Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | EVA BALTASAR

“Anem cap al precipici, contents i amb els ulls tancats”

L’autora completa amb ‘Mamut’ l’exitosa trilogia ‘misantròpica’ iniciada amb ‘Permagel’ i ‘Boulder’. “Tenim molta por de la intempèrie”, diu sobre les persones

L'escriptora Eva Baltasar.
L'escriptora Eva Baltasar.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) tanca amb Mamut (Club Editor; Literatura Random House, en castellà, i veu d’Aina Clotet al audiollibre) una trilogia amb Permagel (2018, 28.000 exemplars) i Boulder(2020, 20.000), dels darrers fenòmens de les lletres catalanes, tan gran com la seva capacitat metafòrica i la bandera de la misantropia que arboren personatges que semblen amagar trossets vitals de l’autora.

Pregunta. Quins tres estadis representa el tríptic que ara tanca Mamut?

Resposta. No és ben bé un tríptic. Permagel surt perquè escric per a mi, perquè vaig al psicòleg en trobar-me com desestructurada i ficciono per fer més interessant el que hi ha, i això agafa un to molt diferent al de la poesia que feia. Veig el personatge com es va fent i m’adono que vull conèixer més dones d’aquesta mena. I així neixen una dona Boulder i una dona Mamut.

P. Marcades per la maternitat…

R. Sí. La de Boulder és una maternitat no desitjada, d’algú que vol construir-se com sigui; la de Mamut és més fruit d’un instint biològic, no li interessa tant com a mare, sinó una mica com les bestioles. Ambdues viuen amb molta incomoditat, són outsiders… La dona de Permagel pateix; la de Boulder no troba les decisions encertades i la de Mamut sí que ja pren decisions, dràstiques, que la porten a l’isolament.

P. Els rerefons de les novel·les es van radicalitzant, fins i tot en l’estil…

R. Les novel·les s’endureixen de fons i forma, cert. Mamut és una escriptura molt més austera; l’he deixada en els ossos i prou. M’ho demanava la protagonista.

“Tots tenim una cara oculta, en què tampoc aprofundim; no val mostrar o parlar només de la cara evident”

P. És més vostè?

R. M’hi emmirallo més que a Permagel, em reconec més ara en la protagonista. És la dona que entenc millor.

P. “Allà on hi havia gent, el món era llardós (…) la gent són eixams, suma intel·ligent de bèsties nocives”, escriu. S’ha accentuat la misantropia…

R. Boulder encara era capaç de conviure; Mamut ja és ‘no tinc per què suportar-ho’, és sí o no: és incomodíssim viure en societat i d’aquí la fugida; tancada i autosuficient, sent satisfacció en descobrir-se a ella mateixa.

P. La sexualitat mai és plaent al llibre si no és onanista i la radicalitat arriba fins i tot al sentiment de maternitat.

R. Tot això em problematitza a mi mateixa; a la vida, sovint anem on no vols anar; jo hi vaig, i com a escriptora i lectora també m’interessa aquest exercici… Existeix una maternitat polièdrica, la protagonista voldria desitjar una vida sense fills… Tots tenim una cara molt fosca, tot tenim un mamut dintre; no m’ha costat gaire baixar fins aquí.

P. La ciutat “de dia fermentava, es corrompia començant per la polpa de cadascun dels seus habitants”, escriu...

R. La vida a ciutat fa evident que, com a societat, anem cap al precipici, contents i amb els ulls tancats; almenys, les meves protagonistes hi cauran lúcides, realistes… El camp tampoc és un beatus ille: la Catalunya rural és un lloc on hi ha poca gent, però idíl·lic, tampoc, és tan tranquil com dur.

P. D’on ve una visió tan hostil de la vida?

R. És la meva cara fosca. No em sembla possible confiar en la gent. No n’espero res, de la gent, però tampoc l’odio. Crec que tots tenim una cara oculta, en la qual tampoc aprofundim; mostrar o parlar només de la cara evident no val. Explorar l’altre vessant em surt en la narrativa: les baixades a l’infern són sempre interessants…

P. A Mamut sura una societat explotadora en què ens refugiem en forats que bateja com a “coves”: l’oci, l’esport, les xarxes socials…

R. És que ens tanquem en aquestes coves i ens sentim afortunats, a sobre; amb això tapem els forats negres: tenim molta por a la intempèrie…

P. De prescindir, la protagonista diu que és el verb que “allibera”. Hi ha a Mamut una voluntat estoica, física, però també moral?

R. El que és material acaba essent moral i jo m’ho aplico: soc estoica a la vida, tota la meva roba cap en dues maletes, i en això hi ha un component moral.

P. Mamut ha sortit poc després de Nus Schiele, el seu nou poemari des d’Invertida (2017), inspirat en els quadres d’Egon Schiele, l’expressionista austríac.

R. Es creuava entre Permagel i Mamut...

P. “Que tot aquest dolor / que tot aquest dolor es redueixi / a formes molt pures / a límits de bellesa”, diu el primer poema. Podria ser la filosofia de fons de Mamut i de tota la trilogia.

R. Hi ha un cert transvasament: els dels quadres podrien ser personatges de les meves novel·les, un punt escorxats.

P. “No hi ha domini on no hi ha infant”, diu un altre vers…

R. L’infant de Mamut és la puresa, per això és fàcil tacar-la, fer-li mal; si no pots controlar, respectar aquesta puresa que és l’infant… Fa el que fa perquè l’hauria tacat…

P. El lector de Mamut pot trobar el final d’una insensibilitat extrema.

R. Tots tenim dintre totes les cares; qui vegi el final de la novel·la així és que s’ha vist aquesta cara insensible.

P. Els poemes presenten tipogràficament una forma quadrada i els versos van tots seguits: la sensació d’acceleració és màxima.

R. Volia que la lectura fos semblant a la d’un quadre, on pots saltar a dalt, a la dreta, a baix… L’art m’interessa molt: miro i observo molt, a la vida; jo m’omplo els ulls d’art, de literatura, de la vida: no viatjo, ni miro tele ni premsa, només llegeixo autors morts…

P. Crear tanta imatge ha de ser esgotador.

R. Treballo de valent amb el llenguatge, però el que dono, ho rebo… Ara, Boulder em sembla barroc; no calen set imatges, amb una n’hi ha d’haver prou. Soc aquí, ara.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ