Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Còpies autèntiques

Claramunt es va construir un imaginari plàstic visitant museus, relacionant-se amb artistes (els neoexpressionistes Miquel Barceló, Martin Kippenberger, Albert Oehlen) i observant la gent del Raval barceloní

Presentació de l'antològica de Luis Claramunt als Espais Volart.
Presentació de l'antològica de Luis Claramunt als Espais Volart.

A la pintura de Luis Claramunt (Barcelona, 1951-Zarauz, 2000), hi ha poques qualitats que podrien mostrar-se com a noves, especialment per al públic català; tot i això, ara en descobrim una de diferenciada i coherent amb totes elles, i és una autenticitat viva, gens disciplinada, de la qual manca bona part de l’art actual. L’Espai VolArt de la Fundació Vila Casas exhibeix la retrospectiva de Claramunt, el mateix lloc que fa tres anys va acollir una altra mostra que va simbolitzar el contrari, la impostura, a càrrec d’aquella autora hiperpublicitada que és Lita Cabellut (Sariñena, 1961), un dels fraus, tècnicament parlant, més vergonyosos que corren avui per les rutes b (segon nivell) de l’art global.

NAUFRAGIS I TEMPESTES

Luis Claramunt Fundació

Vila Casas

Espai VolArt. Barcelona

Fins l’1 de maig

La comparació sorgeix de l’afinitat de l’un i altra pel poble gitano. Claramunt hauria sentit per la cultura caló (de la qual originàriament no formava part: era un petitburgès nascut a l’Eixample, fill d’una pianista i un decorador) una atracció peculiar, difícil de traduir en termes normatius, ja que va anar més enllà del que ara anomenaríem performatiu; és a dir, la manera de parlar i de moure’s, l’empolainat, la indumentària. El pintor va voler ser com ells i va adoptar els seus hàbits, va copiar la seva naturalesa, però quina còpia més autèntica! De Cabellut sabem que és gitana, si fem cas de la seva biografia autoproclamada de nena desgraciada, filla d’una prostituta, lliurada en adopció i que, sent adolescent, descobreix Goya, més tard fa carrera als Països Baixos i es consolida com l’artista espanyola més cotitzada (així ho anuncien diaris i televisions), i no fa gaire, en el súmmum de la frivolitat institucional, va fer una xerrada a l’auditori del Prado amb l’avui director, Miguel Falomir, per parlar de la influència que Caravaggio i Camarón de la Isla en la seva “manera de fer artística”. La pandereta nacional.

Davant superxeries com aquestes, valorem encara més l’obra de Claramunt, la pintura de la qual és més inapel·lable en l’expressió que en les qualitats temàtiques. La seva obra ja havia estat objecte d’una retrospectiva al Macba, el 2012 (Luis Claramunt, el viatge vertical), un recorregut més exhaustiu que l’actual de la Vila Casas, ja que aquella, a més de mostrar una selecció més afinada de la seva pintura, reunia tots els aspectes de la seva vena creativa (fotografia de ciutat, dibuixos i llibres autoeditats que va realitzar en els darrers anys de la seva vida).

Claramunt es va construir un imaginari plàstic visitant museus, relacionant-se amb artistes (els neoexpressionistes Miquel Barceló, Martin Kippenberger, Albert Oehlen) i observant la gent del Raval barceloní, homes i dones del flamenc, gitanos i marginats amb qui va conviure durant els seus anys a Madrid, Sevilla, el País Basc i també a Marràqueix. En la bohèmia i la brivallada d’aquelles persones humils va projectar la mateixa admiració que sentia per la pintura de Nonell, Picasso, Goya, Daumier, Van Gogh, Schiele, Soutine o Gutiérrez Solana.

Posseïa una agudesa perceptiva dels altres i de si mateix, va ser un artista que va decidir viure a la intempèrie, renunciar a qualsevol formació i professionalització. Va abraçar l’expressionisme, que sempre amenaçava d’inundar-lo; per això les seves millors obres van ser les últimes dels noranta, quan es va fer més esquemàtic i menys colorista. Del conjunt de l’Espai VolArt, les sèries El queixal d’or (títol que potser va sortir dels terribles mals de queixal que va patir a Madrid) i les seves pintures de seguretat superba sobre naufragis i tempestes de mar, de sorra i de gel (any 1999) tenen un lloc propi en la pintura espanyola de les últimes dècades.

Claramunt és d’aquells artistes que ens esperen al final del camí. Cal agrair a la Vila Casas que compensi, fins i tot sense pretendre-ho, els seus desencerts.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >