Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Els consols

El català literari hauria de ser un far que il·luminés totes les possibilitats de la llengua, que mostrés que el català és plenament funcional en tots els àmbits, també i sobretot en l’argot de carrer, que és el que més ens costa

Escriure és inevitablement contribuir a la construcció de la llengua
Escriure és inevitablement contribuir a la construcció de la llengua pixbay

Tinc la teoria que la literatura no ha d’imitar la realitat sinó crear-ne una de nova. Com totes les arts. I que l’ha de crear tant en el contingut com en la forma. Per exemple, mentre que a la realitat li tolerem tota mena de girs inesperats i esdeveniments fortuïts, a la narrativa li exigim que tot tingui un sentit, perquè si no és mínimament versemblant (dins del marc lògic establert per la mateixa obra), perd la gràcia i se'ns desinfla l’entusiasme lector. Això és així, diria, perquè en la ficció hi busquem un consol que la vida real ens nega: la possibilitat que tot tingui una explicació i tot sigui comprensible. La maldat, les emocions, l’amor. La narrativa és un món paral·lel que ens ajuda a bregar amb la incertesa i l’absurditat de la vida. Això, pel que fa al contingut.

Però, a més, ha de crear una realitat nova amb les formes. També, doncs, una realitat lingüística nova. Així, quan escrivim diàlegs, no hi reproduïm les vacil·lacions, les incorreccions, les agramaticalitats que caracteritzen la nostra manera de parlar, perquè els textos serien insuportables. Tampoc no hi fem servir una llengua plana i limitada, perquè en la literatura també hi busquem consol lingüístic: en aquest món paral·lel, la llengua és precisa, rica, dúctil, arriba a tots el racons i serveix per a tot. És viva.

Per això, el debat sobre la llengua literària imitativa em sembla una estupidesa. Hi ha lectors que es queixen que la llengua literària no és com el català que ells parlen, és a dir, un català farcit de castellanismes lèxics i sintàctics. El problema no és aquest. El problema és que potser els que escrivim no estem fent prou bé la nostra feina: el català literari hauria de ser un far que il·luminés totes les possibilitats de la llengua, que mostrés que el català és plenament funcional en tots els àmbits, també i sobretot en l’argot de carrer, que és el que més ens costa. L’art d’escriure consisteix també en l’art de reinventar la llengua.

Debatre si el català literari ha de fer servir castellanismes o anglicismes per acostar-lo a la realitat del carrer seria el mateix que debatre si cal mostrar com els personatges van a pixar cada vegada, encara que narrativament no tingui cap importància. Seria esclavitzar la literatura i la llengua per convertir-les en un succedani de la vida real.

Escriure és inevitablement contribuir a la construcció de la llengua. L’altre dia llegia en una ressenya que un autor català molt venut escriu taberna, rastrer, a trompicons. Quina necessitat hi ha? Imita la llengua real però després fa sortir de dins el mar un monstre que es diu Bigcripi. Fer aquestes concessions lingüístiques sí que és gros (big) i esfereïdor (creepy). I sobretot, trist.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ