Els pecats capitals

L’última recopilació dels versos de Narcís Comadira (Girona, 1942) és Poesia 1966-2012, publicada el 2014. Després, cal afegir-hi dos reculls breus: Manera negra (2018) i ara Els moviments humans, títol que remet a un vers de l’últim cant de la Commediade Dante: “Venci ta guarda els moviments humans” (en versió de J. M. Sagarra). La guarda és la de la Mare de Déu, i els moviments humans són els pecats capitals. Però Comadira no s’encomana a cap entitat celestial sinó a les arts: Música, Poesia, Pintura, Escultura. Arts que fan possible als qui en gaudeixen de sentir-se “transportats a un altre món indefinible (…) a mig camí entre la voluntat i el sentiment”. En aquest entremig, la balança s’inclina molt, massa, cap a la banda del sentiment.

En altres temps, el propòsit d’aprendre l’ofici, fent sonets com a Amic de plor (1970) o parodiant Eliot com a Un passeig pels bulevards ardents (1974), obligava a contenir l’efusió sentimental en els dics de la retòrica i de la mètrica, que, com diu W. H. Auden, “ens forcen a pensar dues vegades i ens alliberen dels grillons del Jo”. En els darrers llibres, ja entrat el segle XXI, preval la tendència a fer que la bondat del poema reposi en el sentiment que suscita. I, en la sobrevaloració del sentiment, sempre hi ha el perill de caure en el kitsch. Per exemple, en el poema ‘Claveria 10’, la contemplació d’un solar abandonat porta a l’evocació del col·legi de la infantesa “on Josep Pla / i jo també ens havíem fet grans” —a tres dècades de distància—. Percebre en l’edifici i el paisatge de la formació escolar l’arrel de la vocació literària no és mala idea, però és que aquí el personatge Comadira acaba intercanviant frases de preceptiva literària amb l’espectre de Pla, i això potser és fer-ne un gra massa. Un altre exemple és el desventurat procés a la independència, que, més o menys explícit en uns quants poemes, no obté un tractament en clau èpica o lírica, sinó que és aprofitat solament com a pretext per vehicular una determinada interpretació del present moment històric. A ‘Malson’, “els parlamentaris deliberen com no ser parlamentaris” i “els ciutadans voldrien defensar-se, / però els fan assistir a cursets accelerats / de genuflexió” —és el tòpic populista de la bona gent traïda per la malvada elit—. No cal dir que la postura presa, sigui en un sentit, sigui en el contrari, és irrellevant literàriament; la qüestió és que el text necessita alguna cosa més per ser un poema. Com a mínim per ser un poema comparable a altres d’aquest mateix recull, com ara ‘Dies plàcids’, que, només oferint quatre breus pinzellades d’un paisatge, aconsegueix transmetre la “subtil sensació de benestar” que el contacte amb la natura proporciona; o com ‘Penso en Venècia’, on els previsibles elements de la postal, mitjançant comparacions ben administrades —els ponts sobre els canals, com cabrits que salten; les góndoles tombades, com escarabats; el llampec de Giorgione en el quadre La tempesta, com un suport de l’ànima—, són convocats i transcendits per compondre un homenatge a la ciutat.

Els poemes reunits a Els moviments humans, com és habitual en l’obra de Comadira, són una celebració de la vida, encara que dissimulada darrere una lleu ironia, encara que hi sovintegi la presència de la mort, encara que algunes peripècies d’índole política es facin dolorosament presents i encara que calgui conjurar “els somnis i les dèries nocturnes”.