_
_
_
_
_
BROU DE LLENGUA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Blindar el castellà

Anem a un model escolar atomitzat en què la llengua pot ser factor segregador

Els diputats d’ECP, ERC, Junts i PSC que van presentar l’esmena.
Els diputats d’ECP, ERC, Junts i PSC que van presentar l’esmena. EFE

Hi ha coses que no acaben de lligar en la qüestió de la modificació de la Llei de política lingüística que ha obert la porta al reconeixement del castellà com a llengua vehicular a l’escola. Per bé que el que comporta l’esmena legislativa no és res que no és veiés venir (de seguida hi anem), la defensa que se n’ha fet des del govern, tant per part del secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, com del mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès —en el sentit d’indicar que era el millor pacte possible per a la llengua feble, i que bé que hem assolit aquest gran consens—, no casa amb l’anonimat dels quatre diputats que van fer-se la foto al registre del Parlament. Si tan important era per salvaguardar el català a l’escola, hauria tingut més sentit que se’n fes certa fanfara prèvia —es diu que hi havia diputats dels grups signants que no en sabien res— i que l’haguessin presentat diputats de cert relleu, i no pas el número 10 del PSC, el 3 d’ECP, el 14 d’ERC, aquests per Barcelona, i el número 4 per Junts, aquest per Girona. Ja m’agradaria saber si tots quatre van ser a la cuina de l’acord o si els van fer servir de nois dels encàrrecs preveient el que cauria.

Dèiem que el canvi de la llei no aporta res de nou perquè, de fet, ja era el que plantejava l’esborrany de decret que preparava el departament d’Educació per aplicar/esquivar (agafi el lector el verb que més li agradi) la sentència del TSJC sobre el 25% de castellà. Es tractava de traslladar als projectes lingüístics de centre l’equilibri entre les dues llengües, totes dues considerades vehiculars, tot prescindint de percentatges i confiant en el bon criteri de les direccions d’acord amb les necessitats dels alumnes i l’entorn sociolingüístic. Tot això ja ho sabíem, doncs. Ara la novetat, en tot cas, és que aquest model s’ha consagrat amb rang de llei, i per tant és molt més difícil de modificar que un decret, sempre derogable pel govern de torn. Ens pensàvem que s’empescarien alguna mesura per blindar la immersió, i el que ens han blindat és la vehicularitat del castellà. No costa gaire intuir que aquest ha estat el preu d’evitar que des del govern central es fes complir la sentència del 25%.

Ara, doncs, ens queda preguntar-nos quin és el model escolar que en resulta. I tot són incògnites. D’entrada, ens hauríem de demanar quin és el grau de compromís de les direccions dels centres amb l’aplicació de la nova regulació, i fins a quin punt estan disposades a assumir una responsabilitat que el departament s’ha tret del damunt. Si la vehicularitat del castellà depèn de cada centre, seran els centres els que hauran d’entomar les queixes i denúncies dels pares disconformes, que possiblement n’hi haurà a banda i banda. I tampoc sabem si les direccions seran prou fortes per imposar el seu propi projecte lingüístic al professorat, o si hi haurà docents que se sentiran legitimats a fer la classe en la llengua que els sembli (si això ja passava, ara la llei els obre la porta). Tampoc sabem quins seran els factors de l’entorn que haurien d’influir en l’equilibri de les llengües a l’aula, perquè per molt que ens diguin que l’escola ha de compensar la realitat sociolingüística de l’entorn, la inèrcia portarà a fer més castellà allà on es parla més castellà, la qual cosa no beneficia la llengua feble precisament. I finalment, falta saber si això aturarà o no la pretenció d’aplicar el famós 25% de castellà o bé si la legitimarà més, perquè tan bon punt admets la flexibilització, tant és si és el 25 o el 50.

Al principi dels anys vuitanta se’ns va acudir això de la immersió per escapar de la doble xarxa escolar, i ara anem a parar a un model atomitzat en què cada escola farà el que cregui oportú, o el que generin les inèrcies. No seria estrany que, a partir d’ara, l’ús de les llengües esdevingui un altre criteri a tenir en compte per part de les famílies a l’hora de triar escola, i que això resulti en un nou paràmetre de segregació escolar, amb una mena de selecció espontània d’acord amb la llengua. Com tampoc seria estrany que, amb la llei a la mà i d’acord amb un projecte lingüístic propi sense percentatges, una escola concertada pogués oferir l’ensenyament plenament en castellà.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_