Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Fantasmes i màscares

A 'Vides potser', de Joan Vigó, el lector s’endú la satisfacció de constatar que cap passatge desemboca en el previst, i, de meravella en meravella, s’arriba a l’apoteòsica mascarada del capítol final

Joan Vigó narra la vida de l’enterrador Orson Mur, plena de sorpreses delirants i excèntriques
Joan Vigó narra la vida de l’enterrador Orson Mur, plena de sorpreses delirants i excèntriques

Com si a sobre hi dugués un aire de paròdia, el punt de partida de Vides potser, segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964), té més d’una semblança amb els inicis canònics de la novel·la negra clàssica: el protagonista i narrador és un home solitari i descregut, però gens tràgic, sense cap lligam familiar —només es relaciona amb la seva mare, dement i senil en una residència—, que treballa de vigilant en un museu i s’ofega en la seva pròpia grisor fins que un dia decideix “desenterrar el títol de detectiu que havia aconseguit feia tants anys” motivat perquè es veia “seguint gent per encàrrec d’altra gent. Feina bruta de voyeur, de fer el xafarder en la vida dels altres”. Aleshores, és clar, a pesar d’haver-se anunciat com algú sense cap mena d’experiència professional, un client anònim el contracta per investigar durant un any les vicissituds de la vida d’Orson Mur, l’enterrador de Santa Marta, un poble costaner on haurà d’estar-se mentre dur a terme la missió. I, com que el protagonista té el bon criteri d’acceptar la feina —estranya, però molt ben remunerada—, el lector té la sort de poder embarcar-se en una novel·la que és com una caixa plena de sorpreses delirants i excèntriques que, miraculosament, es van travant sense cap impostura i de la manera més natural. “Les bones ficcions són sempre veritat”, diu un dels personatges, com si sabés que en una bona ficció la confiança en el que es narra no és tant un acte de fe com una fletxa de la inspiració que es clava en l’ànim alegre del lector i ja no l’abandona fins al final. Hi ajuda molt que Vides potser, a pesar que arreu hi plani un misteri que el protagonista, i també el lector, ha de resoldre, no sigui mai justament el que s’insinua al principi, una novel·la policíaca.

Fantasmes i màscares

VIDES POTSER

Joan Vigó

La Breu Edicions

276 pàgines

17 euros

Joan Vigó se centra en la descripció de la càrrega monòtona dels dies feiners que traginen uns quants ciutadans de Santa Marta —Maria de l’estanc, mossèn Riera, les prostitutes de la whiskeria Las Vegas, l’elemental mediocritat d’Orson Mur—, en el mètode de treball del detectiu, basat en l’estudi minuciós de la psicologia dels gestos per obtenir evidències sobre les aparences que permeten als habitants del poble viure en bona harmonia. Però més enllà de l’examen de la quotidianitat, Vides potser es va convertint en una inesperada filigrana de suplantació d’identitats a la manera de Nabokov, com si l’autor, de fet, portés a la pràctica narrativa una de les cites, d’Antonio Porchia, que encapçalen la novel·la: “Quien no llena su mundo de fantasmas, se queda solo”, complementària de l’altra de Nietzsche que també hi figura: “Tot esperit profund necessita una màscara”. Perquè Vides potser és una novel·la sobre els fantasmes que surten del passat com si fos una malaltia corrosiva i sobre les màscares —o les reescriptures de la seva manera d’estar en el món— que cadascú s’ha d’inventar per trobar-se a ell mateix i esdevenir el protagonista de l’aventura de la seva pròpia vida, que és el que fan tots els personatges de Vides potser i, sobretot, el que fa el detectiu, que per arribar a ser qui vol ser abans haurà de passar per uns quants avatars vertiginosos, que el lector presencia com si estigués davant d’un escenari de màgia, tal és la força imaginativa de Joan Vigó, tal és la seva virtuositat artesanal a l’hora de compondre la trama, tal és la seva convicció en l’art d’embolicar majestuosament la troca argumental: a Vides potser el lector s’endú la satisfacció de constatar que cap passatge desemboca en el previst, i, de meravella en meravella, s’arriba a l’apoteòsica mascarada del capítol final.

Vides potser és un llibre d’una vitalitat eufòrica que aconsegueix encantar el lector, que de seguida s’acostuma als regals creatius que li subministra generosament Joan Vigó amb una idea exigent del que és la literatura. “La vida d’un home haurà esdevingut només una vida potser”, diu el narrador, quan s’imagina Orson Mur octogenari i mig dement explicant a una infermera un episodi truculent esdevingut a la meitat de la novel·la i que ella probablement considerarà només com “la fantasia d’un vell deteriorat pel temps”: Vides potser també admet una lectura on l’important no serien les seductores ziga-zagues de la trama, sinó més aviat l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >