Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Vocacions efímeres

Amb 10 anys, tens molt clar el que vols ser de gran. Després, les circumstàncies s’imposen i vas sent conscient també de les limitacions. Però, en aquestes edats, tot es vol molt, de debò i per sempre. Fins que es deixa de voler. Sense dramatismes, també

Telescopi davant del firmament.
Telescopi davant del firmament. Unsplash

De petita, volia ser astrònoma. No sé què va sortir malament. Però sí que ho volia. Fins i tot ho vaig deixar escrit al meu diari, l’1 de setembre del 1999. “Hola diari. Espero que no et queixis, t’escric gairebé cada dia. Avui no tinc res per explicar-te, però tenia ganes d’escriure. Saps una cosa, diari? Quan sigui gran vull ser astrònoma. Ja tinc un llibre i un telescopi. Bueno, diari, ha sigut breu però intens. Adeu”. Tot va ser breu però intens. La vocació també.

Però llavors, amb 10 anys, ho tenia tan clar que, efectivament, la meva tieta un dia em va portar a la Corunya i em va comprar un telescopi al Corte Inglés de Cuatro Caminos, que era aquell lloc on, abans de l’era Amazon, es trobaven totes les coses que no sabies on comprar. També em vaig aprendre el primer paràgraf de la definició d’astronomia d’un dels volums d’una enciclopèdia que hi havia per casa. I vaig fer uns apunts de colors a l’ordinador amb Comic Sans sobre el sistema solar. La cosa anava de debò.

En un poblet gallec, de contaminació lumínica no n’hi ha pas, així que el principal enemic de l’observació astronòmica era l’orballo. Quan no plovia, de nit treia el telescopi a la porta de casa i apuntava cap a la teulada del veí, que és on es col·locava la Lluna després de sopar. A vegades veia cràters al satèl·lit i estrelles al voltant i li posava nom a tot. Per si no en tenien.

Volia ser astrònoma fins que ja no vaig voler-ho. Perquè em vaig assabentar que s’havia d’estudiar Matemàtiques i Física per veure bé les estrelles i perquè Concha Blanco, la professora de Gallec –i magnífica autora de llibres infantils– em va dir que escrivia molt bé i que de gran fins i tot podria arribar a ser periodista. I se’m van creuar els cables. L’astronomia va perdre interès i el telescopi va acabar a les golfes.

De tant en tant, això sí, encara em ve de gust mirar al cel. Com l’altre dia, quan Jacinto Antón animava, en un reportatge a EL PAÍS, a visitar l’exposició del CosmoCaixa sobre el Sol: deia que encara hi havia temps per veure’l –uns 5.000 milions d’anys, de fet–, però com que soc procrastinadora de mena vaig decidir avançar feina i fer un forat entre setmana per anar-lo a veure. No sigui que ho vagi aparcant i en passi alguna. Com la fi del món.

I així, un bon dimarts a la tarda, una pluja d’estrelles va caure sobre els caps de la dotzena de persones que miraven al cel al Planetari del CosmoCaixa. Faltava una hora per a la visita guiada pel Sol i la projecció Postals d’altres mons es va convertir en l’excusa perfecta per actualitzar els vells apunts en Comic Sans del sistema solar: amb imatges reals recollides per les sondes enviades al llarg de 70 anys d’exploració espacial, vam sobrevolar els immensos volcans de Mart i vam navegar pels llacs de metà de Tità, una de les llunes de Saturn.

I ja al Sol, una s’adonava només entrar que això de mirar al cel al poblet és tradició antiga: sobre una petita maqueta de Stonehenge, els raigs del sol s’esmunyien entre les pedres i marcaven els solsticis i els equinoccis de les estacions. També hi havia a la sala antics rellotges de sol que han servit –i encara serveixen, a l’atri de l’església del meu poble, per exemple– per mesurar el temps. I unes lliteres obertes per guarir amb la llum solar els nens tuberculosos. O neveres terapèutiques per curar les insolacions, que si en fas un gra massa, tot cansa (o fa mal). O uns banys de llum per tractar l’anèmia que va inventar John Harvey Kellog –sí, el dels cereals–. I desenes de fotografies del Sol, de totes les formes, en diferents longituds d’ona de llum, amb les seves taques solars i impol·lut. Immens sempre. Com la vocació que vaig tenir el 1999 i després ja no.

Amb 10 anys, tens molt clar el que vols ser de gran. Després, les circumstàncies s’imposen i vas sent conscient també de les limitacions, però, d’entrada, n’estàs convençut. En aquestes edats, tot es vol molt, de debò i per sempre. Fins que es deixa de voler. Sense dramatismes, tampoc. Simplement, la vocació s’acaba.

Una enquesta de la Fundació Adecco a 1.800 nens d’entre 4 i 16 anys va revelar que gairebé el 25% dels nens volien ser futbolistes i el 22% de les nenes, metgesses. També policies, mestres i fins i tot youtubers, ells; i professores, perruqueres o veterinàries, elles. Ni rastre de l’astronomia al top 5, tot i que l’estudi, recollit per Europa Press, sí que esmenta que algun volia “viatjar a Mart per descobrir extraterrestres”. S’hi assembla prou. Però servidora limitava la seva vocació a l’observació astronòmica, des de terra ferma, sense aixecar els peus de terra.

Potser la vida els desviarà una mica dels seus anhels infantils. O no, i resulta que d’aquí a uns anys tindrem un fantàstic planter al futbol base per tornar a passar de quarts al Mundial i un superàvit de grandíssimes metgesses per garantir el relleu generacional que ara amenaça el sistema sanitari. Qui sap.

Potser, al final, no anava tan desencaminada amb 10 anys i només he canviat el punt de mira. Perquè observar –el món, no els astres– amb distància i perspectiva, tot i que el telescopi continuï a les golfes; amb precisió; i escriure-ho, en Comic Sans o en una llibreta arrugada, és l’essència del periodisme. Ja ho deia al meu diari l’1 de setembre del 1999: “Tenia ganes d’escriure”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >