Selecciona Edició
Connecta’t
A LA GRAELLA CRÍTICA i

‘Dau’, un insòlit artefacte

Filmin ofereix una mínima part de les 700 hores que va rodar Ilià Khrzhanovski recreant l’opressiva vida en un laboratori soviètic

El cineasta rus Ilià Khrzhanovski.
El cineasta rus Ilià Khrzhanovski.

Filmin ofereix 12 hores de Dau, però és un petitíssim tast del descomunal projecte del cineasta rus Ilià Khrzhanovski -i d’Ilia Permiakov, com a codirector-, que, entre 2009 i 2011, va filmar 700 hores recreant la vida dins dels murs d’un laboratori científic i enclaustrat, una àrea d’accés restringit de la URSS, entre 1938 i 1968. Peces d’aquesta proposta, que també s’ha mostrat al festival de Berlín del 2020 i en instal·lacions i performances, es poden llogar a la web de Dau Cinema, on hi ha unes 14 hores penjades i nous títols encara no disponibles.

El rodatge ja és per sí mateix un enunciat sobre els ambigus propòsits d’aquesta singular obra. La grandiosa performance del rodatge s’imposa al quilometratge de la narració. El plató principal es va aixecar en 12.000 metres quadrats al nord-est d’Ucraïna. Allí es va recrear un laboratori, una simulació meticulosa on res podia desmentir l’època que es representava. Des de la cuina als uniformes, la moneda, el vocabulari... Un diari informava diàriament de les notícies històriques de la jornada. Fins i tot l’equip de rodatge anava vestit de l’època. De manera més o menys episòdica hi van participar des de veritables científics -Dau està, diguem-ne, inspirat en la vida del físic i premi Nobel Lev Landau (1908-1968)- a artistes o gent de teatre com Anatoli Vasiliev, Dmitri Txerniakov, Peter Sellars o Romeo Castellucci. La majoria, però, són voluntaris, actors no professionals, que assumien un personatge tancant-se setmanes, mesos, en aquell laboratori en una experiència d’aïllament, vivint a l’antiga Unió Soviètica. La biografia d’alguns d’aquests voluntaris és sospitosament propera al rol que tenien dins de la ficció. Per exemple, un agent de la KGB en el paper de vigilant i torturador que acaba dirigint la disciplina del centre. O la colla de violents que protagonitzen la crua, secreta, liquidació del centre i de la seva gent, que interpreten neonazis russos liderats per Maxim Martsinkevitx, un trist subjecte reiteradament condemnat per delictes d’odi i que va morir en un calabós en espera de judici i amb signes de violència.

Ilià Khrzhanovski rebutja que Dau sigui un espectacle voyeur a la manera de Gran Hermano. I té raó. Tampoc no és, com s’ha dit, un Show de Truman perquè tots els que hi intervenen saben on són i les regles del joc. Per altra banda no sembla que calguin 700 hores de pel·lícula per explicar el que sembla voler explicar. De fet, en la part fins ara visible, hi ha moltes escenes redundants des d’un punt de vista argumental, però si aquestes 700 hores tenen un sentit són com experiència insòlita d’uns voluntaris que interpreten uns determinats personatges, però a qui se’ls dona unes pautes molt elementals i són ells qui els desenvolupen. I són ells... els que s’emborratxen o follen en una exhibició sense amagatalls. L’espectador està veient uns personatges i, sobretot, uns ciutadans que els construeixen en unes condicions creatives inèdites, ficats en una immensa gàbia on hi ha zones confoses entre la seva identitat i la del personatge que interpreten. Quan el que ofereix Filmin es va presentar a Berlín, crítics russos van denunciar que durant el rodatge hi havia hagut violència física i psicològica sobre els actors, una acusació rebutjada pel director. Títols del projecte, com Natasha, amb escenes de tortura i sexe explícit, han estat censurats a Rúsia per difusió “de pornografia i propaganda”.

La vida en aquesta càpsula és una potent descripció dels mecanismes més desvergonyits de la dictadura soviètica i de la inevitable resposta submisa de la gran majoria, que intenta viure ignorant unes circumstàncies que, tard o d’hora, els esclafaran. Dau és la crònica meticulosa d’un mal somni real. Peter Bradshaw, a The Guardian, a propòsit de Dau va parlar d’estètica porno gonzo, d’horror snuff que provoca nàusea... “Les persones que interpreten les persones desagradables no sembla estar fingint ser desagradables. És un lloc comú dir que algunes pel·lícules fan por i bogeria. Però això, escriu, és realment aterridor i boig”. Però també el considera un dels artefactes culturals més estranys que et pots trobar. I l’espectador difícilment por resoldre aquesta tensió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ