Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

La gestió de la metàfora

Les metàfores no són innocents, que és com dir que carreguen una història (i una ideologia) i que, pitjor, tenen conseqüències

Artur Mas va fer servir la metàfora del viatge a Ítaca.
Artur Mas va fer servir la metàfora del viatge a Ítaca.

Una manera habitual de badar consisteix a pensar que les metàfores són patrimoni dels poetes o dels escriptors. Ben mirat, els humans gairebé no fem altra cosa que metaforitzar. Nietzsche mateix, a finals del XIX, ens va mostrar que el llenguatge sencer és una metàfora que hem oblidat que era una metàfora; més tard, dos lingüistes americans, George Lakoff i Mark Johnson, es van anar a fixar en les metàfores fossilitzades que carreguen les llengües, i que fan que experimentem les discussions com a batalles i el temps com a or, per posar-ne dos exemples.

Les metàfores no són innocents, que és com dir que carreguen una història (i una ideologia) i que, pitjor, tenen conseqüències. La metafòrica política, com que és tan estripada, sempre és un bon exemple. Quan Artur Mas va voler explicar que Catalunya anava cap a la independència com Odisseu cap a Ítaca, es va lligar a una metàfora perillosa, no només perquè implicava un viatge famós per la seva peripècia intricada, sinó perquè el trasllat marítim l’amenaça una altra metàfora importantíssima, com és la del naufragi. La proposta, a més, va començar a desballestar-se aviat, i aviat vam tenir el país enfangat en negociacions sobre si el vaixell era de motor o de vela, i sobre quan hauríem de treure els rems i quan arribarien les fuetades a l’esquena.

Quan la metàfora es literalitza, mostra les seves costures, els seus riscos. Penso en la que Gabriel Galmés va fer servir per a una de les seves novel·les, El rei de la casa, de 1988. Parlar de reis de la casa o de princeses, si seguim aquesta lògica, ens assegura, per tant, la formació d’un petit tirà. Una metàfora ofereix un suport per desplegar tota una lectura del món, i les que remeten a un món medieval, doncs medievalitzen. Si soc el rei de la casa, tractaré tothom com a súbdit i n’esperaré un delme emocional o simbòlic més o menys desproporcionat.

Literalitzar una metàfora, però, també pot servir per protegir-nos-en. Quino, en una pàgina meravellosa, escrivia una carta de ruptura on l’exenamorat li explica a una noia que els seus ulls de maragda, les seves dents de perla, els seus cabells de seda i els seus llavis de maduixa l’havien convençut de deixar-la per una altra, que té ulls d’ull, dents de dent, cabells de cabell i llavis de llavi. L’acudit és una delícia, en part, també, perquè explora aquest caràcter evasiu de la metàfora, que s’entesta a parlar de les coses en termes d’altres coses; se’ns enduu quan, potser, el que volem és quedar-nos allà on som. I el que encara és pitjor: sovint ho fa de manera formulària, i el que hauria de ser revelació acaba sent encobriment. Aquí s’obre la responsabilitat estètica i social que l’escriptor sempre ha reivindicat: la d’alliberar-nos de metàfores arnades i oferir-nos-en de noves. Fins que les tornem a oblidar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >