_
_
_
_
_

Això sí és una màquina

La pintura de Magritte propulsa el gir metaartístic de l’art a la segona meitat del XX, el pas de parlar del món a parlar de com el representem

Magritte i 'El bàrbar' en una exposició que no voler descobrir la sopa d'all.
Magritte i 'El bàrbar' en una exposició que no voler descobrir la sopa d'all.

Cada dia, el compte de Twitter “This person does not exist” comparteix fotografies que passen desapercebudes: la Jasmine, en Gilbert i la Maeve semblen individus perfectament normals, dels quals ens arriba un retall entranyable, mida carnet. Però, inevitablement, cada cert temps una imatge es fa viral: la Zoe té unes textures minerals sobre la cara que no semblen d’aquest món, la Maeve sembla fotografiada al costat d’un mutant escapat de Txernòbil. La gràcia és que, tal com podem sospitar pel nom del compte, en realitat les fotografies no corresponen a persones existents, sinó a imatges generades per una intel·ligència artificial sense supervisió humana, que aprèn i experimenta a còpia de prova i error. La recombinació purament mecànica sense emoció ni intenció va produint imatges fins que xoca contra les expectatives de milers de ments humanes i es produeix una cosa inesperada. Les fotografies podrien anar acompanyades d’un text sobreimprès que digués “Això no és una persona”.

Aquesta és una manera d’estirar la metàfora mecànica que el comissari Guillermo Solana ha triat per emmarcar La màquina Magritte, una completíssima retrospectiva de René Magritte (1898-1967), que no havia comptat amb una exposició comparable a Barcelona des de fa més de vint anys, deixant tota una generació òrfena d’un dels noms centrals de la cultura (que no només l’art) contemporània. És un encert haver superat la temptació de titular a partir de La traïció de les imatges, el quadre més emblemàtic de l’artista belga, en què podem veure una pipa pintada i un conjunt de lletres que formen la frase “Això no és una pipa”. Igual que amb la majoria d’icones, com ara els homes amb barret, les pomes verdes o els cascavells voladors, Magritte va produir diferents iteracions del motiu i no totes igual de memorables. Deia l’artista: “Des de la meva primera exposició, el 1926, que va ser mal rebuda, he pintat un miler de quadres, però no he concebut més que un centenar d’aquestes imatges de les quals parlem”. Com un algoritme avant la lettre, Magritte treballava repetint i variant metòdicament sobre una mateixa imatge fins que aconseguia un efecte especial.

El secret de Magritte es troba en l’especificitat d’aquest efecte. A diferència dels surrealistes amb els quals s’emparenta sovint, la visita a una exposició de Magritte no produirà terror ni angoixa existencial. Però tampoc n’hi ha prou amb el concepte que ell feia servir per explicar la seva pràctica: estranyament. L’associació natural d’aquest mot amb la teoria de Bertolt Brecht ens porta al teatre, on el que es posa en suspens és una resposta emocional o una ètica. Però Magritte no es pot entendre en clau psicològica ni existencial: precursor del conceptualisme, la pintura de Magritte propulsa el gir metaartístic que va patir l’art a la segona meitat del segle XX, el pas de parlar del món a parlar de com representem el món. Si en l’art clàssic i modern esperem un treball en el nivell formal, l’art contemporani opera en el nivell del context. L’artista ja no pretén produir formes noves, sinó noves interpretacions. La gràcia és que en Magritte això és pot veure cru i literal: des de la incorporació de la paraula escrita com a part de la pintura fins a les mil variants del motiu del quadre dins del quadre, Magritte pinta l’atac de la pintura contra ella mateixa.

L'artista ja no pretén produir formes noves, sinó noves interpretacions. El quadre
L'artista ja no pretén produir formes noves, sinó noves interpretacions. El quadre

Tot això és conegut, i l’encert de la proposta expositiva és no voler descobrir la sopa d’all. En la línia mainstream i divulgativa que s’espera del CaixaForum, els textos de sala són clars i didàctics, i el recorregut és plaent i estimulant. Les sales no s’agrupen cronològicament, sinó per temes, cosa que ajuda a mantenir el cervell encès i dona al visitant la sensació d’autonomia, capaç de crear associacions. Com correspon a una proposta coorganitzada per la Fundació La Caixa i el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, la selecció d’obres és espectacular: La màquina Magritte reuneix 69 pintures úniques, una selecció de fotografies i pel·lícules casolanes fetes pel mateix artista. Que no hi hagi La traïció de les imatges és encara més benvingut, ideal per donar protagonisme a hits menystinguts com ara La cascada, L’alta societat o Temptativa de l’impossible. El desplegament és tal que fins i tot aquells que van veure l’exposició a Madrid tenen dues raons de pes per tornar-hi: La violació, un dels quadres més violents de Magritte, i El sentit de les realitats, un dels més provocadors, són exclusives d’aquesta edició barcelonina.

Amb tants recursos a favor, potser l’únic repte que havia de superar La màquina Magritte és la mateixa hegemonia de l’artista belga en la cultura contemporània, que el cita sense parar. Magritte ha estat tan afusellat per articulistes, professors d’universitat i vídeos de YouTube que la seva capacitat de subversió podria haver quedat desactivada. Per a aquest cultureta que ja sap que la representació d’una pipa no és una pipa, la visita ofereix dos moments especialment refrescants. D’una banda, la inspiració que Joan Miró va suposar per a Magritte en la referència indèxica de les paraules a un element plàstic del mateix quadre, que Solana ens presenta com un cas claríssim de deute artístic no reconegut: “En les 700 pàgines que ocupen les memòries de Magritte, Miró només apareix mencionat dos cops i despectivament: no cal dir res més”. De l’altra, el contrast entre les dues últimes sales de la visita, que il·lustren els conceptes de mimesi i megalomania. Gràcies a un joc de psicologització màgica, descobrim que en l’univers magrittià, els objectes tendeixen a fondre’s amb el seu entorn i a assemblar-se a altres objectes quan estan deprimits, mentre que s’engrandeixen i se’n separen quan senten deliris de grandesa. Sortirem de la visita amb molt més que els clixés de Magritte.

Avui que la màquina de pintar existeix en forma d’intel·ligència artificial i la veiem en acció cada dia per les nostres pantalles, podem comparar la producció d’estranyament artística humana amb la posthumana. Vegem-ho amb l’últim quadre de l’exposició, la roca flotant d’El sentit de les realitats. Deia Magritte: “Pensant que la pedra hauria de caure, l’espectador té una sensació més forta del que és una pedra de la que tindria si la pedra es trobés a prop de terra. La identitat de la pedra es torna molt més visible. A més, si la pedra descansés a terra, un no s’adonaria del quadre en absolut”. L’adveniment de les màquines intel·ligents ens permet veure allò que considerem més humà, la pràctica artística, descontextualitzada i flotant en el ciberespai. Com passa amb la pintura de Magritte, la paradoxa fa riure i alhora és inquietant.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_