Selecciona Edició
Connecta’t
POSTALS | LLEIDA OPINIÓ i

Ser un peix damunt la platja

Guillem Viladot va crear un univers prolífic i personalíssim des de l’interior d’una nissaga d’apotecaris i terratinents de Riella

L'escriptor i poeta Guillem Viladot.
L'escriptor i poeta Guillem Viladot.

Aquell xiquet que corria pels camps de rostolls de l’Urgell i que vivia impressionat pels colors de la terra i dels arbres i dels lliris del camí i de les serres que li tancaven l’horitzó. Aquell nen que amb onze anys va veure l’escultura surrealista Peix damunt la platja de Leandre Cristòfol i se’n va enamorar. Aquell jove que buscava el seu jo i experimentava amb la poesia, amb la narrativa, amb els volums, amb la descomposició del llenguatge i amb la composició de nous codis.

Aquella persona, Guillem Viladot, curiosa i desperta, atrevida i provocadora, va ser un nen, un noi, un home que va crear un univers prolífic i personalíssim des de l’interior d’una nissaga d’apotecaris i terratinents de Riella (el seu Agramunt natal) i des d’aquell racó de Catalunya que quasi sempre ha estat el graner i la pedrera humana del país, la terra dels límits i, com diu l’Ignasi Aldomà, l’oest ignot d’un territori a qui s’ha girat sistemàticament l’esquena. I ell, part i fruit d’aquesta terra i lliure com els oronells, en va fer eterna trinxera.

Intrèpid i apassionat, va crear un imaginari personalíssim que no es va enquadrar en cap corrent de manera definitiva ni definitòria. Tampoc va fer res per caure bé a les patums que remenaven les cireres de la literatura a la metròpoli i encara menys per obtenir ajuts —lligams d’esclavitud, en deia— de les administracions. A Viladot la farmàcia li va donar una vida còmoda i també la llibertat de fer el que va voler i fer-ho des d’aquest considerat Ponent per part dels de Llevant que avui l’han titllat d’artista lligat a un àmbit territorial concret.

La immensa obra de Viladot ha estat avantguardista, crítica, mordaç, imaginativa i, malgrat això i malgrat els esforços de la Fundació Privada Guillem Viladot, Lo Pardal d’Agramunt, aquest 2022 se l’ha deixat fora de les commemoracions oficials que cada any propicia la Generalitat de Catalunya. I molta gent de les terres de Lleida hem esboterat com fan les flors dels ametllers a l’inici del bon temps. Perquè en un món on uns s’imposen a la resta i la menystenen perquè es creuen amb la potestat de decidir què és perifèric i què nucli essencial, aquesta desconsideració s’ha interpretat com un símptoma més d’una antiga malura de país que obceca els qui la pateixen i atropella els qui volen canviar-ne el curs.

Potser, si ell veiés el que ha passat amb les “commemoracions oficials”, somriuria sorneguerament i es parapetaria en la seua militant vida i creació perifèriques. Permeteu-me, però, que pensi que podria ser també que el desencís del desaire el fes sentir, encara que fos íntimament, com el peix que damunt la sorra d’una platja llunyana somia amb la fi de les trinxeres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ