El cinema, l’escola, la vida
El cinema es fa gran amb cada nen o jove que aprèn a estimar-lo i el fa una mica seu
Ermanno Olmi explicava que sent molt jove va veure Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, i va descobrir que “el cinema era la vida, o podia ser la vida”. Per això Olmi va voler fer cinema. Per això fem Cinema en curs. El cinema que fem, veiem i pensem és un art que es fa amb el món: amb els carrers, els arbres, la llum, els núvols; amb les persones, els rostres, les mirades, els gestos, les paraules...
Des de fa uns anys, comencem el curs amb el que anomenem Plans del món: proposem als alumnes que, amb mòbils o amb càmeres de l’escola, filmin vistes del seu entorn en plans fixos de més d’un minut, mirant de ser precisos en l’enquadrament i sensibles a la llum. Ens inspiren cineastes com Chantal Akerman o José Luis Guerin, i també pintors com Constable o Valenciennes. Des del primer dia, autors i autores que ens han precedit esdevenen companys de viatge, amplien i afinen la nostra sensibilitat, ens obren la possibilitat de redescobrir el quotidià. La proposta és aparentment senzilla, però esdevé iniciàtica i fundadora d’una manera de ser cineasta que és, sobretot, una manera d’estar al món. El gest d’aturar-se a buscar i filmar un pla obre una escletxa, resignifica la quotidianitat. Filmar és estimar. I, si fem cas de Hannah Arendt, “és l’amor vers el món el que ens dona una disposició d’ànim política”.
El cinema és relació. I des de les relacions es teixeixen els processos i els films dels alumnes a Cinema en curs. En relació íntima amb grans cineastes de tots els temps. En relació amb les persones, les històries, els records que els alumnes retraten en els seus films documentals: oficis artesans, del mar o del camp, que volem preservar de l’oblit; històries de migracions; lluites veïnals i laborals explicades amb emoció pels mateixos avis... En relació també amb nosaltres mateixos. En els films de ficció, els alumnes exploren situacions emocionals que els importen i els són comunes: l’amistat, la separació dels pares, la incertesa quan arribes a una nova ciutat, els vincles amb els avis i la por de perdre’ls... Així, veient i fent cinema, descobreixen que el cinema pot parlar d’ells, interpel·lar-los profundament, esdevenir un espai d’expressió personal i col·lectiva, donar-los veu.
El cinema esdevé un espai on cada alumne brilla precisament perquè és i creix en relació amb el món i amb els altres. El cinema es fa gran amb cada nen o jove que aprèn a estimar-lo i el fa una mica seu. I, alhora, esdevé el còmplice ideal d’una escola que vol ser espai de descoberta, eixamplar els límits del món, fer possible el desig, construir comunitat, transmetre una relació amb el món que, com deia Italo Calvino, “pugui ser alhora d’amor vers el que existeix i de voluntat de transformar-lo”.
