Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

‘Cultural wars’

Els aniversaris van bé per tornar a escriure el passat. Encetem aquest any amb tres centenaris de pes (Joan Fuster, Gabriel Ferrater i Francesc Català-Roca) i un jubileu menor (Guillem Viladot)

El poeta Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972).
El poeta Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972).

Els morts no parlen, però n’hi ha que van escriure i per tant podem fer-nos la il·lusió d’enraonar-hi. Converses d’ultratomba, els vius ens n’aprofitem per construir-nos palauets ideològics i homenatges en defensa pròpia. De vegades, fins i tot, en celebrem i divulguem l’obra, però el més habitual és apropiar-se’n per justificar el present d’una capelleta o per qüestionar la legitimitat de les altres. Al final, les guerres culturals solen ser reunions de pastors amb l’ovella morta.

Encetem aquest any amb tres centenaris de pes (Joan Fuster, Gabriel Ferrater i Francesc Català-Roca) i un jubileu menor (Guillem Viladot), víctima de la cultura funerària institucional segons la feliç expressió de Mercè Ibarz en aquest mateix diari el proppassat 26 de gener. També és veritat que els Any X solen convertint-se en X fins a la sopa. Això, però, no hauria de ser cap problema si serveixen perquè l’obra torni a primera línia, s’esporgui, es critiqui, se’n conegui de nova —i es continuï agafant d’excusa per barallar-se. La història cultural s’ho mereix.

Els aniversaris van bé per tornar a escriure el passat. És el cas paradigmàtic de Josep Pla, tan grapejat per tots els flancs i encara tan nutritiu, ara l’heroi d’un catalanisme atrofiat per la guerra, adés el traïdor redimit per l’obra, que ha sigut un espanyolàs, un europeu obert i un pagès reaccionari, és a dir, un monstre cultural irreductible.

Fa de bon creure que amb Guillem Viladot tindrem la sort d’una veritable —i potser escadussera— recuperació del tresor literari del país. Passant a Francesc Català-Roca, com que va ser fotògraf, la unanimitat celebradora serà pangeogràfica. I amb Joan Fuster no es produirà ni tan sols l’intent, a la secció hispanòfila, d’entallar-se’l: el de Sueca no va deixar marge per a l’ambigüitat, ni en l’obra ni en l’acció personal.

Gabriel Ferrater, en canvi, ens proporcionarà un bon espectacle polític. La línia jordiamatista el representarà com un producte típicament barceloní, d’aiguabarreig cultural poc cantellut però bullent, cosmopolita i esquerranós transnacional, assot del catalanisme nacional-acomodatiu burgès.

Altres marxants de certituds hi buscaran just el contrari, que també hi és però força amagat en declaracions esparses i raconades de l’obra. Uns i altres es faran un Gabriel Ferrater a mida, i la resta, tant de bo sigui així, tindrem un accés renovat i anotat a un dels millors escriptors catalans del segle XX, que va ser lliure en un país ocupat, solcat de trinxeres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ