_
_
_
_
_

La revolució del cine a l’escola

O les lliçons de resistència política de Cinema en curs, el projecte pedagògic que uneix docents, cineastes i alumnes per educar la mirada sobre la vida i la comunitat

El projecte Cinema en curs és una eina d’experimentació, participació, expressió i relació amb el món per a nens i adolescents.
El projecte Cinema en curs és una eina d’experimentació, participació, expressió i relació amb el món per a nens i adolescents. CINEMA EN CURS

Quan la cineasta Meritxell Colell (Barcelona, 1983) va decidir tornar a Barcelona des de Buenos Aires l’any 2007 després de completar els seus estudis a la Universidad del Cine (FUC), només tenia una motivació al cap i tres paraules gravades al cervell: Cinema en curs. Feia dos anys que, des de l’associació A Bao A Qu, Núria Aidelman, professora de Comunicació Audiovisual, i Laia Colell, humanista especialista en els Cahiers de Simone Weil, havien engegat amb un grapat de docents i cineastes un projecte pedagògic per fer cinema a les escoles i instituts de Catalunya i de fora del territori. Una experiència educativa pública en què una pel·lícula no fos vista com el recurs d’entreteniment per sedar l’aula un dia de pluja, sinó com una eina d’experimentació, participació, expressió i relació amb el món que ens envolta. En un ofici on el negoci i la lògica capitalista dicten la rendibilitat del llenguatge cinematogràfic, Colell sentia que necessitava deslligar-se d’aquesta deriva mercantilitzada per formar part d’un projecte comunitari i educatiu en què tothom s’involucrés sense importar el seu origen o classe social. On els fragments de directors i autors com Chantal Akerman, Claire Denis, Jean-Luc Godard, José Luis Guerín, Robert Bresson o Agnès Varda obrissin el camí per a la participació i experimentació del mateix alumnat fent ficció o documentals. Ensenyar mirades per comprendre i treballar la pròpia a través de la càmera, el so i l’esperit d’equip.

“Quan ho expliques a altres directors de fora, no es poden creure que això existeixi. Jo era molt jove quan vaig impartir els primers dos tallers, només tenia 23 anys, però estic convençuda que sense Cinema en curs no hauria pogut dirigir per mi mateixa. He après tant de les docents i els nens i adolescents, que ells també són els meus referents”, explica per telèfon des de Sant Sebastià, on ultima la seva darrera pel·lícula abans de presentar Duo aquests dies al Festival de Màlaga. El certamen farà que es retrobi amb Carla Simón, que projecta per primer cop a Espanya Alcarràs, flamant guanyadora de l’Os d’Or a la Berlinale. “La Carla i jo, de fet, ens vam conèixer a Cinema en curs mentre fèiem els tallers amb els alumnes. Des de llavors, compartim els nostres processos creatius i, si això passa, és per haver compartit comunitats”, explica Colell, poc dubitativa a l’hora de definir aquest projecte: “És un acte de resistència política”. Les xifres confirmen que és una autèntica militant: des que es va estrenar amb l’escola Bordils de Girona i a l’institut de Les Corts el 2007, ha acompanyat més de 40 curtmetratges amb alumnes entre 11 i 18 anys, curs escolar rere curs escolar. “En un món on hi ha molt soroll, Cinema en curs vol apropar-se a la possibilitat del silenci, on les docents acompanyen els alumnes i els donen espai per a la reflexió, treballant la seva pròpia intuïció i la capacitat per imaginar”, sentencia.

Públic interseccional

Des del 2005, Cinema en curs ha desenvolupat més de 400 tallers en un total de 95 escoles i instituts a Catalunya. A la resta de territoris (Madrid, el País Basc, Galícia, el País Valencià, Alemanya o Mèxic, entre d’altres punts) han fet feina amb 90 escoles i instituts, amb més de 160 tallers per on han passat creadors, més enllà de Meritxell Colell o Carla Simón, com Pep Garrido, Celia Rico, Jonás Trueba, Alba Cros, Nely Reguera o Ángel Santos, entre molts d’altres. Si una cosa tenien clara Núria Aidelman i Laia Colell, dues amigues que es van conèixer estudiant a l’Institut Montserrat de Barcelona i que van quedar profundament marcades per l’exposició El segle del cinema al CCCB l’any 1995, era que el cinema podia ser pedagògic a l’aula. Que els bons mestres —com la professora que les va portar a aquella mostra, Montserrat de Gispert— ens marquen per a tota la vida i que, si aconseguien comptar amb la col·laboració de docents capacitats, disposats a aprendre i fins i tot a enregistrar plans de matinada, si engegaven aquest projecte, no només havia de passar a Barcelona o a l’Eixample.

Des de la primera edició, el 2005, el projecte ha viatjat a ZERs (escoles rurals) i a l’extraradi, perquè la cultura no s’ha de fer ni s’ha de viure només a la capital. “La diversitat geogràfica era crucial des que vam començar les reunions amb docents i creadors, aquest projecte és interseccional i no vol privilegis. Aquí hem treballat des de grups d’acollida al Raval, alumnes d’escoles rurals o de centres allunyats de Barcelona”, diu Laia Colell.

Colell es volia deslligar de la deriva mercantilitzada per formar part d’un projecte comunitari

El projecte està inspirat pel tractat La hipòtesis del cine, del cineasta Alain Bergala. El seu ADN està definit per la “pedagogia de la creació” i pel que Stefan Zweig explicava a El misteri de la creació artística (“No crec que ningú que per primera vegada a la vida visiti un museu, ni per primera vegada escolti una simfonia de Beethoven, sàpiga estimar sense més ni més l’obra mestra. Una obra d’art no es lliura a ningú a la primera envestida. Per sentir bé, hem de tornar a sentir allò que l’artista ha sentit”). La participació de tots els agents (alumnes, docents, cineastes) és crucial, però també la mirada sobre l’entorn, apropant-se a les diferents generacions i realitats socioculturals de l’espai de convivència. “L’escola ha de ser permeable, no pot ser un espai tancat, una illa on fas una vida unes hores i després surts i tornes a casa, a la teva bombolla de convivència”, explica Aidelman. “Els alumnes aprenen a estimar el lloc on viuen i el cinema ens dona l’oportunitat de connectar-los i fer-se responsables de la seva comunitat”, afegeix Laia Colell. “La idea final és que el cinema i la seva mirada formin part de la seva vida”, diu Aidelman.

I tant que passa. Cinema en curs no només és el que transcorre en un taller o quan es projecten les pel·lícules del curs a la Filmoteca de Catalunya, al juny, quan alumnes, docents i cineastes viuen la seva gran estrena amb valoracions d’altres professionals. Un intercanvi de correus electrònics, trucades o videotrucades amb docents, antics alumnes o alumnes de primària immersos en ple rodatge d’un curtmetratge de ficció aquesta mateixa setmana confirma tres coses: que l’entusiasme i l’aprenentatge continu són el motor de la seva experiència, que Cinema en curs els aporta confiança en la seva creativitat, i que la petjada del projecte és immensa, alhora que canvia la seva comprensió del món i de si mateixos.

“Recordo els inicis del taller. No és increïble que unes pràctiques facin la vida fascinant? Des que vam començar a filmar Plans del món els veig per tot arreu. El mateix ens passa a totes amb les pràctiques de ‘llum i rostre’: ara, quan veiem una petita línia de llum, ens emocionem, traiem el mòbil o qualsevol cosa amb què puguem filmar un retrat. “Ja no m’avorreixo pel carrer. He après a observar. La vida, remarco, és fascinant”, va escriure Sofia Niubò, alumna a l’Institut Moisès Broggi (Barcelona) el curs 2018-2019, que va fer el taller amb la docent Fanny Figueras i amb Pep Garrido, en un text que va escriure amb motiu del premi Pepón Coromina de l’Acadèmia del Cinema Català per a Cinema en curs el 2021. Un any després, la Sofia no ha canviat de parer: “Abans de fer Cinema en curs ja tenia nocions de cinema, però eren molt clàssiques i comercials. Aquí vaig aprendre que el cinema pot ser ràpid i lent, que les emocions poden activar un moviment en la càmera i que totes les històries tenen el dret de ser documentades”, explica en un intercanvi de correus. “És igual d’especial la ciutat (Chantal Akerman) que la muntaya (Raymond Depardon); és tan important qui cuida (Nicolas Philibert) com qui reivindica (Agnès Varda). A més a més, vam fer un curtmetratge entre 30 persones. Sí, es diu aviat, hahaha”, rememora, i afegeix rebel·lant-se contra amb l’envaniment de la figura de l’autor que imperava en el passat: “Potser François Truffaut estaria cabrejat en veure que no hi ha autor en singular, sinó que ho vam ser tots i totes”. Figueres confirma el pòsit del projecte. “Una de les coses més boniques és quan una alumna m’envia algun missatge perquè ha anat al cinema o perquè a la universitat han citat algun referent que ella ja coneix perquè l’hem treballat”, explica aquesta professora d’Arts, que des de l’any 2011 treballa amb grups de secundària i batxillerat en instituts com el Narcís Monturiol o el Moisès Broggi, a Barcelona.

“A vegades, quan em desperto i miro per la finestra i veig el cel d’aquell blau intens, penso en la classe que ens va fer la Meritxell sobre les hores i les llums del dia i la increïble “hora blava” que es veu quan surt i es pon el sol”, explica Gina Fontané, alumna a l’Escola de Bordils el curs 2017-2018 que va treballar amb la docent Carme Congost, una de les professores més mítiques del projecte. Hi està involucrada des del 2005, any del seu inici. Aquest poble de gairebé dos mil habitants conviu amb el cinema des de fa gairebé 20 anys. Allà s’han enregistrat documentals sobre la història de la localitat o dels oficis dels seus habitants. “Un curs vam anar a filmar en una empresa on treballaven els pares d’uns alumnes i va ser molt revelador com es van adonar del que suposa el treball del pare i la mare. ‘A partir d’ara em creuré la mare quan em digui que està cansada’ o ‘Voldré estudiar per no tenir una feina tan dura com la del meu pare’ van ser algunes de les reflexions’, explica Congost, que lamenta que “per a molts centres educatius fer cinema a l’escola o l’institut només és mirar una pel·lícula per detectar un tema o alguna emoció”.

Yasmin Elafi, alumna de l’Institut Escola Trinitat Nova de Barcelona el 2019-2020, va fer el taller amb Pilar Armengol i Jordi Morató. Va ser l’any del confinament i van crear el film Sota un mateix cel. La Trinitat des de dins. Fer una pel·lícula durant la quarantena va suposar nous reptes: “Per a nosaltres va ser molt important fer una pel·lícula que mostrés la diversitat del barri. Volíem explicar que aquesta diversitat és una riquesa. Hi ha molta gent que té por de les persones diferents, perquè no ho coneix. No és que ho rebutgin, és que no ho coneixen”, reflexiona. Armengol, la seva docent, porta des del 2006 fent Cinema en curs en centres allunyats del centre de Barcelona, com al Bon Pastor, a Ciutat Meridiana o a Trinitat Nova, on ara desenvolupa el projecte. Un dels avantatges més clars que hi veu és “el diàleg entre iguals que es genera en l’admiració per la feina dels altres i en saber donar i rebre les felicitacions”, com quan es va omplir “més que mai” el gimnàs de l’institut per veure la pel·lícula que van rodar durant la quarantena. Armengol lamenta certs buits en els projectes educatius. “S’oblida el cinema i tot el que té un vessant artístic, creatiu, que fomenti l’expressió i la creació. Potser s’hauria de preguntar als polítics que decideixen els currículums i els plans d’estudis què hi ha darrere de determinades decisions, quin tipus de ciutadans volem formar”, sentencia.

Simón, Colell i Cros estan educant la mirada i la sensibilitat de tota una generació

Cinema en curs no només passa a les escoles i els instituts. Com el film Els dies que no oblidarem, realitzat per un grup de joves migrats sols amb l’acompanyament de Núria Aidelman i Pep Garrido, i de Sergi López com a educador. La pel·lícula mostrava els primers dies d’en Mohammed, un noi que arriba sol a Barcelona i es troba perdut. “Quan vam arribar no sabíem res de català i castellà. Al taller hem pogut parlar, i ens ha donat la confiança per aprendre més. Això ens va ajudar molt a millorar el català i el castellà. Aprendre ens ajuda a estar millor i ens agradaria seguir practicant cinema”, van dir Mamadou Boye i companys a la presentació a la Filmoteca.

“El cinema no pot ser classista o elitista. Això no ho fem per fer indústria, és una mirada transversal, sense condescendència en la pedagogia per demostrar que qualsevol persona pot fer cinema”, explica Alba Cros en una videotrucada des de l’escola de Torrelameu (un poble de 700 habitants a Lleida). La cineasta està amb la docent Irene Sampedro i els alumnes Jana Reñé, Ares Martínez, Cora Trota i Lluc Costa, que preparen un curtmetratge de ficció sobre un noi que ha de canviar d’escola. Cros, que va participar com a membre de la Junta de l’Acadèmia en els passats premis Gaudí, afirma, com diu Meritxell Colell al principi del text, que “Cinema en curs és la resistència”. Una mirada d’elogi a un cine que no hi entén de profit econòmic, però sí de respecte a la comunitat i l’entorn i que, en la seva essència, confirma per què havien de ser totes aquestes cineastes tan especials i que tant triomfen (com Simón, Colell o la mateixa Cros) les mateixes que estan educant la mirada i la sensibilitat de tota una generació.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_