Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

García Márquez menjava ‘camaiot’

Carme Riera explica a ‘Carmen Balcells, traficante de palabras’ que havia fet entusiasta d'aquesta menjua l'autor de 'Cien años de soledad'

'Camaiot', embotit menorquí.
'Camaiot', embotit menorquí.

El ‘camaiot’, allò que anomenàrem ací fa anys “el porc ressumit” i “una relíquia gastronòmica primitiva”, apareix com un nus curiós, un detallet entre les múltiples intrahistòries, arguments de categoria que conformen el tapís cultural i biogràfic que és el llibre ‘Carmen Balcells, traficante de palabras’, de Carme Riera, escriptora, catedràtica de la UAB i acadèmica de la RAE.

Riera broda el personatge i els seus entorns, també mostra els escriptors i editors que Balcells tractà amb mà amatent, generosa, freda i dura segons com, en el seu rol de poderosa negociadora del negoci i dels drets dels creadors. L’autora de Te deix amor la mar com a penyora, li duia sovint des de Mallorca a Barcelona un present de queviures illencs, entre d’ells, camaiot. Un costum d’amistat d’exòtics perifèrics. Riera i Balcells travaren una amistat particular i de protecció de 40 anys.

En la seva darrera conversa telefònica, poc abans de morir l’agent literària, en setembre de 2015, Riera li anuncia que com sempre li duu les viandes mallorquines, amb l’embotit que tant estimava. I afegeix que Balcells, anys enrere, havia donat a tastar a Gabriel Garcia Márquez que havia fet “entusiasta” de la menjúa. Hi ha vips i anònims amb amics illencs que tenen el goig per aquesta caixeta forta de cent sabors de porquim.

Un camaiot és mig negre per dins i neix després de tres hores de bull dins el calderó de la matances. Si és honesta la feina i la matèria -com toca-, és ben trempat i farcit, en mesos esdevé un molt interessant artefacte, sabrós, que documenta gran part de l’anatomia del porc. En surten quatre de cada porc, i un més potser dels galamons, del coll/papada. He vist al pintor Rafel Joan fent de mestre en el maneig i cosit del cuiro i al vinater Miquel Àngel Cerdà explicant els talls i el tremp.

Fosc i rar al continent, l’embotit és un mosaïc de bocinets de carn, coll, papada, llengua, carn sanguinosa. Tot capolat i trempat s’omple en la corassa blindada del cuiro amb amb poca xulla (llard, greix, poc) adherida, això és la pell ben neta, pelada i afaitada -cotnes/cornes. Abans del bull el fermen amb xarxa o nous protectors, el punyen amb agulles perque respiri i amolli, i no es rebentin o foradin -gran drama-; al final del trànsit pel foc i aigua, els premsen entre dos canyissos, per a compactar i fer perdre líquids interiors.

Camaiot és la pell de les cames del porc, per això, el nom diu dels origens: camaiot, manegot, cuixot; camot (Menorca) o cuixot (Ciutadella),mventre (Eivissa); no son idèntics ni de poble a poble, casa a clan. Ben obrat és un artefacte triangular o rodonenc, com una bossa de disseny medieval.

No dura quasi indefinidament -un parell d’estius- com la sobrassada o el paté/foigras de fetge de porc dins llauna-, perquè que no és una conserva: ha estat cuït dins aigua al bull unes tres hores. Es una espècie de fiambre bord, antic i vulgar, que estimen els exòtics illencs i alguns paladars singulars de classes no subalternes, com es el cas. Agrada cru, al tall prim o gruixat, torrat, un poc fregit, dins la base d’un arròs de no res, en entrepà de manobre o mariner o amb un ou frit i li diuen “rústic”, a un bar de Santanyi territori de castes.

El camaiot de Carme Riera per Carme Balcells (i Gabriel Garcia Márquez) pot semblar una vulgaritat lateral en el relat de centenars de veus i referències que perfilen la biografia de la suggeridora i inquietant de Balcells. La poderosa, generalment adulada pels seus ‘clients’ escriptors i els cronistes de diaris que al llarg de mig segle definí drets i edicions, literatura. Camilo José Cela i Marina Castaño a dieta menjaven bledes bullides; amb un ou per les convidades. El 1991, Balcells demanà a Jesús Gil y Gil, en nom de Cela, 250 milions de pessetes per un llibre Viaje sentimental a Marbella. La barrina no quadrà.

Riera fa rajar una crònica de la vida i la literatura en castellà e internacional des de Barcelona pel Món, al voltant de l’oficina de l’agent literària. El retaule de grans figures i alguna menudència una mar gran de planes de veus, records i cites, testimonis de valor, històries particulars i notícies institucionals.

Les primeres editorials continentals i un estol de premis Nobel, un caleidoscopi de 506 planes es ressalta i es puny -una mica- el perfil de ferro, la figura de Balcells, una dona molt viva, seductora, temuda, enormement negociadora i creativa, que feu rics a bastants de grans autors i canvià la vida d’altres com confessa Riera d’entrada.

Una nit de juny de 2010, a Avinyò, França, terra de papes, Carme Balcells arribà triomfal en el seu taxi, vestida de blanc i en cadira de rodes, a la gran festa per les mostres del seu client amic Miquel Barceló. Ella gestà drets i edicions i estrenà la col·lecció d'art ‘Carnets de Peintre’ en 2007, dirigida por Gonzalo Garcia Barcha, fill de l'autor de Cien años de soledad.

Carme Riera destapa que abans que el pintor fes el primer gran salt internacional (1980/2), una coral amiga de Barceló, la traductora mallorquina Deborah Bonner, filla del savi lul.lià d’Antoni Bonner i aleshores a l’equip de l’agència, li recomenà a Balcells que adquirís algun ‘barceló’ però no li va fer cas, li fallà la pipella ràpida.

A Avinyò, la dita gran dama, oficià entre l’alta cultura, els coneguts i els que badocaven. Barceló tenia prop a Xavier Folch i el seu col.lega l’historiador Miquel Barceló Perelló. Folch era un referent de l’artista des de les edicions dels estimats Miquel Bauçà o Blai Bonet; Barceló Perelló deixà al catàleg d'Avinyò una de les notes biogràfiques que més estima el pintor. El pare i el fill i ell, en un joc, caminant als escenaris de la memòria de Felanitx, terra de camaiots, així mateix . D’aleshores han passat morts tristes i algunes festes de matances.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >