Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA CRÍTICA i

Ricardo Bofill, molt lluny dels nyigui-nyoguis

La Fàbrica, la cimentera de Sant Just on va instal·lar el seu taller, és exemple perfecte de la seva manera de fer

L’espai La Catedral, a La Fàbrica, l’antiga cimentera de Sant Just Desvern on Ricardo Bofill va instal·lar el seu taller el 1975.
L’espai La Catedral, a La Fàbrica, l’antiga cimentera de Sant Just Desvern on Ricardo Bofill va instal·lar el seu taller el 1975.

La mort de Ricardo Bofill, fa un mes, ha fet recordar a tots la seva obra, i convida a analitzar-ne alguns aspectes sota la mirada que ens regala el moment actual. Podríem parlar de moltes i diferents obres seves construïdes entre els primers seixanta i l’actualitat (en són tantes!), però potser es pot fer situant-nos en una sola construcció, una talaia des d’on contemplar-les sense deixar de veure el present. Aquest lloc és La Fàbrica, l’antiga fàbrica de ciment de Sant Just Desvern on es van instal·lar ell i el Taller d’Arquitectura l’any 1975.

Aquesta construcció en desús i reutilitzada (com diríem ara) resulta tot un compendi de coses que conviden a pensar sobre la seva obra i sobre el moment present de l’arquitectura en aquest país. La primera cosa que assalta el pensament és la rellevància premonitòria que adquireix avui aquesta fàbrica convertida en estudi d’arquitectura i residència. És com si el present de l’arquitectura, conscient de la importància de la rehabilitació i l’aprofitament del patrimoni construït, li hagués atorgat un paper i una vigència que ha restat amagada des que es va erigir, fent-nos adonar del valor d’aquesta construcció que molts vam mirar en el seu moment amb indiferència, pensant que era una singular extravagància.

La Fàbrica és una peça que forma part, arquitectònicament parlant, del conjunt del Walden 7, un dels conglomerats d’habitatges més singulars i encara sense equivalent en l’arquitectura residencial catalana. Un conjunt d’habitatges modulars que encarnava la idea d’una arquitectura residencial prêt-à-porter, a la que podríem afegir el Barri Gaudí de Reus i altres edificis residencials, com el Xanadú i La Muralla Roja a Calpe, o El Castell a Sant Pere de Ribes, que en el seu moment van formar un conjunt volumètricament impactant, que expressava amb la seva forma l’elaborat treball d’encaix de volums a l’espai que va caracteritzar la vivíssima obra del Taller d’Arquitectura amb Bofill al davant.

Per expressar-ho d’una altra manera, podríem dir que tota la normativa actual —des de les benintencionades normes contra incendis i accessibilitat, el codi tècnic i les diferents directrius dels serveis d’arquitectura de l’administració autonòmica, als quals podríem afegir la doctrina de l’ensenyament de projectes d’habitatges a les escoles d’arquitectura— seria una monumental conspiració contra aquesta arquitectura desinhibida que no encaixa bé en cap planejament urbanístic contemporani.

Una de les coses que més s’ha retret a aquesta arquitectura de formes i colors lliures han estat les diferents fesomies que ha adoptat al llarg del temps, provant sense temor el high-tec o la prefabricació d’ordres clàssics aplicats a la monumentalització de conjunts d’habitatges protegits a les perifèries franceses, o a edificis per a l’esport, l’espectacle, a bodegues o aeroports. Moltes de les formes assajades i dutes a terme als anys posteriors de la construcció d’aquesta fàbrica es van posar en marxa impulsades per arcs de mig punt o finestres biforades com les inserides a l’antiga fàbrica, responsables de transformar les sitges de formigó armat en les façanes d’un edifici singularíssim. El conjunt queda dominat per aquestes sitges, convertides així en una mena de ruïna gòtica de torres cilíndriques que semblen anticipar alguns projectes posteriors, alhora que conclou el conjunt del Walden 7.

La Fàbrica representa el projecte elaborat per sostracció, neteja i eliminació d’elements de l’antiga construcció, deixant que les parts i addicions antigues es mostrin i inspirin la intervenció. Però és potser l’espacialitat dels interiors el més genuí d’aquesta obra que s’expressa sense complexos, com succeeix en els reeixits espais de treball de genètica cilíndrica aconseguits en subdividir en alçada les sitges, o a les escales quasi habitables. I de manera molt significativa, a l’espai batejat com La Catedral, una sala civil que aquests dies ha permès acollir el comiat laic de la figura de Bofill, on el formigó demostra les seves millors qualitats, fortalesa, pes, gravetat i el fet de haver sobreviscut a un viatge pel, temps, sense fustetes, sense nyigui-nyoguis ni tonteries, però amb una intuïció arquitectònica formidable sobre com convertir en habitable quasi qualsevol cosa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >