Selecciona Edició
Connecta’t
Selecciona Edició
Mida de la lletra
LLIBRES CRÍTICA i

A la recerca de l’escriptor perdut

L’escriptor Quim Soler és l’eix d’una particular dansa d’execució impecable de Joan Todó a 'La verda és porta'

L'escriptor Joan Todó.
L'escriptor Joan Todó.

S’ha de suposar que més d’un llibreter, en obrir les caixes de l’editorial on troba l’últim llibre de Joan Todó (La Sénia, 1977), La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret, haurà experimentat una mena de desconcert perquè no sabrà amb exactitud si col·locar-lo en la zona de la llibreria destinada a la ficció, si considerar que ha de viure en el lloc on s’hi estan les biografies, o si ha d’anar directament a l’espai reservat a la història de la literatura i la teoria literària. També pot haver-hi el llibreter perspicaç que s’atreveixi a pensar que potser convindria crear a la llibreria una secció nova per hostatjar llibres com el de Todó, que és alhora novel·la, biografia, crònica cultural, història literària, teoria de la literatura i, segurament, una possible autobiografia de l’autor com a lector.

A la recerca de l’escriptor perdut

LA VERDA ÉS PORTA

Joan Todó

Godall Edicions

684 pàgines

28 euros

En un principi, Todó escriu un llibre —recent premi Finestres de narrativa catalana 2021— sobre la vida i l’obra de l’escriptor i articulista Joaquim Soler (1940-1993), conductor d’un programa radiofònic, membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, guanyador dels premis Ciutat de Palma i Prudenci Bertrana —mai, però, del Sant Jordi, a pesar d’haver-ho intentat amb cada una de les novel·les que va escriure—, “un atípic company de viatge dels textualistes, un experimentador inquiet, un defensor fervent de la imaginació”, l’artífex d’una prosa desmesurada, amb acudits, jocs de paraules i digressions, que distancia el lector dels fets i trenquen la “il·lusió representativa”, com si busqués expulsar-lo del text. En el fons, però, Joan Todó fa una altra cosa inqualificable i imprevisible: transformar el gènere biogràfic, i la crítica de llibres —Todó deu ser un dels millors crítics actuals—, en un teatre d’operacions per construir una obra de creació literària pràctica i teòrica al mateix temps.

‘Realitat’, la primera part de La verda és porta, un títol que capgira el que Josep Pla veia com un exemple de la prosa natural, i que Joaquim Soler violentava a propòsit, és una novel·la autònoma on Todó fa un tour de force narratiu espectacular al voltant dels últims dies de vida de l’escriptor biografiat —en el text s’anomena Miquel Ros—, malalt de càncer a l’hospital de Sant Pau de Barcelona: adopta i adapta la mecànica i les estratègies narratives que caracteritzen l’obra de Joaquim Soler, com si complís les regles del joc d’un exercici d’estil —al cap i a la fi, la literatura sempre és un exercici d’estil—, escriu la versió narrativa de la vida real d’una persona, i vet aquí que de cop i volta el lector es troba immers en un relat fantasmagòric, farcit d’absurds i de fantasia delirant, que reactualitza, reinterpreta i mimetitza amb una concreció penetrant —sembla una novel·la de Joaquim Soler i a la vegada no sembla una novel·la de Joaquim Soler— l’estranyesa de la literatura experimental de la dècada dels setanta.

Hi pot haver moments que el lector se senti perdut enmig del laberint opac que a vegades pot semblar ser ‘Realitat’, però el consell a donar seria reclamar-li calma i paciència: Todó és un bon amfitrió del festí literari que organitza i reserva sorpreses i s’amaga asos a la màniga, vigor i saviesa.

A la fi, quan el lector desemboca a la segona part de La verda és porta, titulada ‘Ficció’, va constatant que tot el llegit abans actua com un joc de miralls que il·lumina i engrandeix l’abast del que anuncia el subtítol del llibre, la vida i les opinions de Joaquim Soler i Ferret sobre el seu concepte de la literatura, sobre la seva vocació d’escriptor, sobre les grandeses i les misèries de les relacions entre els habitants de les múltiples capelletes de la societat literària catalana, sobre l’estat cultural d’una època que Todó radiografia meticulosament i com si complís al peu de la lletra el que deia Susan Sontag, que “escriure bé sobre el passat és com escriure narrativa fantàstica”, com si topés amb el que no se sap o no s’acaba d’entendre del tot. Al cap i a la fi, aquest és el poder de la gran literatura, dels grans llibres com La verda és porta: història d’un passat recent que dialoga amb l’actualitat, o, potser, hipotètica interpretació de la història.

Si La verda és porta, una mena de dansa d’execució impecable entre l’escriptor protagonista i el seu biògraf, és un llibre per tornar a llegir moltes vegades es deu en gran part a l’escriptura de Todó, sotmesa a un repertori retòric de primera magnitud, que manté encesa sense apagar-se mai, com si jugués a perdre’s i a retrobar-se, de manera semblant al caçador que persegueix una presa i que no vol arribar a abatre mai: no pocs escriptors desitjarien salvar-se de l’oblit gràcies a llibres com aquest.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >