_
_
_
_
_
l'escrita
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

RMG

Per què Martín Giráldez ha esventrat el castellà i per què és a les seves mans fer-lo renéixer de la gelatina tèbia en què l’ha deixat al pàdoc de parir

Rubén Martín Giráldez escriu i tradueix amb nocturnitat.
Rubén Martín Giráldez escriu i tradueix amb nocturnitat.

El lenguatge té dos estats principals, el del dia i el de la nit. Amb el llenguatge diürn ens fem entendre a la fleca, ens afigurem l’adult assenyat i diem coses boniques als fills o acatem les ordres dels amos —i sobrevivim—. Amb el llenguatge nocturn malsomiem, ens enllotem a les pastetes de la infància, els genolls se’ns vinclen endins i caminem de recules, com un insecte moribund —i matem.

Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola, 2979) escriu i tradueix amb nocturnitat. Els seus llibres de collita impròpia deixen el lector en un estat de dolça catatonia, a prop d’un estadi mental prenatal, glandular i mig humà. Amb Menos joven (Jekyll & Jill, 2012) l’autor mudava en directe la funda rosa del nen per la crosta tova de l’adult, com una larva de ciència-ficció. Amb Magistral (Jekyll & Jill, 2016) deglutia tota la llengua castellana per regurgitar-la impregnada de nòduls nous de trinca, preparada per tornar a dir-ho tot de bell nou infidel. Ara acaba de publicar Sagrado y desagrado a l’editorial Malas Tierras.

Arribats en aquest punt, el columnista els podria sepultar de referències. Podria dir que Martín Giráldez fa honor a la brutícia de Jean-Pierre Martinet. Podria acudir a la xerrameca plurilingüe de Carlo Emilio Gadda, quedar com un senyor i enviar-los a la lletracarn de Pierre Gutoyat o al fals hermetisme de Ben Marcus. Podria cobrar i anar a joc, en resum, omplint aquesta columna de noms com Artaud, Gombrowicz i Manganelli, o anar més enrere i fer d’erudit gandul tot citant Rabelais, Cervantes i Turmeda sense perdre els papers per cap metoo. En lloc d’això, anirà al gra.

Llegeixin Sagrado y desagrado. Ho facin. Tastin el llenguatge del pecat i de la imatgeria popular de baixa estofa; sentin la simfonia del cos, dels líquids, la bilis, l’esperma i la suor, la menstruació i la monstruació en estat de gràcia; tornin a ser petits, aquella por, aquell fàstic alegre, aquella curiositat per la purulència self made; remirin-se el món encantat, augmentat pel microscopi d’un llenguatge deforme i deformador, en gestació del gest, xup-xup a la sopa primordial neuronal; recuperin la frisança del conte cruel, immemorial, dels llops i la molsa, de les goges i del cranc. A plaça hi ha festa major, Martín Giráldez ens ha parat el programa, i nosaltres, els lectors, no hem de fer res més que no sigui ballar, supurar i empentar-nos. Ja m’ho sabran dir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_