“Cal revisar Shakespeare i imaginar per exemple un Hamlet gras”

Potser llegim malament Shakespeare i en general muntem el seu teatre d'una manera significativament allunyada de les intencions del gran autor? Això és el que suggereix provocadorament l'escriptor, doctor en arts escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre (IT) i director de teatre Jordi Coca (Barcelona, 74 anys) al seu assaig monumental El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions de 1984/IT, 2022), un llibre de 850 pàgines en què, a més d'oferir una relectura global del genial Bard, passa revista una per una a totes les seves obres, tot assenyalant les circumstàncies històriques a què hem d'atendre per comprendre-les bé. En l'apassionant i polèmic viatge, en què Coca, que dissenteix de Harold Bloom, reivindica el gairebé oblidat Arnold Hauser (l'autor de la imprescindible, al seu moment, Historia social del arte y la literatura, en els tres volums de Guadarrama, 1976), figuren qüestions com la realitat de Ricard III, la virtualitat de l'escenari isabelí, el milió de morts de la Guerra de les Dues Roses, el problema que un jovenet encarnés Cleòpatra, o que, si llegim atentament, Hamlet estava gras i es quedava sense alè, cosa que explicaria que posposés tant la seva venjança. L'entrevista amb Coca, feta aquesta setmana, té una coda surrealista en veure, encabat, que la Viquipèdia dona per mort l'escriptor el 28 de febrer passat, cosa que en el fons ens trasllada als dominis de les moltes històries shakespearianes de falses morts, fantasmes i resurreccions. “T'asseguro que estic viu, com vas poder veure”, confirma amb sorna l'autor.

Pregunta. Sembla obligat començar per la guerra. Hi ha molta guerra, a Shakespeare.

Resposta. Sí, la seva manera de tractar-la té molt a veure amb la seva vida a l'Anglaterra dels Tudor -sota Isabel I-, en què s'inventen una narrativa com a pacificadors del país. La Guerra de les Dues Roses, tan present a l'obra de Shakespeare, va ser una cosa terrible que va provocar un milió de morts, en una població de només quatre milions. Hi havia molta por a una nova guerra civil, el tema seguia present i interessava a la gent, i Shakespeare només feia el que li agradava al públic.

P. Però es poden sentir ressons heroics en passatges com l'arenga del Dia de Sant Crispí d'Enric V a Azincourt, que ha alimentat tant l'èpica militar amb els seus happy few i la seva band of brothers.

R. Sí, a la guerra contra França, però crec que bàsicament el que predomina és la por al conflicte i la idea que la guerra és sempre el pitjor de la condició humana. I aquí hi ha Falstaff com a encarnació de l'antimilitarisme, amb el seu escepticisme i la seva consideració que la feina dels soldats és omplir les tombes amb els seus cossos. S'ha assenyalat que Shakespeare, a més, en realitat mostra la decadència de la cavalleria.

P. Una pel·lícula recent de Netflix, El rei, de David Michod, amb Timothee Chalamt com a Harry/Enric V, distorsionava l'obra de Shakespeare fins a posar Falstaff com l'heroi d'Azincourt!

R. Això té a veure amb el meu llibre. Sostinc que les obres de Shakespeare s'han anat carregant d'adherències, d'idees neoclàssiques, romàntiques, i d'altres que no tenen res a veure amb l'original però que han condicionat i condicionen la nostra manera de veure el teatre. Així que el que proposo és tornar al moment zero de Shakespeare, i veure com el context de cada obra la condicionava. El context proporcionava una lectura que hem perdut. Hi havia els temes universals, la filosofia, la poesia, però també una lectura molt lligada als fets del moment que ara no tenim, i picades d'ullet i sobreentesos. Possiblement Shakespeare no semblava tan elevat i genial, però era molt eficaç. L'exercici és tractar de discernir com s'entenien i es feien aquestes obres originalment, què podien significar llavors, despullant-les de les lectures que s'hi han anat acumulant. Es tracta de rastrejar el que eren veritablement aquestes obres en escena en el seu temps, abans que fossin fixades en unes condicions gens òptimes i amb moltes adherències. Compte, no dic que sigui obligatori fer Shakespeare d'una altra manera, la llibertat abans que res.

P. Subratlla que és essencial veure el teatre de Shakespeare en el marc d'una tradició àmplia.

“El que proposo és tornar al ‘moment zero’ de Shakespeare i veure com el context de cada obra la condicionava”

R. Aquestes 36 o 37 obres seves són només una part d’entre 3.000 o 4.000 de la producció d'època isabelina que es calcula que hi va haver. Les idees del Romanticisme de Shakespeare com a geni absolut i de totalitat han esborrat Marlowe, al qual Shakespeare deu la personificació interior, i molts altres. Al final sembla que només hi hagi Shakespeare, Shakespeare i Shakespeare. Però ell només va ser la culminació -grandiosa culminació, sens dubte- d'una època i una tradició sense la qual no hauria existit. També d'unes circumstàncies molt concretes, com l'enorme augment dels teatres a Londres en el seu temps i l'entusiasme pel teatre, que va fer que se n’obrissin més. El Globe s'omplia amb 2.000 espectadors cada dia, en una població de 200.000 persones. Hi havia una afició gran i transversal, que anava des de la reina fins a l'artesà humil.

P. Suggereix que Hamlet, per esmentar un cas, es va anar adulterant, i que el que llegim avui no és l'original.

R. En dimensions, per exemple. Sabem que les representacions isabelines no passaven de tres hores, i si fas Hamlet sencer se'n va a més de cinc. El Hamlet que llegim no es podria representar a la seva època, ni tan sols si ho feies a tota castanya.

P. No és gaire de Hamlet. En això coincideix amb T. S. Elliot.

R. A mi tampoc em sembla la millor obra de Shakespeare, i la manera com ens ha arribat ha complicat les coses. No només per la longitud. L'obra és un veritable Frankenstein, fet de trossos diversos, que camina amb dificultats, inestable.

P. Diu que imaginem Hamlet malament, aquest príncep que veiem eixut i fibrós, de caràcter esmolat.

R. A l'escena segona del cinquè acte, la reina diu: “He's fat, and scant of breath”, és gros i es queda sense alè. Crec que aquí hi ha una clau. A més, l’actor que sabem que va estrenar la peça, Richard Burbage, no era prim. Això que Hamlet no es decideix, potser és que li falta fons… Si retallem el text un terç i posem un tipus gros que s'ofega, tenim una altra obra. Una cosa semblant passa amb Macbeth. La llegim com una obra sobre l'ambició, però crec que a la seva època es veia com una peça sobre la legitimitat del poder. Un tema fonamental quan acabava d'arribar al tron d'Anglaterra, com a pacificador, un rei escocès, el primer Estuard, Jacob I, que per cert era un gran especialista en bruixeria.

P. Thomas Ostermeier va posar un Hamlet rodanxó en el seu muntatge que es va veure al Lliure el 2008.

R. La proposta de la Schaubühne era excepcional. Un exercici de dramatúrgia brillantíssim. Destacava la passivitat de Hamlet i com s'apoderava d’ell la bogeria, que al principi només fingia. Un altre gran muntatge que recordo en el sentit del que parlem és el de Titus Andrònic d'Àlex Rigola: va ser capaç de trobar el codi més proper a l'original, fent servir el gore i Tarantino. Cal recordar que quan sorties del Globe era habitual trobar-te un executat exposat públicament als carrers de Londres.

P. I què hi ha de Ricard III? Quin gran personatge!

R. No en soc gaire fan. Provoca la mateixa fascinació malsana que Putin; encarna el poderós malvat, disposat a tot, i cínic. Però en realitat Ricard III va ser un bon rei! Shakespeare el va convertir en un monstre perquè convenia al discurs dinàstic dels Tudor.

P. Doncs no diré que es faci simpàtic, però sí que desperta certa complicitat, encara que potser no sigui la millor paraula.

R. Això és producte de l'habilitat de Shakespeare des d'Enric V de fer créixer la densitat psicològica dels personatges, amb la qual cosa ens mostren una veritat interna insòlita fins aleshores.

P. No nega d'alguna manera, amb el seu estudi, la grandiositat i irreductibilitat de Shakespeare?

R. No dedicaria tant de temps a Shakespeare per injuriar-ho. Shakespeare no feia res diferent, però ho feia millor. Shakespeare, com tots els seus contemporanis, reescrivia textos d'altres, tractava temes que ja s'havien abordat, recuperava la tradició clàssica donant-li una dimensió popular, i figures i assumptes del folklore. Era un oportunista, un plagiador. Prenia d'aquí i d'allà, tafanejant els gustos en l'aire, perseguint l'èxit de públic, i provant constantment el seu teatre en escena, canviant sobre la marxa el que no funcionava, diàlegs, actes sencers. Era com els escriptors de sèries avui. També m'agrada comparar-lo amb Picasso, que agafa el que li interessa, si ho ha fet algú abans no li importa, i li dona una dimensió nova.

P. Al llibre parla de la virtualitat isabelina. És un concepte molt modern.

R. Dos personatges a l'escena buida t'evocaven, només amb la paraula, un camp ple de batalla o un jardí esplendorós. L'escena isabelina era molt especial. Hi havia molt de soroll, al públic i a l'escenari, amb totes les trapes que s'obrien per treure morts o fer entrar apareguts. La música dissimulava, i els números de clowns i fools distreien. Era una cosa molt menys intel·lectual de la pàtina amb què hem revestit el nostre concepte de Shakespeare. No existia el buit, aquells moments de silenci transcendent d'alguns muntatges actuals, ni l'ampul·lositat escenogràfica. Hem fet un Shakespeare de les grans paraules i discursos. Sartre ja deia que cal desconfiar de les grans paraules. Cal baixar Shakespeare als fets concrets, i entendre que el context en què es van escriure i es feien les seves obres és fonamental, poderosíssim…

P. Vostè recorda que hi havia censura. No està malament, la quantitat de reflexions sobre política i reis que deixa anar Shakespeare.

R. Però les posava en boca dels personatges, no era ell qui ho deia. Una altra manera hàbil de saltar-se la censura quan es van prohibir les obres basades en fets de la història d'Anglaterra, que ell havia fet servir tant, era situar els arguments en una altra època, a l'antiga Roma, per exemple. Ara no puc parlar dels Plantagenet, els York, els Lancaster? Doncs com que la gent coneix Plutarc, hi poso romans. Juli Cèsar planteja què passarà després d'un gran líder, com era Isabel I.

P. Doncs a la reina no li agradava que se'n parlés, i si ho feies et podia costar el cap.

R. Com a Essex. El públic no podia no entendre les similituds.

P. Per cert, vostè pinta una Isabel I que portava la roba oberta i ensenyava els pits.

R. Sí, tenia un punt de deixadesa en la seva última època. No tenia dents i gairebé no se l'entenia.

P. Al llibre transmet una gran admiració per una altra de romans, Antoni i Cleòpatra.

R. Té aquesta dimensió política d’estudi del poder, però alhora els protagonistes estan carregats d’una humanitat, una passió i uns desitjos grandiosos.

P. Shakespeare ho feia millor que els altres, deia.

R. Molt millor. Però insisteixo, no va inventar res.

P. Ens costa imaginar que a Cleòpatra la interpretés un noi, un actor jove.

R. Sí... Julieta, i altres personatges femenins, d’acord, però aquella gran dona adulta que és la Cleòpatra de l'obra… En fi, era el costum de l'època i la gent acceptava la convenció. Seria apassionant veure com es feia.

P. Va poder crear una sola persona tot el que hi ha al planeta Shakespeare? Si només fos Hamlet, o El rei Lear, o Macbeth, o La tempesta… però tot? Creu que hi ha altres mans?

R. Per mi és el mateix. És el que deixa el seu poble i arriba a Londres, i es posa a escriure i il·lumina les obres que coneixem i probablement moltes més. És possible que formés part d'un grup, que es diguessin fem això o allò altre, que canviessin diàlegs, escenes, però crec que essencialment hi ha un únic Shakespeare.