Selecciona Edició
Connecta’t

L’èxit o el fracàs dels ‘millennials’, en mans d’un ‘like’

Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar escenifiquen a 'Lacrimosa', a la sala Atrium, la precarietat de la seva generació amb cruesa i humor negre

Una cínica al·legoria de la fe, molt present a l'obra. Ampliar foto
Una cínica al·legoria de la fe, molt present a l'obra.

"Quan et diuen que estudiant i treballant ho aconseguiràs [l'èxit, el triomf, la fama, s'entén] i resulta que no tindrem jubilació, te n'adones que som la generació de la mentida", diu, categòrica, Bàrbara Mestanza. La dramaturga, actriu i cantant (a The Mamzelles), de 32 anys, té tan clar que "els millennials" viuen i viuran en la precarietat que ho ha escrit en un text punyent, irònic i crític, Lacrimosa, que s'estrena aquest dimecres a la sala Atrium de Barcelona i s'estarà en cartell fins al 27 de març. "És un retrat generacional en el qual volia reflexionar sobre els conceptes de fracàs i èxit", explica.

Ella mateixa i Francesc Cuéllar interpreten dos monòlegs. El d'ella ve a analitzar tot allò que pensa mentre cau al buit des d'un pis del Raval. El d'ell se centra a com omplir els buits amb somnis caducs, irreals, inòrgànics. Es pot avançar que els dos tenen la intenció de suicidar-se. "No enfoquem el suïcidi com un fracàs sino com una opció: ja que un no pot decidir quan neix, que decideixi quan mor", diu Mestanza, tot recordant que la primera causa de mort no natural entre els joves a Espanya és aquesta. A l'obra queda clar que l'únic que ens queda és aferrar-nos a alguna cosa. I potser ens ho farà veure el fet que a ell, el segon (presumpte) suïcida, se li avanci algú altre en l'acció terminal. I no avancem res més.

El decorat d'aquesta generació és, doncs, la precarietat. I a Lacrimosa s'hi enfronten amb cinisme, humor negre, ironia... "El toc d'humor és inevitable", sosté l'autora. "Aquest humor àcid que fem servir és, en realitat, l'única manera de veure el que ens està passant: riure'ns de nosaltres mateixos és molt important. Tot plegat és amarg, però ens en riem". I posa alguns exemples que il·lustren, amb sentit de l'humor, aquest desencís: "La nostra generació ha vist invents com el minidisc que ja són absolutament inútils. També Facebook, de sobte, ha mort, com qui diu. És com la frustració de les idees. Vivim modes, tenim relacions líquides, tot passa tan ràpid!" Però Mestanza no vol denunciar res: "Crec que es tracta de donar un respir a aquesta pressió constant que ens ofega, agafar distància i veure de debò on estem".

La Bàrbara ha escrit la peça i el Francesc la dirigeix. La resta, l'han fet entre els dos (amb el seu equip), i això, molt lloable, permet agafar un altre enfocament interessant de l'obra, tan crític com el que explica el text: "Tot és nostre: la música, el so, l'escenografia, les projeccions, les llums", revela l'actriu. "I això és perfecte per evidenciar aquesta precarietat i no amagar-la, reflectir en quina situació estem els de 30 anys que fem teatre. La nostra creativitat és infinita, però la nostra energia i la nostra salut, no ho són. Si se'ns pagués dignament per fer-ho... Però hem de fer tres coses a l'hora per sobreviure: un rodatge, una gira, donar classes... Als 23 anys és divertit i aguantes, als 30 necessites altres coses".

S'ha de picar molta pedra. "Amb l'edat te n'adones: 'Ai, cantes molt bé', et diuen, però resulta que si no tens seguidors a les xarxes no tens poder, perquè el talent no parla de tu; perquè un acaba consumint una cosa accessible, encara que no sigui bona. I fer-la accessible costa diners. Allò més accessible, doncs, és allò que té més diners al darrere. Veiem la sèrie de Netflix perquè (amb diners) ens la posa a l'abast. És igual que sigui bona o no, és la que la veiem. I tots estem dins d'aquesta mateixa merda! Formem part d'aquest engranatge: volem likes, sí! Però volem l'aprovació i demostrar que els joves (cada cop tenim més anys i seguim sent considerats joves!) som capaços de fer reflexions profundes, interessants, vàlides".

Mestanza, que acaba de tornar d'una gira per Sud-amèrica amb la seva obra Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa i de participar al Temporada Alta de Buenos Aires, no nega que Lacrimosa pugui tenir una visió optimista, claudica: "L'única arma que ens queda contra aquesta precarietat és l'honestedat", sentencia. "Per això l'obra és molt directa: en el text però també en l'escena. L'escenari es transforma en un laboratori. No hi ha tècnics, tot ho fem nosaltres mateixos, a la vista del públic, que veu com es va contruint i va creixent l'obra en directe. No amaguem res".

Aquesta "tragèdia millennial", en principi, ha de formar part d'un díptic que es completarà amb una segona obra que reflexionarà sobre com aquest discurs topa amb el de la generació dels pares. Un contrast prou il·lustratiu. Caldrà veure si arriben els diners, és a dir, els likes, el bon posicionament a les xarxes, la visibilitat, els clics... Caldrà veure, en fi, si serà accessible o si es quedarà en una obra farcida de (inútil) talent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >