Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Intel·lecte a l’estat pur

D’aquests enormes ‘Quaderns’ de Paul Valéry n’ha quedat una lliçó: el que importa és la preeminència de l’intel·lecte

Paul Valéry volia pensar les coses més a fons que ningú.
Paul Valéry volia pensar les coses més a fons que ningú.

Quan Paul Valéry ja era considerat un dels homes de lletres més rellevant de la França del seu temps, el seu amic l’abbé (mossèn) Bremond va trobar-lo i li va dir: “Amic, cada dia costa més d’entendre el que escriviu”. I Valéry va respondre: “Comprendreu que no m’he llevat tota la vida entre les quatre i les cinc del matí per escriure ximpleries”. Un altre, company seu a l’Académie, li va etzibar: “Senyor, us torneu cada dia més intel·lectual”. I va respondre el poeta: “Mireu: un es torna cada dia més intel·lectual, o més imbècil: no hi ha més opcions”. Són dues anècdotes que resumeixen a la perfecció què pensava Valéry sobre la indefugible activitat de l’intel·lecte.

Paul Valéry (1871-1945) va ser conegut, a Catalunya, per la versió original o les diverses traduccions del seu llarg poema El cementiri marí —blasmat per Nathalie Sarraute, entre d’altres— i no gaire cosa més a l’inici. Decennis més tard s’hi donava a conèixer Monsieur Teste —ara editat en nova traducció catalana a l’editorial Flâneur, 2022—, que és la novel·la impossible d’aquell que va manifestar que mai no escriuria una frase com “La marquesa va sortir a les cinc”. (Es podria fer una novel·la apassionant sobre les activitats d’una marquesa que surt de casa a les cinc de la tarda i no hi torna fins a les sis del matí, posem per cas: compres, una òpera de Donizetti, sopar galant a La Pérousse, hores petites d’amor adúlter, etcètera.) I l’any 2007 —deixant a banda la traducció de peces menors de l’autor, sobretot en castellà, i en traducció de Josep Carner—, vam tenir notícia menuda, és a dir, antològica, d’aquells pensaments que Valéry escrivia quasi en secret, de matinada, abans d’anar a treballar: ocupacions enormement discretes, primer al Ministeri de la Guerra i després com a secretari d’un agent de notícies de molta anomenada. L’antologia va tenir molt d’èxit i ara ens n’arriba la segona edició: Paul Valéry, Cuadernos (1894-1945), edició d’Andrés Sánchez Robayna (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022).

Sembla com si el propòsit de tota la vida d’aquest francès eminent hagués estat convertir-se —per no dir “fabricar-se”, si tenim present la dignitat de la paraula llatina faber, “treballador”— en un jo molt fluctuant, fet a la mesura de la intel·ligència pròpia, portada amb ambició i un esforç notable fins a les últimes conseqüències. Valéry no tenia cap intenció de convertir-se en poeta —i, de fet, va aturar la seva producció en vers entre 1892 i 1917, quan va escriure La Jeune Parque—, tampoc en narrador —atesa la simplicitat de les frases que, quasi per definició, forgen el text d’una novel·la— i, de fet, ni tan sols en assagista, que és el gènere en què més va prodigar-se, sovint per encàrrec.

El que volia era pensar les coses a fons, més a fons que ningú, a l’extrem oposat de tota “opinió comuna” —escriu: “Vox populi ... Sempre una resposta. Mentre que el caràcter del pensament individual és formular preguntes. Populo no s’interroga mai”—, i va ser conscient que no publicaria mai aquelles pàgines matineres que, en l’edició completa, ocupen ni més ni menys que 26.600 pàgines. Totes plegades van rebre el nom de Cahiers (Quaderns), i van ser editades, com era d’esperar, a títol pòstum: però reflecteixen àmpliament i a bastament aquesta ambició de no escriure-hi ni un sol tòpic, ni una sola frase feta. S’hi reflexiona i s’hi parla de tot, i esmentarem uns quants dels capítols en què ell mateix va classificar els seus patracols: Ego scriptor, Gladiator, Llenguatge, Filosofia, Soma i Cos, Memòria, Temps, El Jo i la personalitat, Eros, Matemàtiques, Art i Estètica, Poïètica (així, en transliteració del grec, com va exigir que es digués la càtedra que va acabar ostentant al Collège de France), Literatura o Història-Política.

I el fet és que no hi ha un sol pensament d’aquests que porten uns títols tan varis que no sigui un esclat d’intel·ligència pura, gens procliu, com cal suposar, a la matèria sentimental, i tot adreçat a fer una mena de pacte fàustic entre ell i la seva escriptura pacient: taleia mefistofèlica, infernal. L’autor va ser un deixeble principal de Mallarmé, i no ens ha d’estranyar, doncs, que deixés com un drap brut la poesia de Musset i de Lamartine, autors que obliguen a portar un mocador a la butxaca; ni Victor Hugo va salvar-se de les seves opinions contundents (tampoc Flaubert!), encara que Hugo passi per ser, juntament amb Racine, un dels grans versificadors en llengua francesa.

Però és que Valéry insistia, en matèria de literatura, en tres coses fonamentals: qui no hagi pensat abans d’escriure, que no escrigui; qui no sigui capaç de convertir els seus versos en l’equivalent d’una veu, l’esperit i el “cantabile” d’un ésser singular, que no escrigui; i, encara, qui no converteixi la seva literatura en un oceà de suggeriments i cap afirmació categòrica i fàcilment intel·ligible, que calli. Si hagués estat més preocupat per la moral dels fets històrics (va ser antidreyfussard i després el contrari) que en l’ètica del pensament pur, hauria estat un segon Pascal o un La Bruyère: però el moralisme també el rebentava. D’aquests enormes Quaderns n’ha quedat una lliçó, però justament la que gairebé cap escriptor de la seva posteritat no ha volgut que el pertorbés: allò que importa és la preeminència de l’intel·lecte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ