Una esperança política realista
Als sistemes culturals occidentals, mentre líders antisistema anaven guanyant poder i reconeixement, el gran tema de la darrera dècada era la crisi de la democràcia. Què està passant? El tema obsessiu de reflexió a Catalunya, mentrestant, ha estat el procés. Què ens està passant? D’una manera silenciosa, gairebé pel consum exclusiu dels seus cercles, el veterà socialista Raimon Obiols escrivia apunts sobre la deriva política del país des de la distància geogràfica. Va ser el 2017 quan va descobrir un format amb el qual es trobava molt còmode i que li era útil per dir-hi críticament la seva. La lectura d’un article o unes declaracions escoltades a la xarxa o el que fos que li cridés l’atenció el duien a recordar una anècdota o activaven la redacció d’una nota irònica i punyent, culta sense embafar, escrita amb una prosa elegant i a la vegada col·loquial, apostant per expressions originals per comprendre aquell moment crític. El 2018 va recollir aquells escrits a Notes de l’estranya campanya. No deixaria d’escriure.
Les meditacions d’Obiols, les dedicades a la crisi de la democràcia foses a les del postprocés, les ha recopilades ara a El temps esquerp. Lliguen. Tot i que el to és oposat al d’un manifest o un llibre de combat, el volum traça un autoretrat ideològic i raona les conviccions d’una vida actualitzades i expressades amb un realisme esperançat: “Hi ha moltes raons per criticar la política, però si no n’hi hagués es generaria un buit espantós, una autèntica catàstrofe”. La frase la segueix una llarga cita d’Arendt i ve precedida d’un diagnòstic sobre l’ús tòxic de les xarxes socials de Trump o Salvini, mentre, nuat a l’anàlisi de l’actualitat, pensa en l’impacte que van tenir Orson Wells i l’ús de la ràdio per generar pànic als Estats Units. És un llibre de connexions culturals, d’il·luminacions polítiques. Un altre exemple. Una semblança de l’economista Hirschman l’encamina cap a les milícies del POUM durant la Guerra Civil, salta al mestratge de Colorni i remata amb Ernest Lluch per clavar dues valoracions sobre el seu company: “sabia que en les democràcies, sempre imperfectes i conflictives, les polítiques del tot o res creen situacions perilloses, tòxiques i eventualment violentes”, i “va ser assassinat perquè tenia raó”.
Cap al final del volum un dels assagistes amb qui Obiols connecta és Rob Riemen. A banda que Arcàdia els publica a tots dos, també hi ha una certa filiació entre ells: la convicció que el llegat cultural és la millor eina per pensar el present i ajudar a revertir la crisi de la democràcia en la qual estem immersos. “S’acumulen els esdeveniments negatius i el present em trasbalsa, com crec que li passa a molta gent”. Aleshores la cultura potser sigui un far. Voldríem que ho fos. Però si Riemen se’ns adreça com ho feien els liberals d’entreguerres abans de la catàstrofe, com uns humanistes espiritualistes, Obiols té la modesta elegància de no impostar mai i, tot i la cultura de la seva època, que domina i exposa, no pontifica sinó que més aviat xiuxiueja usant un detall, la frase curta, un vers o una cita, i així la saviesa és emmascarada per la ironia. I això ha escrit, sense resignar-se, el millor llibre en català sobre aquest moment esquerp.
Som virus. Albert Altés
Durant els primers mesos de la pandèmia, els científics van guanyar una necessària visibilitat en la conversa pública i la societat va assumir que el seu coneixement era la nostra esperança. Ara que cada vegada més convivim amb la covid, els anem deixant d’escoltar. Però el seu coneixement segueix sent necessari perquè els ciutadans, sense ser especialistes, entenguem com funciona la vida al món. “Els virus ens han configurat com som i ens han cedit moltes de les nostres capacitats més excepcionals”. Amb aquest afany el doctor Albert Altés va escriure Som virus (premi Ricard Torrents), una esplèndida obra divulgativa i una raresa en l’assagisme català. La mena de llibre que evidencia la normalitat d’una cultura.
Eumo, 2021. 168 pàgines. 20 euros
Finlàndia. Una apologia de l’educació pública. Manel García
La discussió sobre l’educació la polaritza “una minoria silenciosa” que es posiciona entre els apocalíptics o els integrats. Sovint es troba a faltar el saber d’un mestre sobre la professió. No perquè faci una nova crònica, sinó per saber què funciona i què cal millorar en escoles i instituts, perquè reflexioni sobre la realitat del professorat, sobre el paper que juguen les autoritats educatives o l’actitud de la família en relació amb l’escola. Després de 30 anys fent de professor de filosofia a secundària, amb la serenor dels clàssics que ensenya, la proposta de Manel García és una aposta per l’educació pública. “O és una prioritat de tothom i per a tothom o no és, i sense educació per a tothom no hi ha futur”.
Arpa, 2022. 128 pàgines. 14,90 euros
A l’ombra d’Amazon. Alec MacGillis
Avui Occident ja no sap funcionar sense Amazon. És una de les companyies amb més poder al món, amb tanta força que reconfigura la realitat sense que gairebé en siguem conscients. I el que fa Alec MacGuillis en aquest reportatge impressionant és mostrar-nos-ho. Explica com funciona l’empresa i, a través d’ella, explica de punta a punta els Estats Units que no volem veure. Els de la pobresa enquistada i els de les elits conxorxades. Mentre la globalització deixava centenars de milers de treballadors al voral, l’empresa s’anava consolidant. Mentre donava feina esclava a ciutadans desesperats, buscava les aliances polítiques a tots els nivells perquè el seu model no fos problematitzat. La nova oligarquia no és només russa.
Trad. Anna Llisterri. Periscopi / Península, 2022. 504 / 544 pàgines. 22,50 euros
Rússia, l’escenari més gran del món. Manel Alías
El reportatge del telenotícies era sobre la vida als pobles on hi fa més fred del món. Pocs llocs tan significativament anecdòtics com aquell per descobrir l’estranyesa de Rússia i, a la vegada, poques circumstàncies com aquella per demostrar el talent com a cronista d’una realitat que sempre desconcerta. Converses amb gent del carrer, valoracions sobre l’economia, l’encert a l’hora d’escollir les imatges que havien de ser reals i no tòpiques. Va ser arran d’un d’aquells reportatges que l’editor va contactar amb Manel Alías, retornat a Catalunya, per proposar-li que transformés el saber acumulat sobre el país en una gran crònica humana, geogràfica i cultural. Després de la invasió, encara s’ha fet més necessari.
Ara Llibres, 2021. 464 pàgines. 21,20 euros
Los hombres de Putin. Catherine Belton
Publicat fa un parell d’anys, la traducció d’aquest monument periodístic ens posa en evidència: sabíem qui integrava l’autocràcia de Putin, sabíem com s’havia conformat i sabíem quins eren els seus interessos. Malgrat les amenaces velades, Catherine Belton, amb més brillantor que ningú, havia fet les entrevistes i localitzat la documentació per mostrar el procés de constitució d’una màfia dedicada a blindar el que ella anomena capitalisme KGB. Perquè el que el llibre demostra és que l’oligarquia sabia que la llei havia esdevingut paper mullat i havia de finançar la nova estratègia de l’espionatge rus, que ara manava des del cor del Kremlin amb una agenda imperialista i de desestabilització d’Occident. Som aquí.
Trad. Juanjo Estrella González. Península, 2022. 928 pàgines. 27,90 euros
Sobre la firma
