egoisme saludable de joventut, quan el gall canti hauré marxat, no cal que fotem un drama... Però encara va entrar en joc una tercera sensibilitat, la del bard que s’inspira en la natura, potser l’arravatament ruralista del barceloní quan surt a pasturar. A la tornada de ‘Sota un cirerer florit’ havia tret el cap –“murmuri d’abelles que m’adormí”– però es consolida a ‘Cançó de matinada’, del 67, el seu primer gran èxit comercial. De l’accepció marinera d’aquesta veu sortirà primer ‘La mort de l’avi’, però més endavant també ‘Bon dia’ o ‘Mediterráneo’, és clar.

Joan Manuel Serrat el 2010.
Joan Manuel Serrat el 2010.

El personatge es va acabar de perfilar el 1968, amb la plantada d’Eurovisión i arrencant l’esparadrap del castellà amb ‘El Titiritero’ i ‘Poema de amor’. Les dates de publicació d’aquesta època són un merder, moltes cançons són singles que després formen part de discs, però entenc que el 1969 justificaria una carrera: a principis de gener treu, entre d’altres, ‘Com ho fa el vent’ i ‘De mica en mica’, a l’abril el disc La Paloma, amb ‘Tu nombre me sabe a yerba’ i ‘Poco antes de que den las diez’ –“y bajarás los peldaños de dos en dos, de tres en tres” em sembla una gran imatge de la primera joventut, quan ja som bèsties sexuades però encara baixem escales fent saltirons, com els nens–, al maig els poemes de Machado, a l’octubre ‘Penélope’... Va ser dolorós consolidar l’aposta bilingüe? El tretzè jutge, avui ho sabem, estava cridat a ser una estrella a l’Amèrica Llatina, però havia d’obrir un camí i demostrar que podia fer el salt mantenint l’èxit comercial. Era un terreny inexplorat que potser només ha tornat a trepitjar, a la seva manera, l’Albert Pla. M’imagino sentiments de pertinença dinamitats, antics col·legues que no es reconeixien i ferides obertes amb un sector del públic de la Nova Cançó... En fi, les escaramusses generacionals són la salsa de la vida, però tenen poca transcendència quan parlem del llegat dels artistes que les van protagonitzar. I, en principi, Banda sonora d’un temps, d’un país, de 1996, va ser l’escenificació d’un tractat de pau protagonitzat per un Serrat ja convertit en tòtem. Permetre-ho va ser molt generós per part de la resta, per cert. Explico una batalleta que trec del llibre Serrat y su época, de la Margarita Rivière, perquè em fa riure: el desembre del 1970 tres-cents intel·lectuals i artistes es van tancar a Montserrat per demanar l’amnistia per als membres d’ETA jutjats al Procés de Burgos. El Nano hi va anar: “Pi de la Serra no me hablaba y coincidimos en el váter”. Quanta tensió, per favor.

Però devia ser bo abstraient-se de l’entorn. Ja amb el nou rol d’estrella pop protagonitza pel·lícules, interessa a la premsa del cor i continua amb el ritme de publicació voraç. Només el 1970 treu Mi niñez i Serrat/4. El 71 arriba Mediterráneo, el 72 els poemes de Miguel Hernández, el 73 Per al meu amic, el 74 Canción Infantil... Com s’ho feia? És clar que surfejava una onada d’inspiració i que treballava molt, però només unes determinades condicions de producció poden explicar la quantitat d’enregistraments i, de retruc, un so tan allunyat de la guitarra clàssica dels Setze Jutges. Era l’època dels mestres, els arranjadors musicals a l’ombra: de la col·laboració entre aquests músics de conservatori i els cantautors en surt el so d’aquell context, d’aquella indústria. Són els Francesc Burrull, Antoni Ros-Marbà, Juan Carlos Calderón, Josep Maria Bardagí, Josep Mas “Kitflus” i, davant de tots, Ricard Miralles, tan decisius per entendre el cançoner de què parlem. Les orquestres que associem al so Serrat dels setanta, els arpegis barrocs, les cordes i els vents que s’enlairen fins a cims bigger than life em fascinen i m’intriguen. Intento posar-me en la pell del jove Joan Manuel i l’imagino talentosíssim, però, en el fons, inexpert. Amb una bona melena i jeans acampanats es passeja una mica perdut per un bosc de partitures, cordes, vent metall i vent fusta.

Tinc moltes preguntes. La col·laboració entre músics, si funciona i és generosa, acaba deixant una sensació postcoital, un no saber exactament qui ha fet què. Era el cas? Sentia que controlava el producte final? Hi era sempre, durant l’enregistrament de l’orquestra? Com va sorgir la idea del diàleg entre guitarra elèctrica i baix a l’inici de ‘Cantares’? I la pandereta i el clavicordi –és un clavicordi?– de ‘Tu nombre me sabe a yerba’? I els cors eteris a ‘La primera’ o ‘Helena’? Després hi ha el desplegament de trucs harmònics: agafem ‘20 de març’, l’obertura triomfal de Serrat/4, obviem la festa de campanes, fagots i oboès. La primera part de l’estrofa està sobre do major, i és preciós com ràpidament modula a fa passant per si bemoll, el setè grau menor de la tonalitat; després retorna al do a la línia que serveix de tornada, “i a la bandolera –quin gust la paraula bandolera!– em duia la primavera el 20 de març”. Agafem ‘La mujer que yo quiero’ o ‘Lucía’, que comencen amb la mateixa seqüència harmònica: del primer grau menor van cap a un segon semidisminuït que els dona molt caràcter i en determina la personalitat, però no m’estranyaria que haguessin estat concebudes amb la guitarra anant al quart menor, molt més bàsic... Tot això no és física quàntica, per a un músic amb formació és el pa de cada dia, però, en nom dels compositors que s’apropen a la música des de l’instint, havent estudiat abans qualsevol rucada de lletres, hi ha elements difícils d’utilitzar amb naturalitat. I aquell Serrat ho feia constantment.

Serrat el 2006.
Serrat el 2006.

El Manuel Vázquez Montalbán va publicar un article sobre l’home l’any 1973. Escriu des d’una perspectiva que avui és saludablement desmitificadora: parla d’un noi més jove que ell, n’analitza el gran talent, és clar que ho fa, però, per exemple, diu que al xaval se’l veu una mica insegur amb el castellà, que a ‘Edurne’ i a ‘Mu­chacha típica’ “algunas rimas no le entran [...] como suele suceder a los mejores tenistas con su saque”. I subratlla ‘Conillet de vellut’ com un cim. Ho era l’any 73 i cinquanta anys després m’ho segueix semblant. Hi va trobar un to lleuger, canta el Juanito triomfador, que ha sortit del barri i s’ha embolicat amb una model. És frívola, orgullosament trivial i el name dropping és exquisit: Snoopy, Pomés, Richard Avedon... Sempre m’ha sorprès el conillet poregós del final, és un adjectiu forçat. Si el telèfon acabés en 1, podria rimar-lo amb el conillet de vellut, com ha fet durant tota la cançó, però el telèfon acaba en 2 i s’ha de menjar el poregós. Això és estar compromès amb la veritat! Pel que fa al castellà, m’hauria agradat saber què en pensava Vázquez Montalbán, de ‘Romance de Curro “El Palmo”’, que devia sortir mesos després de l’article. Després de la introducció de pas de Setmana Santa –que ha trobat una germana en ‘Demasiadas mujeres’ del C. Tangana–, diu així: “La vida y la muerte / bordada en la boca / tenía Merceditas / la del guardarropa”. La tristesa traspassarà els murs del tablao on se situa l’acció; és la cançó dels artistes de postguerra, desprèn l’olor rància que fa la il·lusió quan es podreix.

Una carrera de pràcticament sis dècades és un privilegi, gairebé un miracle. En una entrevista de l’any 93 l’Iñaki Gabilondo li va fer la pregunta impossible de respondre, allò de amb quina cançó et quedaries. La resposta és simptomàtica d’un nervi intern: “elegiría las tres que más dinero han dado y me han permitido escribir las doscientas siguientes”. Perquè després de l’explosió, després de canalitzar com un mèdium la sensibilitat d’una època, va venir la carrera. Personalment, a partir de Para piel de manzana, del 1975, sento que me’n desvinculo, el plaer se’m fa més esporàdic. A veure, ‘Si jo fos pescador,’ del disc amb poemes del Papasseit, del 1977, em fa feliç; posaria en qualsevol antologia ‘Qué bonito es Badalona’, del 1978, i ‘Esos locos bajitos’ i ‘Hoy puede ser un gran día’, del 1981; l’aforisme estoic amb què va acabar ‘Sinceramente tuyo’ del 83 –“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”– m’acompanya com un mantra; ‘Plany al mar’, tan senzilla, em sembla de les seves millors cançons i la va publicar l’any 84, i ‘Kubala’ és una cabriola impossible del 89, de la qual ningú altre en sortiria, ja no il·lès, sinó triomfant.

Serrat comença una gira que tindrà emocions fortes, alegries que seran tristeses i tristeses que seran alegries

Però em pregunto sovint pel distanciament. Potser el Serrat ha estat un autor vocacionalment generacional i a algú nascut a principis dels vuitanta el pot acompanyar una estona, però no tot el camí. Potser, més simple, els discs publicats després del 75 no els vaig escoltar quan era una esponja adolescent. Diria que l’energia melòdica i dels arranjaments es difumina, però potser ell es va atipar de prémer unes tecles determinades i ja no perseguia cançons que saltessin a la jugular, com a mínim a la meva jugular. O potser he pogut projectar-me millor, de moment, en el coming of age d’un xaval en la ranera del franquisme que en les impressions d’un senyor de l’edat dels que han pres el poder en les primeres dècades de la democràcia –que, a sobre, per a algú amb una escriptura tan lligada al present, em sembla un context molt més esmunyedís–. La dimensió llatinoamericana de la segona vida del personatge, de tan enorme que és i tan allunyada del món que conec, només puc observar-la amb ulls esbatanats, comprendre-la teòricament i aplaudir-la, però no se’m fica a la cuina de casa sense demanar permís com l’etapa anterior.

Dimecres que ve, el Joan Manuel Serrat comença a Nova York una gira de comiat que vindrà amb emocions fortes, alegries que seran tristeses i tristeses que seran alegries, com les que a ell li ha agradat capturar. No caldria, però diguem-ho: sortirà del camerino del Beacon Theatre, s’arreglarà l’americana i pujarà a l’escenari per desplegar un cançoner que és una escola indispensable per a molts compositors que hem vingut després, una paret mestra, tant d’una tradició escanyolida com la catalana, com de la castellana, tan robusta ella. Aquest no és un ofici que s’adquireixi treballant un temps al taller d’un mestre artesà, dormint discretament damunt un tauló de fusta a la rebotiga. S’aprèn conversant amb les cançons que t’agraden. No ens coneixem, però jo he xerrat molt amb el Serrat. Admirant-li els encerts, però també qüestionant-li decisions, rient perquè va tenir molta barra aquí, o emprenyant-me perquè va ser mandrós allà... Que bé que, amb gairebé vuitanta anys, pugui anar cantant per mig món, acomiadant-se de milers de ciutadans que li agrairan els serveis prestats. Quina bona jubilació, amb aquesta feinada a l’esquena! I quan s’apaguin els llums i tothom se’n vagi a casa, perquè, com passa a ‘Fiesta’, al final tots marxem a casa, ell podrà tornar a la seva sabent que aquesta gran obra que ha compost afortunadament seguirà per aquí, per si algú hi està interessat. Per gaudir-ne, sí, però també per mirar-la del dret i del revés, per rebregar-la, per sobreanalitzar-la; per aprendre’n, vaja!

Serrat vist pel cantant de Manel
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ