_
_
_
_
_
ENTREVISTA | MARINA ROSSELL

“No canto només per cantar, les cançons tenen saviesa”

La cantant defensa que la cultura és un bé escàs que s’ha de protegir, com l’aigua, en parlar del nou disc, ‘300 crits’, un dels més personals i emotius

Marina Rossell busca que les cançons del seu nou disc tinguin un sentit, històric, personal, íntim.
Marina Rossell busca que les cançons del seu nou disc tinguin un sentit, històric, personal, íntim.ALBERT GARCIA

Marina Rossell és dalt els escenaris des de 1974, sense descans. Una trentena de discos donen fe no tan sols d’aquesta tenacitat, sinó d’una evolució coherent i sincera que acaba de culminar en una de les seves obres més personals i emotives 300 crits (Satélite K). La cita té lloc el mateix dia que Rússia iniciava la invasió d’Ucraïna. Mentre atén els suggeriments del fotògraf, Rossell (La Gornal, 1954) llueix un mig somriure de circumstàncies: “He vingut pensant i ja tinc el titular per a aquesta entrevista: Putin cada vegada s’assembla més al dictador de Charlot. Fixa’t en la seva cara, en el seu discurs”.

Pregunta. Després de gairebé mig segle, què la motiva a seguir cada dia al peu del canó?

Resposta. Buscar que les cançons tinguin un sentit, històric, personal, íntim. No canto només per cantar. Tinc la sensació cada vegada més gran que les cançons tenen saviesa. Jo he après molt d’elles. Sempre hi ha una paraula, una frase que se’t queda i t’obre un món diferent, que et fa viatjar a un altre espai. Passa també amb la poesia, la literatura, la dansa, el cinema. La cultura és un suport de l’ésser humà. Ara està començant una guerra. El món es torna a capgirar. En aquests moments de tribulació hem de mirar cap a la cultura, i les cançons et mostren un horitzó, t’acompanyen en els moments delicats i t’enforteixen.

P. Les cançons continuaran, existint però els discos, com a mínim en el format actual, semblen destinats a desaparèixer.

R. És necessari que hi hagi un suport per poder-lo ficar a les xarxes, però sé que desapareixerà. Imagina’t, jo ja no compro diaris i abans recordo que, en acabar els concerts, anàvem a la Rambla a esperar que arribessin per veure què deien. Ara estic subscrita i pago uns diners, com a Spotify, perquè crec que s’ha de pagar la gent que fa les coses. La cultura és un bé escàs i fràgil, s’ha de protegir.

“La pandèmia ens ha recordat que som fràgils, mortals. Ens ha fet millors, encara que ens ha robat coses, moltes”

P. Gràcies a plataformes com Spotify és fàcil accedir a pràcticament tota la música. L’excés pot ser contraproduent?

R. Pot ser bo i dolent, jo prefereixo veure sempre el que és bo. Et fa ser molt més selectiu perquè en aquest excés hi ha els tresors. I a més hi ha la instantaneïtat, em dius qualsevol cosa, entro i al moment la puc escoltar. Abans buscar un disc podia ser dificilíssim. Quina sort haver arribat a temps de conèixer tot això!

P. Parli’m del seu nou disc.

R. Fa ja molts anys que no faig discos per fer-los. Escric moltes cançons, però en trio molt poques per gravar-les. No tinc cap aferrament a una cançó encara que sigui meva. Busco estar bé a l’escenari. I el que més m’importa en aquesta vida que em queda és ser feliç, tenir tranquil·litat d’ànim, estar bé amb el meu entorn i fer les coses amb plena consciència. Que cada cançó m’aporti alguna cosa, encara que només sigui una frase nova.

P. En aquest cas s’ha acostat a la cançó francesa, per què?

R. Després de Cançons de la Resistència buscava l’aroma i l’atmosfera que es vivia durant l’ocupació nazi a París. Em sento a prop d’aquell món. He conegut persones que el van viure, Montserrat Roig em va presentar Neus Català i altres resistents i exiliats. M’interessa la història, però també les he triat perquè m’agradaven a mi.

P. Són cançons que es poden viure en present o només es comprenen sota una perspectiva històrica?

R. Prenguem No em penedeixo de res. És un lema extraordinari per a qualsevol ésser humà, per no viure amb sentiment de culpa. “Ho he pagat, ho he esborrat, ho he oblidat”. I la Piaf ho va dir en una època que no era la de l’empoderament actual; la França d’aquell moment no era l’actual, ni el món, i ella s’hi va atrevir, i amb tota la seva fragilitat va llançar aquest missatge. Jo em penedeixo de coses però les tornaria a fer perquè segur que en fer-les vaig aprendre alguna cosa.

P. Què la porta a traduir al català cançons tan populars?

R. És important adaptar-les perquè després acaben formant part del nostre patrimoni. El metec, per exemple, ja és una cançó que quedarà. Quan la vaig ensenyar a Paco Ibáñez em va dir que semblava que Moustaki l’havia escrit en català. He fet aquestes versions amb Josep Tero, i l’he collat al límit: cal posar això, cal treure allò altre... Fins i tot amb les bases gravades vam tornar a repassar tots els textos fins a trobar no la perfecció, no busco la perfecció, sinó que fossin com aigua mineral per a l’oïda.

P. Aquest disc apareix quan ja s’insinua la llum al final del túnel de la pandèmia, com la va afectar com a creadora?

R. La pandèmia ens ha recordat que som fràgils, mortals. M’ho ha recordat, però no és un disc pandèmic ni postpandèmic. Per a mi la pandèmia va ser un bàlsam. Vaig fer tot el confinament voluntàriament sola, i em va anar molt bé, però m’ha canviat la manera de veure les coses. Crec que la pandèmia ens ha fet millors encara que ens ha robat coses, moltes. Moltes persones han mort. No puc imaginar que es mori una persona propera, estimada, i que no puguis anar-la a veure, això sí que és brutal, és el més brutal.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_