Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS / GIRONA OPINIÓ i

No heretaràs la terra però la rescataràs

MOT, el festival literari que bascula entre Olot i Girona, s’ha dedicat al camp

Teresa Ibars, María Sánchez i Rosa Cerarols  a MOT, el festival literari que bascula entre Olot i Girona.
Teresa Ibars, María Sánchez i Rosa Cerarols a MOT, el festival literari que bascula entre Olot i Girona. MOT

L’escriptora i arxivera Teresa Ibars diu que el paisatge que la identifica està fet de gent de secà, eixuta, amb un component calvinista de la vida, amb “moltes feinades per domesticar els murs de pedra seca”. María Sánchez, que a la condició d’escriptora hi suma la de veterinària, originària de Còrdova, afirma que el seu paisatge està “ferit”. S’està transformant i assecant per l’emergència climàtica. Les dues mostren una simbiosi formidable en la xerrada que fan al MOT, el festival literari que bascula entre Olot i Girona i que es va tancar tot just dissabte passat. Aquest MOT s’ha dedicat al camp. Així, amb tot el que hi cap, al camp. Ampli i cosmopolita, sense romanticismes i amb totes les virulències i globalitats possibles. Des d’unes Núria Bendicho, Selva Almada, Miren Amuriza, Olga Novo o Maica Rafecas fins a uns Xuan Bello, Pep Divins, Joan Todó, Joan Francesc Mira o Paolo Cognetti. El festival l’han comissariat l’editora de Club Editor Maria Bohigas i l’activista cultural del Priorat i instigadora de tantes iniciatives arrelades a la terra —que vol dir arrelades a les persones— Roser Vernet. A Girona, on el vaig veure, va estar ple. Tot endreçat de manera precisa, horàriament i temàticament, com si els camps del nord que a vegades hem envejat fossin els nostres. Com si, per un moment, el desendreç d’ara no s’infiltrés en converses en profunditat.

Fa dècades que es parla de les onades de ruralismes en la literatura catalana. A vegades és fàcil que es tingui a punt la malfiança o la llufa fàcil: se simplifica i la mirada s’estreny i es momifica, però això passa amb el món rural i amb el sursumcorda. I depèn de qui ostenta el poder sobre la mirada, de quins interessos té sobre la llufa fàcil. Converses com la de Teresa Ibars i María Sánchez esquiven aquests perills. La seva xerrada es titula “Heretar la terra”, però abans de començar, fent-la petar —que és una manera de sembrar— han decidit que en dirien “Heretar l’amor a la terra”. Segurament és més ajustat. Les dones no hereten la propietat però n’hereten i en transmeten les paraules, l’esperit i l’arrelament. L’obra de Teresa Ibars i María Sánchez va en la direcció de recollir vivències i personatges, d’aixecar altres relats que per raons de gènere i de classe no hi eren. No hi eren fins que algú, com aquestes autores amb l’escriptura o altres d’anònimes mantenint la memòria domèstica —penso en la meva àvia Amàlia—, els han rescatat. Elles han tornat a la terra aquesta memòria. I ha servit d’adob per a nous cicles, per no donar-se per vençuda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >