Balzac i la dama d’Ucraïna

El 28 de febrer de 1832, segons el calendari julià que s’hi feia servir, una dama de molta posició resident a Odessa va fer enviar una carta anònima a Balzac en què li manifestava una admiració il·limitada per la seva obra: llavors Balzac (1799-1850) ja havia escrit una part substancial de La Comédie humaine. La dama havia llegit les novel·les de l’autor en francès, llengua que totes les persones cultes i riques del continent sabien perfectament i, tal com va manifestar en aquesta carta i les primeres que van venir després, tenia moltes ganes de conèixer un escriptor l’obra del qual li havia arribat a l’ànima com cap altra literatura del seu temps. Firmava la carta —totes perdudes, menys dues— com “l’estrangera”.

I a fe que ho era: Ewelina Konstancja Wiktoria Hanska, de soltera Rzewuska, havia nascut l’any 1801 a Pohrebyszcze, filla de l’alta noblesa polonesa, en un moment que Polònia dominava uns territoris que ara pertanyen a Ucraïna. Parlava rus, polonès, francès, anglès i alemany. L’any 1819 es va casar amb el comte Waclaw Hanski, un mariscal de la noblesa de Volhynie, propietari rural d’enorme riquesa, vint-i-cinc anys més gran que ella i amb escassa salut. Van tenir sis fills, però només va sobreviure Anna, nascuda l’any 1828. La parella va establir-se a la contrada de Verkhovnia (sempre a l’actual Ucraïna), lloc en què la dama s’avorria fins a extrems propis de l’spleen mitològic, que, vist ara amb la perspectiva dels estudis de Walter Benjamin sobre la França del segle XIX, sembla haver estat el mal-du-siècle de bona part del continent.

Balzac va rebre la carta entusiasta de la dama i, d’acord amb ella mateixa, per no despertar cap sospita en va acusar rebut en un anunci al diari Le Quotidien, que ella llegia regularment. Aleshores va començar a agafar cos una llarguíssima correspondència —encara que, repetim, no sabem ni què deien ni com eren de llargues les cartes de la dama; només tenim les de Balzac— que inclou 414 lletres. Com que era un temps en què la fotografia tot just despuntava, Balzac no va saber fins més endavant ni quina cara tenia la dama misteriosa, ni l’edat que tenia: potser dues dades que la comtessa no hauria revelat en cap circumstància, almenys al començament de la relació epistolar. Això no va desanimar Balzac que, molt procliu a tota mena de fantasies, va començar a fer la cort a “l’estrangera”, en part seguint els models de l’“amor de lluny” trobadoresc i romàntic, en part sabedor que aquella dama podia rescabalar-lo dels seus maldecaps i ensulsiades financeres, continus a la seva vida: no hi va haver gairebé ni un sol negoci que va endegar que no comportés la fallida —d’aquí la sobreproducció de Balzac, que va acabar considerant la pròpia tasca literària com un negoci complementari i redemptor, l’únic que no va fallar-li quasi mai, atès el seu èxit enorme.

Ewelyna va persuadir el seu marit a fer un viatge a Neuchâtel (Suïssa) i es van trobar amb Balzac, per primer cop, el mes de setembre de 1833, tots tres dalt d’una barca, sense comptar-hi el gos. El marit, que era ingenu, taciturn i depressiu, va veure la seva dona contenta de conèixer un escriptor d’anomenada, i no va sospitar res de res, o ho va fer veure, que era la manera com es practicaven els adulteris en els medis europeus amics dels costums de França antics i moderns. Balzac va tornar a veure-la a Ginebra el 1834, i a Viena el 1835; i no va retrobar-la fins el 1841, quan ja era viuda. Madame Hanska no acabava de creure en el matrimoni que Balzac ja feia anys que sol·licitava, maliciant, amb raó perquè era riquíssima, que l’escriptor la pretenia per eixugar els deutes. Però a la fi es van casar, a Berdytchiv, al sud-oest de Kíev. Amb l’esperança d’aquest matrimoni, Balzac va gastar, com sempre, el que tenia i el que no tenia, comprant i decorant amb un luxe pròpiament oriental un palauet a París, al carrer Fortunée, un nom molt escaient. L’inventari, escrit pel mateix escriptor l’any 1848, de tots els béns que contenia aquella casa ocupa més de trenta pàgines a l’edició de la seva correspondència amb “l’estrangera” (París, Robert Laffont, 2 vol., 1990). La suma total de l’inventariat puja a més de 220.000 francs de l’època, i no hem parlat del preu de la casa. Balzac, enamorat fictíciament o no, però malalt de debò, només va poder fruir d’aquest palau entre els mesos de març i agost de 1850, quan va morir-hi. Madame Hanska, de qui Octave Mirbeau va escriure que ella jeia amb un altre mentre l’escriptor agonitzava, va haver de pagar cap a 100.000 francs per satisfer els creditors del seu home i evitar els tribunals. Va tenir amors amb dos altres notables: l’escriptor Jules Champfleury i el pintor Jean Gigoux. Va morir l’any 1882 i jeu al costat (o al damunt) d’Honoré de Balzac, novel·lista, al cementiri del Père Lachaise, París (divisió número 48). La història narrada podria haver estat una magnífica novel·la del gran cicle de Balzac.