Mal de llengües a Ucraïna
Rússia usa la ucraïnització per parlar de genocidi i justificar la invasió
Necessito un xerpa que em guiï en la qüestió ucraïnesa, i qui millor que Gerard Furest, pou de coneixement sobre el tema. Som davant d’una guerra que té molt de geopolítica mundial —la possibilitat que l’OTAN s’arribi a instal·lar a la frontera és un dels motius de l’ofensiva russa— i de mala gestió de la postguerra freda, però també s’hi barreja un fort component nacionalista que té en la llengua un dels seus elements centrals. Molt encertadament, l’article del traductor Miquel Cabal publicat fa uns dies al diari Ara, titulat “Ucraïna: guerra de llengües”, ens posava sobre la pista.
Cal també separar el gra de la palla per evitar que la simplificació desemboqui en desinformació. La llengua, recordem-ho, és un factor que aporta identitat a una comunitat humana, però no és l’únic, ni és unívoc. Ja no és vàlid l’argument romàntic que la llengua és l’ànima d’un poble, i el fet que en un país s’hi parli una llengua no significa que es comparteixi identitat amb d’altres per això; només cal veure la distància d’alguns països hispanoparlants respecte d’Espanya, i no li diguis a un irlandès que té res a veure amb un anglès. És per això que convé evitar l’equivalència entre russòfon (parlant de rus com a llengua materna) i prorús (partidari de Rússia), perquè no tots els ucraïnesos parlants de rus estan d’acord amb Putin.
Avui la població russòfona d’Ucraïna arriba a un 30%, que, simplificant, es divideix entre ucraïnesos russificats que van anar abandonant la llengua en un procés de substitució assimilable al d’altres llengües minoritzades; i ucraïnesos d’origen secular rus, assentats sobretot a les zones del Donbass arran de moviments de població, com va passar amb la industrialització en època de Stalin. Per acabar de dibuixar el mapa lingüístic del país, hi haurem d’afegir, a banda dels parlants nadius d’ucraïnès, els parlants d’altres llengües, algunes en zones frontereres (bielorús, polonès, romanès, búlgar, hongarès, eslovac) i d’altres de minories pròpies (tàtar, alemany, gagaús, grec, txec, albanès).
Després de l’homogeneïtzació lingüística de l’era soviètica, lògicament en rus, la independència d’Ucraïna el 1991 va obrir la porta a la possibilitat que un estat novell, amb les mesures sobiranes que considerés oportunes, revertís la situació de minorització i procurés aturar la substitució lingüística, cosa que va tirar endavant amb una decisió que, 30 anys després, encara s’arrossega: l’oficialitat única per a l’ucraïnès. Per descomptat, l’oficialitat no garanteix el coneixement i ús majoritari d’una llengua a curt i mitjà termini, i no cal dir que el rus va mantenir la seva vigència en tota mena de relacions al país, però avui, almenys fins a l’esclat de la guerra, es pot verificar l’aturada de la substitució i la revifada de l’ucraïnès. Així, si fa cent anys a Kíiv el parlava menys d’un terç de la població, avui comença a ser la llengua majoritària.
El preu pagat per la ucraïnització, però, va acabar sent molt alt. Les polítiques unificadores, sovint arbitràries (a més de l’administració i l’ensenyament en ucraïnès, s’hi ha d’incloure el tancament recent de diaris o de televisions en rus), van dur a la desconnexió emocional dels territoris russòfons d’origen rus, els quals, malgrat les temptatives de regular la cooficialitat lingüística (especialment amb la llei de llengües de Ianúkovitx, posteriorment derogada), van accelerar la desafecció respecte d’Ucraïna i la identificació amb Rússia. La llengua, doncs, és a la base del conflicte de 2014-2015, que va comportar la declaració d’independència de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk.
És a la ucraïnització accelerada al que s’agafen Rússia i la seva propaganda per parlar de genocidi i justificar la invasió, tot convertint els greuges d’una comunitat injustament minoritzada en un argument victimista que contrasta fortament amb una llengua i una cultura, la russa, de vigor imperial. És la paradoxa de quan una llengua poderosa diu que se sent perseguida. Ni la llengua petita ha de servir-se, en cas d’independència, de mecanismes que lesionin els drets lingüístics dels seus ciutadans, per molts greuges històrics que calgui reparar; ni la llengua gran s’ha de regirar, com un monstre ferit, disposada a restaurar el seu orgull pels mitjans que sigui.
