Selecciona Edició
Connecta’t

L’altra ocupació de Catalunya

El final de la conquesta militar franquista va significar l’inici de la repressió, amb la presa

dels centres de poder polític, econòmic, sindical i cultural; dos llibres n’estenen l’acta

Desfilada de la victòria de les tropes franquistes el 26 de febrer de 1939 a Barcelona, just un mes després de l’entrada a la ciutat. Oficialment, la guerra acabava a Catalunya.
Desfilada de la victòria de les tropes franquistes el 26 de febrer de 1939 a Barcelona, just un mes després de l’entrada a la ciutat. Oficialment, la guerra acabava a Catalunya. getty

Oficialment, la Guerra Civil espanyola va acabar a Catalunya el 10 de febrer de 1939, ara fa 83 anys, quan les tropes franquistes i els contingents aliats feixistes italians i alemanys van assolir els principals punts fronterers amb França. Del 10 de març de 1939 és el darrer comunicat de guerra emès pel quarter general de Francisco Franco sobre les seves operacions a Catalunya: “Nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente, en el día de hoy, todos los pasos de la frontera francesa desde Puigcerdà hasta Port Bou. Cataluña para la España triunfal de Franco”.

Però, en realitat, no va ser ben bé així. També del 10 de febrer de 1939 és el darrer comunicat que emet l’exèrcit republicà: “Nuestras fuerzas continúan sus repliegues con orden absoluto, salvando totalmente sus efectivos, material y armamento”. I és que, efectivament, “algunes bosses de tropes republicanes no travessaren la frontera fins a la tarda del dia 13, quan emprengueren el descens del coll d’Ares cap a Prats de Molló”. Prèviament, el dia 11 havia caigut Puigcerdà i el 12 va ser ocupat l’enclavament de Llívia, enmig de la Cerdanya.

Aquest grau de detall i precisió és el que fa servir l’historiador Oriol Dueñas (Barcelona, 1977) a L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939 (Rosa dels Vents), una bona síntesi recopiladora que incorpora les més recents investigacions sobre la fi de la Guerra Civil i la repressió franquista a Catalunya. Comparable per rigor i sense desmerèixer en tremp narratiu, aquest assaig històric es pot llegir de manera paral·lela o complementària a la trepidant novel·la periodística d’Andreu Claret 1939. La caiguda de Barcelona (Columna).

El protagonisme que Lluís Companys té al llibre de Claret troba un bon complement en el capítol final de l’obra de l’historiador, professor associat a la Universitat de Barcelona i tècnic del Memorial Democràtic, que repassa la detenció, el judici i l’execució del president de la Generalitat, l’únic mandatari democràtic europeu assassinat pel feixisme. I anècdotes familiars com la de la cullereta de plata d’una jove de camí a l’exili que no és una altra que la mare de Claret tenen la seva correspondència amb “les anècdotes i els records que l’àvia Margarita anà explicant” i que Dueñas reprodueix “de la manera més fidel possible com una font històrica més”, segons explica.

Oficialment també, i malgrat que l’aixecament militar a Catalunya es va produir el 19 de juliol de 1936 (entre el 17 i el 18 de juliol a la resta d’Espanya i al protectorat del Marroc), el Govern de la República no va declarar l’estat de guerra fins al 23 de gener de 1939 (des del 18 de juliol de 1936 era vigent només l’estat d’alarma). Això va ser just tres dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener, i a l’inici d’una retirada precipitada i caòtica, però més o menys militarment ordenada, de mig milió de persones refugiades cap a França (la capital catalana tenia, per aquelles dates, una població d’1.150.000 habitants).

Al seu drama caldria sumar-hi el dels 130.000 presoners de guerra que no van poder escapar i que es van repartir pels diferents camps de concentració habilitats a Barcelona, Lleida, Mollerussa, Cervera, Tarragona, Girona, Reus, Granollers, Igualada, Manresa, la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Figueres. Aquest recompte l’extreu Dueñas de la xifra donada pel diari falangista Solidaridad Nacional el 30 de març, i contrasta amb la dels 550.000 reclusos que cita al pròleg l’historiador Agustí Alcoberro sumant “els detinguts a les presons i els internats en camps de concentració o en batallons de treballadors” a la fi de la guerra. D’entre tots aquests i d’altres que durant la llarga repressió passarien per les presons, Franco va executar a Catalunya 3.358 persones, més de 1.700 de les quals van ser afusellades fins al 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (la majoria, 1.087 concretament, el fatídic 1939). En conjunt, 78.331 persones van ser processades en judicis militars sumaríssims a Catalunya: 70.470 homes i 7.718 dones.

Un informe que el Govern espanyol va encarregar el 2019 a l’historiador de la Universitat Complutense de Madrid Gutmaro Gómez Bravo xifra, per al conjunt de l’Estat i entre abril de 1939 i gener de 1940, en mig milió les persones preses en 280 camps de concentració, 90.000 les enquadrades en batallons de treballadors i 47.000 les destinades a batallons disciplinaris.

Oficialment, no obstant això, la xifra màxima de presos a Espanya és d’abril de 1939 i rau en 270.000. Segons això, doncs, la meitat eren a Catalunya. En tot cas, el problema és que l’Estat no disposa encara, després de més de 80 anys de la fi de la guerra (i de 40 de democràcia) de censos oficials sobre totes les formes de repressió franquista. La inaccessibilitat de molts arxius no ajuda a la feina d’especialistes com Dueñas, que el 2013 va acabar la seva tesi doctoral La gran destrucció. Els danys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la Guerra Civil (1937-1957).

Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener.
Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener.

Barcelona i Catalunya van caure a principis de 1939 després de gairebé tres anys de combats i bombardeigs. Només a Barcelona es van comptabilitzar 200 bombardeigs, protagonitzats en la majoria per l’aviació italiana. Els atacs aeris, que van obligar a construir un total de 1.365 refugis tan sols a Barcelona, van causar la mort de més de 5.000 persones arreu de Catalunya, aproximadament la meitat de les quals a la capital catalana. Prop de mil d’aquestes víctimes es van produir pels terribles bombardejos del 16, 17 i 18 de març de 1938, ordenats directament per Mussolini a la seva aviació amb base a Mallorca amb aquest telegrama: “Iniziare da stanotte azione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo”.

El que està considerat un dels primers bombardeigs de saturació de la història (i el segon en víctimes de la Guerra Civil després del de Gernika pels alemanys) va servir d’inspiració per als 49 dies d’avenç final franquista sobre Catalunya. En realitat, les tropes de Franco van trepitjar per primer cop Catalunya el 27 de març de 1938 i, a l’abril, després d’ocupar Lleida, la Vall d’Aran i Tortosa, van establir el front al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre.

Interior del Centre Democràtic Republicà de Rubí, ocupat el 1939 per la Falange, en una imatge de 1974.
Interior del Centre Democràtic Republicà de Rubí, ocupat el 1939 per la Falange, en una imatge de 1974.

L’exèrcit republicà va gastar els seus darrers cartutxos a la Batalla de l’Ebre, iniciada el 25 de juliol. Sense èxit: el 16 de novembre de 1938 va creuar el riu en retirada. I el 23 de desembre, fent cas omís a la treva nadalenca que havia proposat el Vaticà, Franco va iniciar l’ofensiva final sobre Catalunya. “Tarragona patí, des del 23 de desembre de 1938, catorze dies gairebé continuats de bombardeigs; Barcelona, setze dies, i Girona, quatre. Van ser atacs intensos que ja no podien ser justificats de cap manera com a objectius militars, atès que la majoria de les bombes caigueren sobre la població civil en espais força poblats”, explica Dueñas.

Barcelona i Catalunya van caure ràpidament. “Hi hagué molt poca resistència, perquè l’Exèrcit republicà es trobava esgotat i sense efectius per combatre i mostrar oposició. En el mateix cas es trobava la societat catalana, la qual, després de tres anys de bombardejos, d’un patiment sostingut per la presència de milers de refugiats de guerra i d’una manca de productes de primera necessitat, es trobava sense forces per oposar-se als ocupants”, resumeix Dueñas. “Barcelona, 48horas antes de la entrada del enemigo, era una ciudad muerta” per culpa de “la desmoralización de los que huían a Francia y la de los que se quedaban escondidos”, va consignar a les seves memòries el cap de l’Estat Major republicà, el general Vicente Rojo.

Portada del 25 de genr de 'La Vanguardia'.
Portada del 25 de genr de 'La Vanguardia'.

El 25 de gener, Barcelona ja havia estat declarada ciutat oberta, els governs de la República i de la Generalitat l’havien abandonada i la població que no fugia desesperada assaltava també desesperada els magatzems de queviures i era del tot aliena a l’última portada de La Vanguardia, que ja no va trobar quioscos oberts: “El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona”. Rojo havia ordenat concentrar l’artilleria als cims de Montjuïc i el Tibidabo com a últims bastions defensius i destruir tots els ponts del Llobregat per dificultar l’avenç franquista. Però, com explica Dueñas, per a Barcelona i el país en general, “amb excepció de casos puntuals, l’ocupació franquista de Catalunya es portà a terme sense gaires dificultats”.

De ben segur que l’hagués complicada el pla de terra cremada de l’anarquista Diego Abad de Santillán, però els presidents de la Generalitat i del govern republicà, Companys i Juan Negrín, el van rebutjar, mentre que l’exministre i líder de la CNT Joan García Oliver, que l’havia d’executar, va marxar cap a l’exili la nit del 24 sense autoritzar la bogeria d’incendiar Barcelona.

Els comunistes, els darrers a abandonar la ciutat, sí que van acordar amb comandaments militars la destrucció de Barcelona “amb milers de tones de trilita” disposades a les principals fàbriques i infraestructures de la ciutat, al port i als túnels del metro. Però el conseller de la Generalitat i dirigent del PSUC Josep Serra i Pàmies, que es va oferir voluntari per coordinar l’acció, el que en realitat va fer va ser dilatar-la perquè no s’executés un pla que, segons els seus càlculs, “hauria destruït una quarta part de la ciutat i hauria provocat la mort d’uns 200.000 civils”.

Així doncs, la defensa de la capital catalana es resumeix en dos gestos. Un és el del pont d’Esplugues: no es va poder volar i un petit contingent republicà, del qual formava part el jove comunista de 17 anys Lluís Martí Bielsa —que el 1944 participaria en l’alliberament de París dels nazis—, va resistir el matí del 26 de gener “per retardar unes hores l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona” per la Diagonal, on, això sí, van ser rebudes per gent que els aclamava. Com la família de l’editora Esther Tusquets: “Mi padre, que no había pisado la calle desde hacía casi dos años, me sostenía en alto para que viera desfilar las tropas. Mi madre gritaba el nombre de Franco con un entusiasmo que yo le vería manifestar en muy contadas ocasiones a lo largo de su vida, y siguió un buen trecho a los soldados sin dejar de vitorear y aplaudir”.

Portada del 27 de gener de 1939 de 'La Vanguardia'.
Portada del 27 de gener de 1939 de 'La Vanguardia'.

A les cinc de la tarda entraven a l’Ajuntament i la Generalitat i, comptat i debatut, “tardaren 12 hores a ocupar tots els barris de la ciutat”. Segons els comunicats de les divisions franquistes, només van patir “un mort i disset ferits”.

L’altre gest de resistència, més simbòlic, és la barricada que l’escriptora Teresa Pàmies i militants de la Joventut Socialista Unificada van aixecar a la plaça de la Bonanova mentre veien amb pànic com els soldats enemics s’acostaven. Pàmies va fugir in extremis en un camió i va consignar aquesta dura imatge a les memòries Quan érem capitans: “De la fugida de Barcelona el 26 de gener de 1939, no m’oblidaré mai d’una cosa: els ferits que sortien de l’Hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixéssim a mans dels vencedors”.

“En aquesta guerra ha vist escenes, ha sentit sorolls, ha compartit patiments que el periodisme no pot expressar”, escriu Andreu Claret sobre una de les seves personatges, ficcionades a partir de periodistes com Irene Polo —a qui la guerra va agafar de gira per Amèrica amb Margarida Xirgu— i de corresponsals del Manchester Guardian o del The New York Times, com Herbert Matthews. “Va ser el primer conflicte bèl·lic que es va retransmetre a tot el món”, sol recordar l’exdirector de l’Agència EFE a Catalunya en la vintena de presentacions que ja ha fet de 1939. La caiguda de Barcelona, amb 3.000 exemplars venuts en mig any. Si aleshores aquells personatges haguessin tingut les dades i la informació que recopila L’ocupació de Catalunya, potser sí que el periodisme hauria pogut expressar el que ara es pot entendre emocionalment en la novel·la de Claret i es corrobora des de la raó en el manual de Dueñas. Ja només falta fer-ne una sèrie.

L’espoli franquista de la societat civil

MARC ANDREU

El 9 de febrer de 1939, un dia abans de la fi de la Guerra Civil espanyola a Catalunya, el Govern de Burgos va promulgar la llei de responsabilitats polítiques, que tenia com a objectiu la repressió de qui havia defensat la República, fossin persones o institucions, partits, sindicats, cooperatives, ateneus i associacions de tota mena, amb una sanció econòmica imprescriptible i l’embargament de béns i propietats.

Fins al gener de 1939, només a la província de Barcelona hi havia 19.587 entitats inscrites als registres oficials (unes 30.000 al conjunt de Catalunya). El 1966, quan Franco va decretar l’indult general de les sancions pendents, només n’havien sobreviscut un miler a Barcelona i tan sols la meitat de les 1.400 entitats registrades durant la República a la província de Girona. Aquests són només algunes de les dades que recull la historiadora Neus Moran (València, 1979) al seu llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (L’Avenç), on explica que “foren milers les propietats immobles usurpades”, tot i que només ha pogut identificar “291 propietats de 232 entitats domiciliades a Catalunya”. El llibre analitza en concret, a més, una dotzena de casos, des de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera a la Casa del Poble de Blanes, passant per l’Ateneu Sanfeliuenc o el Centre Obrer de la Sènia.

L’espoli econòmic, paral·lel al de les de 160 tones de documentació enviades a Salamanca per a la Causa General de la repressió franquista, “buscà aniquilar una estructura de país construïda per la societat civil amb ideals transformadors d’immensa potència”. Així ho van deixar clar els sollevats que, per decret de la Junta de Defensa Nacional del 13 de setembre de 1936, deien això sobre les entitats: “Bajo apariencia política, envenenaron al pueblo con el ofrecimiento de supuestas reivindicaciones sociales, espejuelo para que las masas obreras siguieran a sus dirigentes quienes las aprovecharon para medrar a su costa, lanzarlas a la perpetración de toda classe de desmanes y cristalizar al fin en la formación del funesto llamado Frente Popular”.

A la Barcelona ocupada, el 28 de gener de 1939 es constituí una oficina per a l’escorcoll o confiscació, integrada per un centenar d’homes que, fins al juny de 1939, va fer unes 1.800 operacions. Segons Moran, “les requises en massa” de propietats mobles i immobles foren “tan desmesurades” —23.907 expedients tramitats a Catalunya fins al setembre de 1941, sobre un total de 230.000 oberts al conjunt de l’Estat, només un 16% resolts— que els òrgans encarregats d’administrar-les “sovint quedaven sobrepassats”. Només l’Ateneu Barcelonès, intervingut per la Falange —que va purgar 15.000 llibres en un infern bibliotecari—, va quedar al marge del registre de requisa d’organitzacions polítiques i sindicals.

Per una llei del 23 de setembre de 1939, els béns vinculats “a los antiguos sindicatos marxistas y anarquistas” passaven a mans del sindicat vertical falangista. La resta, restaven com a propietat de l’Estat si les entitats no demostraven la seva innocència. I tant el sindicat falangista com l’Estat franquista van fer el que van voler amb les propietats: des de destinar-les a organismes oficials fins a vendre-les o enderrocar-les. Encara avui, els censos dels ministeris de Treball, Seguretat Social i Interior no aclareixen quin patrimoni associatiu decomissat s’ha rescabalat en democràcia. A ERC, de 2.000 immobles reclamats, el 1998 només li n’havien restituït un, i 1,6 milions d’euros. Al PSUC, que reclamava 18 immobles, només se’l va compensar amb 574,35 euros.

Aquest espoli contrasta amb la misèria a què es va condemnar els presos republicans. Al llibre L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), l‘historiador Oriol Dueñas cita el testimoni de Ricard Bartrés, a qui servien el ranxo en llaunes de sardines: “Cada prisionero tenía por fin, a partir de ese momento, algo que era suyo. Sobre esa lata podías apoyar la cabeza para dormir, en ella comías, también podías usarla, en caso de extrema necesidad, como orinal. No teníamos ni manta, ni reloj, ni cuchara, ni fotos de família. Nuestra única propiedad era esa lata, que teníamos que cuidar para que nadie nos la robara”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >