_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Guia per llegir Proust

Proust és sens dubte un autor difícil. Per això és útil llegir abans alguna obra que ens n’expliqui l’essencial

Marcel Proust va ser un geni de les lletres, creador d’una literatura sense precedents.
Marcel Proust va ser un geni de les lletres, creador d’una literatura sense precedents.getty

Com el senyal que deixen els vaixells en marxa, els llibres de Proust (1871-1922) i els que parlen de la seva obra seran visibles mentre siguem a l’any que celebra el centenari de la seva mort, potser també quan haurà passat. El llibre d’avui és: Alberto Beretta Anguissola, Proust: guia de la Recherche, traducció molt bona de José Ramón Monreal (Barcelona, Elba, 2022).

Com que suposem el lector proustòfil —una malaltia lleu, també un viàtic—, el suposarem igualment lector de moltes pàgines que s’han escrit d’ençà de l’aparició del primer llibre de la Recerca, algunes enseuades amb estructuralisme, dolentes, d’altres deliqüescents, i d’altres de gran categoria, sempre vàlides, com les que l’autor del llibre presenta al final del volum, pàgines de Curtius, Spitzer, Rivière, Beckett (un llibret amb geni), Revel, Bataille (que va descobrir la dialèctica entre el bé i el mal a l’obra del francès), Genette (que en va fer dos llibres o articles bons, i dos de massa ancorats en el formalisme neoretòric), o Antoine Compagnon (un dels pocs homes de lletres en un sentit global francesos que queden, com va ser el cas de Marc Fumaroli, sebollit). Excel·lent, humil idea de Beretta.

Proust és sens dubte un autor difícil, allunyat del model “realista” que van practicar Balzac, Maupassant o Zola —Flaubert és un cas a part—, i molt distanciat també de les literatures neurastèniques dels decadentistes, tan abundants a la fi de segle de tot el continent. Va ser un geni de les lletres, com passa igualment amb Kafka o amb Joyce, tots tres creadors d’una literatura sense precedents —encara que això sempre és relatiu perquè en aquell temps els escriptors llegien molt abans d’escriure; Proust també va tenir mestres.

Per això resulta molt útil, abans d’agafar els milers de pàgines d’aquest autor, llegir alguna obra que ens n’expliqui l’essencial. Baretta ho fa a la perfecció en dos capítols, a més de l’apèndix amb crítiques alienes que ja hem esmentat: un en què fa un resum de les “funcions narratives” més destacables del llibre, des dels amors de Swann fins al final de les reflexions metaliteràries a El temps retrobat, i un altre en què explica admirablement en què consisteix aquesta cerca del temps viscut (més que perdut) d’aquest autor amic de duquesses i marqueses —encara que ell no va escriure mai “La marquesa va sortir a les cinc”; ni tan sols va descriure al seu llibre, com ell mateix va deixar escrit, que s’obri o es tanqui una porta, coses massa banals.

El que s’obre i es tanca en la rara, per inèdita, operació narrativa de Proust és una concepció del Temps i de la Història que resulta del tot original: la nostra personalitat, la nostra essència —ara sembla que la gent en prescindeix i es limita a “existir”, versió mísera del lema llatí del carpe diem—, només es fa gràcies al record involuntari dels signes amb què hem topat a la vida —una magdalena sucada al te, dues llambordes desnivellades, un tovalló emmidonat, tres campanars de visió aleatòria—; i ens constituïm en éssers en la Història i el Temps només en la mesura que podem superposar, en una mena de retorn tan dens com inesperat, les pàgines viscudes o les sensacions experimentades. Per això Proust aprofita més després de la quarantena, quan ja s’ha viscut una mica.

Proust va expressar en diverses ocasions el dubte si seria capaç, o no, de dur a terme aquesta empresa memorialística, psicològica i semiòtica (en el sentit que els metges fan servir aquesta paraula), tot a l’ensems. Al final va fer-ho, ajudat, paradoxalment, per una malaltia que li aconsellava romandre a casa, que és el consell que sempre donava Pascal per dur una vida respectable —sense eventos, diguem—. Això s’explica a través de diversos epígrafs (el més general no acaba de ser just: “Entre antropologia i estètica”, és a dir, “L’home proustià” —que és, òbviament, irrepetible per definició—, “La malaltia”, “La mort”, “L’homosexualitat” (Proust va ser tremendo, com Gide i Montherlant, una colla d’anys), “Les intermitències del cor”, “L’estupidesa” (rebentada sintèticament per Flaubert, però analítica en l’obra de Proust), “La supremacia de l’art” (Proust va creure, amb molt bon criteri, que només té sentit una vida dedicada a la literatura: llegir, escriure o les dues coses) i algun altre element.

En suma: si al lector d’avui, com sol passar, li fa basarda començar la lectura d’aquesta obra d’art del segle XX —que, com tota gran obra d’art, val també per al segle V aC i el segle XXVII dC—, ara tindrà l’oportunitat de rebre una empenta benefactora gràcies a la lectura del llibre de Baretta.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_