Selecciona Edició
Connecta’t

Entre l’ofec i l’alè

Entre l’ofec i l’alè

En aquest tercer Sant Jordi des de la irrupció de la covid –dir-ne postpandèmic potser és precipitat, tot i que sembla que la mascareta deixarà de ser un complement obligat de la diada–, ja hi ha sobre el taulell força llibres en què els efectes del virus en la vida individual i col·lectiva conformen una coordenada més, si no el moll de l’os, des d’on analitzar el present. Ja fa un cert temps que un ventall divers de veus que parlen des del feminisme, el descolonialisme o l’ecologia crítica han aportat més riquesa al panorama de l’assaig (i també de la ficció) transmetent unes noves sensibilitats que més aviat el que fan és identificar i posar en evidència velles insensibilitats que conformaven la manera en què es configurava i encara es configura el món: el racisme, el masclisme, la desigualtat, l’explotació dels recursos...

Com testimonia aquesta tria de llibres, ara la qüestió al centre és una acció tan bàsica com respirar. I no només perquè la pandèmia ha fet perillar un acte que donàvem per descomptat i ens ha revelat la vulnerabilitat d’un cos que en l’era digital cada vegada sentim més incorpori. Emmalaltim i ens falta l’aire, però també passa a l’inrevés, i agafar aire ens fa emmalaltir. Només cal veure una altra mena d’estralls, els de la progressiva contaminació –amb un nombre creixent de morts atribuïbles a la pol·lució– o fins i tot els del fum que esdevé irrespirable arran d’un gran incendi, un altre dels efectes de l’emergència climàtica.

Entre l’ofec i l’alè

Quina mena de món és aquest?

Judith Butler

Trad. Josefina Caball

Arcàdia, 2022

144 pàgines. 19 euros

La “respirabilitat”, com s’hi refereix Judith Butler a ¿Quina mena de món és aquest? (Arcàdia), posa de manifest la nostra interdependència amb la societat i amb el món, i és que “l’organisme no pot sobreviure sense ingerir o incorporar elements forans; [...] cal entendre que el món exterior forma part del cos”, amb tot el que això implica a l’hora de pensar una vida entrellaçada amb les dels altres i amb la del planeta mateix. Reflexionant des dels primers compassos de la variant òmicron però sense albirar encara la guerra a Ucraïna, Butler ja es refereix a la distinció entre les vides dignes de ser plorades i les vides sacrificables, que es deixen morir tant perquè se’ls nega l’accés a la salut o se les col·loca a primera línia del virus (de vegades fins i tot adduint precisament “la salut” de l’economia) com perquè es negligeix el deure al rescat i acaben ofegades al mar Mediterrani. A vegades l’ofec per l’opressió és tan físic com el “no puc respirar” de George Floyd, mort per la brutalitat policial i alhora insuflador d’alè de les protestes del Black Lives Matter als Estats Units.

Segons el·la filòsofa nord-ame­ri­cana, la lluita perquè totes les vides tinguin el mateix valor és al mateix temps la lluita per fer un món que sigui habitable, respirable també. Aquesta també és la idea que recorre transversalment les diverses obres que apareixen aquí, que s’aturen a assenyalar les causes d’aquest ofec vital, de vegades somatitzat en forma d’angoixa i ansietat –una altra pandèmia, tot i que menys visible als mitjans–, i ofereixen alhora vies per començar a imaginar un món amb una esperança de vida una mica més llarga. Llegir per respirar millor.

Una teoria feminista de la violencia. Françoise Vergès

“La violència no coneix cap descans”, admet l’autora, que assenyala com n’és d’estructural en les nostres societats i intrínseca al “capitalisme racista i patriarcal”. L’Estat n’és un element central i la seva acció política estableix quins són els cossos dignes de protecció i quins són subjectes a l’explotació i la repressió, una distinció que la pandèmia també ha posat en evidència. En el context de guerra actual, en què retorna la necropolítica, aquesta anàlisi és encara més imprescindible; més enllà del diagnòstic, Vergès proposa abordar les polítiques de protecció des del feminisme i el descolonialisme, unes coordenades que desplega extensament a Un feminisme descolonial (Virus Editorial).

Trad. Oriol Valls. Tigre de Paper, 2022. 115 pàgines. 16 euros

No seas tú mismo. Eudald Espluga

La fatiga existencial i el burnout laboral són dos símptomes de la generació millennial, una categoria que l’autor posa en dubte perquè despolititza formes de desigualtat i precarietat que afecten la societat sencera. La filosofia de l’empresari d’un mateix s’estén a totes les esferes de la vida i imposa una existència “optimitzable” segons els patrons i la lògica capitalista, a la qual Espluga contraposa tot un aparell crític –sense oblidar els referents més populars– que deixa veure que el deteriorament de la salut mental té una fonda arrel política i social. L’imperatiu d’hiperproductivitat genera ansietat i patiment, un malestar que Eloy Fernández Porta relata en primera persona a Los brotes negros (Anagrama).

Paidós, 2021. 272 pàgines. 16,95 euros

Estranys / Extraños. Rebecca Tamás

A partir d’una sèrie de breus assaigs sobre l’hospitalitat, el panpsiquisme, el dolor o la pena, l’autora britànica va traçant un recorregut fet a partir de suggeridors referents històrics, artístics i literaris per entendre l’experiència humana i “l’estat d’emergència actual”. En l’antecedent de la revolta camperola anglesa hi veu la llavor d’una lluita per la igualtat que s’ha configurat a batzegades i que ara mateix també pot arribar a englobar el no humà. Si som capaços d’imaginar-nos totes les criatures com a iguals nostres, “quines altres visions de la vida podrien tornar-se’ns possibles?”. Segur que l’assaig de la investigadora Marta Segarra Humanimales (Galaxia Gutenberg) ens en pot donar algunes pistes.

Trad. Yannick Garcia / Álex Gibert. Anagrama, 2021. 136 pàgines. 9,90 euros

Neorrancios: Sobre los peligros de la nostalgia. Begoña Gómez Urzaiz (coord.)

Davant dels canvis vertiginosos en les relacions afectives, el mercat laboral o la consciència ecològica apareix una mena de replegament sentimental que idealitza el passat i proclama allò de “vull la vida que tenien els meus pares”, com s’ha vist arran de l’èxit de Feria, d’Ana Iris Simón. A Neorrancios, diversos pensadors joves problematitzen aquest tipus de discurs i els perills que comporta, i evidencien que es pot ser crític amb el present sense haver de desfer el camí dels drets que s’han anat conquerint. Al cap i a la fi, qui es pot permetre aquesta nostàlgia? “Els que han ocupat posicions privilegiades, pel gènere, l’origen i la identitat sexual”. Tal com apunten, la “nostàlgia queer” simplement no existeix.

Península, 2022. 224 pàgines. 17,90 euros

Hem d’acollir dones estrangeres. Flora Tristan

Amb un títol que podria ser una crida en resposta a la guerra d’Ucraïna, aquesta escriptora nascuda al París de principis del XIX usa l’experiència personal com a dona separada, precària, estrangera, per denunciar la situació de vulnerabilitat que afronten les dones quan es veuen obligades a marxar de casa (potser perquè la llar tampoc és un espai segur), i fins i tot en els casos que ho fan per plaer (“La senyora viatja sola?”). La consigna d’aquest breu però contundent assaig ressona a través del temps i ens interpel·la encara més arran de les diverses crisis de refugiats: volem acollir o només en certes circumstàncies? I “qui ens vindrà a socórrer quan ens toqui a nosaltres sentir-nos afligits?”, desafia Tristan.

Trad. Valèria Gaillard. Cal Carré, 2022. 100 pàgines. 13 euros

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >