Selecciona Edició
Connecta’t

Per als amics de Schopenhauer

Les cartes del filòsof alemany s'han editat amb excel·lència al volum 'Arthur Schopenhauer, Correspondencia escogida (1799-1860)'

El filòsof alemany va ser un home menut, lleig, superbiós, misogin, i misantrop en general
El filòsof alemany va ser un home menut, lleig, superbiós, misogin, i misantrop en general Getty Images

Arthur Schopenhauer va ser un home menut, lleig, superbiós, misogin, i misantrop en general. Sobre les dones va escriure pàgines que gairebé arriben a les fites de les que va escriure Nietzsche (“Si aneu amb una dona, no oblideu el fuet”; no el de menjar, el de pegar), com es pot llegir al capítol 27 de Parerga i Paralipòmena(la suma d’escrits que van fer famós Schopenhauer cap al final de la seva vida; Ed. Trotta, 2006, 2009). Sobre la misantropia va constituir-se, ell mateix, en un exemple de primera.

Això segon ho llegim abundosament a les seves cartes, ara editades amb excel·lència a Barcelona: Arthur Schopenhauer, Correspondencia escogida (1799-1860), edició, notes i traducció de Luis Fernando Moreno Claros (Acantilado, 2020). És una nova aportació d’aquesta gran editorial, que d’una banda fa caixa amb els llibres més divulgatius de Stefan Zweig, Chesterton o Simenon, i de l’altra edifica lentament un catàleg de grans llibres, inclosos els que estan dedicats a la filologia clàssica grega, com els de Burkert, Herbert i Olalla: tasca envejable, admirable, plausible.

En efecte: entre les pàgines d’aquesta magnífica antologia de cartes del filòsof alemany destaca la que va enviar, en llengua llatina, al degà de la facultat de Filosofia de la Universitat de Jena —lloc en què Fichte havia creat sensació—, l’any 1813, informant-lo del seu desig de convertir-se en doctor per assolir, si mai podia ser el cas, en professor universitari. (Una feina que, en realitat, detestava, com ho va demostrar en dos altres dels seus ’Escrits filosòfics menors’: ’Sobre l’erudició i els erudits’ i ’Sobre la filosofia de la universitat’.)

A la carta esmentada, fent servir el sermo humilis que escau a una persona que demana que uns professors molts honorables es dignin llegir i avaluar la tesi doctoral que els presenta, Schopenhauer comenta la seva dedicació a l’estudi, sempre deixant a banda els negocis, la societat i els plaers de la vida a què l’havia destinat la fortuna del seu pare (una fortuna esgarriada per la compra d’uns bons de l’estat mexicà, un dia que semblava que havien de convertir-se en el negoci del segle): “En arribar a l’edat adulta, la meva passió innata per les ciències [vol dir qualsevol camp del saber, tant en llatí com en alemany: Wissenschaft] va assolir una tal intensitat, que vaig decidir abandonar la meva carrera i la meva anterior ocupació [els negocis que havia heretat del seu pare] per consagrar-me exclusivament als estudis, sobretot el de les llengües clàssiques, que són la millor preparació de l’intel·lecte per a l’activitat erudita”. (Avui sona a llenguatge de Mart, això.)

Va ser amic de Goethe, i també s’hi va cartejar: són cartes molt ambigües, en què el respecte religiós que tots els alemanys del seu temps (i el d’ara) tenien pel conseller àulic de Weimar es combina amb una crítica velada de la manera que tenia Goethe de rebre els innombrables visitants que passaven per casa seva: “En part perquè a l’estiu Goethe se’n va a prendre els banys, en part perquè la gran diferència d’edat impedeix una relació perllongada entre nosaltres, no resulta possible comptar amb ell per als propis projectes, perquè rep persones molt vàries a casa seva, i amb prou feines pot dedicar-los estones molt breus”. Això sí: també a Goethe li escriu una frase que val tant com la famosa resurrecció del sapere aude dels llatins per part de Kant: “Allò que defineix el filòsof és el coratge de no guardar-se al cor cap pregunta”. Encara en relació amb Goethe, el lector fruirà amb les pàgines que Schopenhauer dedica a considerar com ha de ser i on ha de ser parat el monument que la ciutat de Frankfurt, lloc de naixença de Goethe, va decidir erigir en memòria seva l’any 1837. Com encara va passar-li a Thomas Mann, el filòsof no va poder espolsar-se la càrrega simbòlica d’aquell home tan prodigiós en tots els sentits —però un home, al capdavall, del qual, apunta el filòsof, “la major part de les cartes resulta extremament banal”.

Entre altres rareses i memorabilia, sabrem per aquesta correspondència per què Schopenhauer va enemistar-se amb la seva mare, i com donava instruccions als tipògrafs que componien els seus textos a les impremtes —“Atengui’s estrictament a la meva ortografia i puntuació, i no suposi mai que vostè sap més bé que jo què diuen els meus textos: jo en soc l’ànima, vostè n’és el cos”. (Devien patir tant com els tipògrafs que van compondre les novel·les de Proust: un d’ells va anar a parar en un manicomi.)

Va ser un dels pocs filòsofs del seu temps que van rebutjar les fantasies i especulacions de la filosofia alemanya idealista (Fichte, Schelling, Hegel), i va aplanar el camí a aquella “metafísica del pessimisme” que, més endavant en mans de Nietzsche, es convertiria en la filosofia més radical de tot el segle.

I dubtem, per aquestes cartes, si es va convertir en misogin perquè les dones no li feien cas (perquè era menut, lleig i malagradós) o si va ser misogin i misantrop des del bressol, i va convertir la frase d’Horaci en lema consolador per a la seva vida solitària: “Odi profanum uulgus et arceo”, odio la plebs, i me n’allunyo. Potser aleshores ja era el destí inevitable del savi, per moltes generacions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >