La veu de Ferrater
La seva poesia no és un mirall de cap situació real, sinó un mirall de la seva imaginació moral. I aquesta és la principal grandesa de la seva poesia
Aquest any celebrem el centenari del naixement de Gabriel Ferrater i el cinquantenari de la seva mort. He aprofitat l’avinentesa per llegir alguns assaigs que encara no havia llegit, com per exemple un d’Arthur Terry, que és un crític seriós. I em va sorprendre que proposés que, en l’obra de Ferrater, hi ha tres veus. Primera (cito literalment): el “jo” que conta l’anècdota o que reconstrueix la situació. Segon: el “jo” diferent que jutja la situació. I tercer: el “jo” que mai no surt al poema, però del qual tanmateix som conscients”. També T. S. Eliot parla de tres veus en els poemes, però no coincideixen amb les de Terry, cosa que vol dir que ja en sumaríem cinc o sis. I a mi, la veritat, em sembla que aquí hi ha massa gent.
Els narratòlegs diuen que l’autor implícit és una versió superior de l’autor real. Suposo que volen dir superior moralment. En alguns autors, com ara Josep Pla, això és obvi. El Pla real va ser bastant trapella, moralment, però els seus narradors no ho són gens (amb almenys una petita excepció a la magnífica narració titulada Pa i raïm). Ara bé, a mi, aquesta distinció no em fa cap servei, perquè, com a lector de Pla, del Pla de carn i os, no n’he de fer res. No vull fer com la Maria Aurèlia Campmany, que li volia negar el pa i la sal perquè no coincidia amb la seva ideologia. Jo crec que, en el fons, li tenia enveja. I això em recorda que fa anys a la Universitat d’Estiu, a Prada, la Maria Aurèlia i el Jaume Vidal, a la terrassa d’un bar, exercien de patums, voltats de jovenets, quan uns italians volien comprar tabac, i l’estanc ja estava tancat. Aleshores la Maria Aurèlia, amb una gran seguretat, es va adreçar als italians dient: “Lo stanco è fermo”, frase que, si vol dir alguna cosa, és “El cansat està quiet”. Davant de l’estupefacció dels italians vaig pensar en els pobres catalans que llegien Pavese en les traduccions de la Maria Aurèlia. Una barrabassada així, Pla no l’hauria comès mai.
Penso que la teoria literària ha enfollit una mica, com diu Harold Bloom, referint-se a les escoles del ressentiment. I fins i tot abans, perquè no crec que parlar de diverses veus faci cap servei als lectors. De fet, quan llegim un autor, l’única veu que ens importa és la que llegim, i no cal que ens hi referim amb l’estrambòtica frase “la veu del que parla en el poema”, fent veure que hi entenem més que els altres. Podem dir perfectament “l’autor” i així evitem parlar de multituds inexistents.
En Ferrater, no hi ha ni tan sols el desdoblament que veiem a Pla. Qui parla en els seus poemes és ell, el real. Els que vam conèixer Ferrater ho tenim encara més clar que els que només l’han llegit. Quan Terry diu que el primer “jo” és el que reconstrueix la situació, no s’adona que Ferrater, escrivint, no en reconstrueix mai cap, de situació. La seva poesia no és un mirall de cap situació real, sinó un mirall de la seva imaginació moral. I aquesta és la principal grandesa de la seva poesia.
