Selecciona Edició
Connecta’t

Els catalans serem literaris o no serem

Els catalans serem literaris o no serem

La llei més coneguda del cinema és “mostra-ho, no ho expliquis”. Però com que sempre arriba l’hora d’explicar, una norma no escrita recomana que, mentre deixen anar els discursos, els personatges estiguin fent alguna cosa, una acció física i visible que amb una mica de moviment salvarà la teca filosòfica de caure en el sermó. És una llei que també se sol aplicar a la literatura, on el paràgraf mestretites, que ens encanta, passa millor quan cau com qui no vol la cosa, precedit de línies pentinant el gat. Per desgràcia la convenció diu que l’assaig és aquella combinació de paraules on tot passa al cervell i l’autor té permís per explicar sense mostrar.

A I si, d’Adrià Pujol Cruells, passen moltes coses mentre l’autor pensa. En un cert sentit, només en passa una: l’autor fa cua en una oficina de Correus, es troba un senyor que comença a barrinar-lo amb cunyadismes, i el nostre heroi es posa a reflexionar sobre la naturalesa del llenguatge, la mateixa eina amb què l’interlocutor “m’interpel·la a sac”. No és l’escenari més trepidant per reflexionar sobre la relació de les paraules amb el món, el potencial revolucionari de la poesia, o les disfuncions de la crítica literària catalana, però hem de recordar que Pujol va ser l’impulsor de l’Observatori de la Vida Quotidiana. Contra el pedigrí de les idees de butaca, una teoria que va a buscar palletes d’or als rius de la llengua normal i corrent.

El llibre es pregunta què és la literatura, i la resposta és més personal que original: allocar la reflexió en la terra que Pujol trepitja, lligar-la amb les seves dèries i amb la història de la llengua i la literatura catalanes, que fa dècades que sacseja en articles, llibres, converses de bar i piulades. Fons i forma de la resposta es poden resumir amb una cita breu: “És cursi, però, bé, en qualsevol cas, dir les coses literàriament és robar-les al poder per tornar-les a la comunitat”. Per recordar que Pujol és un dels traductors d’assaig francès de referència del país, cosa que deu marcar, també ho explica en deleuzià: “[la literària] És la funció d’alliberar territoris o coses territorialitzades pel poder del llenguatge, per la sedimentació de la llengua i per la fossilització d’una metàfora en cada mot”.

Els catalans serem literaris o no serem

I si

Adrià Pujol Cruells

Arcàdia, 2022

160 pàgines. 18 euros

No és la filosofia del llenguatge que se sol fer a Catalunya. Ofegada per les pressions que la minoritzen, els catalans solem defensar-nos veient la llengua com la dipositària d’una essència herderiana, les paraules que ens connecten amb la metafísica d’un fet nacional monolític en perill. A l’altre extrem, tenim els cosmopolites de sempre, que prefereixen girar el cap quan una llengua s’utilitza com una arma contra l’altra i només estan interessats a jugar amb el ball de significants i significats.

Pujol Cruells ens proposa la síntesi impossible del deleuzià romàntic: veure la tradició catalana com aquella dels que resisteixen la fossilització de la tradició: “La literatura és la plasmació del benestar català, de l’equilibri català, de la condició catalana, de la desfanatització a dues bandes en pro d’una percepció del món i d’una obra sobre el món digeribles però màgiques, ni massa nacionalracionals ni massa globalrutilants, o sigui catalans, literaris, els catalans serem literaris o no serem”. I si té raó?

Un món comú. Marina Garcés

Contra el tòpic de trobar veritats atemporals, el bon filòsof es dedica a detectar el que una cultura està oblidant justament en el moment que més molesta, que és quan la cultura més ho necessita. Això és el que va saber fer Marina Garcés fa deu anys amb la idea de “comú”, una crítica a les filosofies individualistes que havien dominat el final del segle XX per assajar una nova forma de col·lectivisme. Editat per primer cop en català deu anys després, Un món comú permet aplicar el mètode intempestiu al mateix llibre i reflexionar sobre els èxits i les limitacions d’un pensament que ha assolit l’hegemonia entre l’esquerra cultural mentre el món material s’ha anat fent menys d’esquerres.

Trad. Oriol Valls. Tigre de Paper, 2022. 154 pàgines. 17 euros

Pensaments i opuscles. Blaise Pascal

Entre els anys 45 i 60 del segle XVII, Blasie Pascal era el número u d’Europa en ciència, filosofia i teologia, i era l’escriptor més popular, cosa que, en el que els mateixos francesos anomenen Grand Siècle, no és poca cosa. En canvi, avui molt poca gent sap ubicar-lo, massa literari per a les facultats de filosofia, i massa filòsof per a les de literatura. La traducció al català del savi Pere Lluís Font, l’obra de tota una vida, permet remeiar el buit de Pascal en la cultura catalana amb una edició definitiva, ideal per fer cas del mateix Pascal quan va dir que “la gran desgràcia dels homes és no saber-se quedar sols reflexionant en una cambra”.

Trad. Pere Lluís Font. Adesiara, 2022. 800 pàgines. 32 euros

No-Cosas. Byung Chul Han

Llegir els assajos més venuts té doble recompensa: tenim el contingut del text i, alhora, una excusa per pensar sobre el seu èxit. Ja fa anys que Byung Chul Han ha trobat la fórmula per arribar a l’estrellat de la filosofia global amb uns assajos breus i plens d’aforismes que donen nom a malestars contemporanis. En la seva millor versió, Han fa anar els grans noms (Heidegger i Nietzsche són els seus preferits) per clavar cops de martell al present; en la pitjor, sembla un venedor de fum nostàlgic sense sentit de l’humor. No-cosas ofereix una filosofia apocalíptica de l’smartphone contraposada amb un elogi de la solidesa dels objectes predigitals, i té una mica dels dos Hans.

Trad. Joaquín Chamorro. Herder, 2021. 144 pàgines. 13,90 euros

Los brotes negros. Eloy Fernández Porta

Llegir Eloy Fernández Porta sempre fa la sensació d’entrar al seu cap: als antípodes de les terceres persones impersonals, les observacions sarcàstiques es juxtaposen amb l’alta teoria; la dissecció cultural porta d’una exposició d’art contemporani a la portada d’una revista porno, i la crítica es fa sempre des de i contra una forma de malviure. Ara sabem que aquest cap és enemic d’ell mateix, i a les pàgines de Los brotes negros trobem la fenomenologia d’un trastorn d’ansietat prolongat que va turmentar a l’autor, crits d’ira i desesperació en places públiques i pensaments suïcides. Brillant i necessàriament asfixiant, Fernández Pora inventa un gènere que podem anomenar d’autocrítica cultural.

Anagrama, 2022. 136 pàgines. 9,90 euros

L’erotisme. Lou Andrea Salomé

Lou Andrea-Salomé ha estat tan engolida per la seva biografia sentimental que la pel·lícula que li va dedicar una directora explícitament feminista l’anunciava com “la dona que va enamorar Rilke, va fer tornar boig Nietzsche i a la qual Freud va admirar”. Amb la primera traducció al català podem llegir la seva filosofia de la fidelitat, la maternitat o la identitat sexual deslligades del safareig que sempre ha enterbolit la recepció de l’autora. En un debat en què el determinisme biològic i el relativisme cultural han cavat trinxeres que avui semblen immòbils, Lou ens ofereix una visió intempestiva ideal per tornar a pensar amb llibertat sobre el tema que més han rebregat les guerres culturals.

Trad. Anna Punsoda. Ela Geminada, 2021. 84 pàgines. 14 euros

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >