_
_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Allò que no diuen els talibans

Jaufré, una novel·la artúrica amb un vessant còmic a l’estil Monty Python

Fotograma dels cavallers de la taula quadrada dels Monty Python.
Fotograma dels cavallers de la taula quadrada dels Monty Python.

L’estiu passat, quan els talibans es van apoderar de Kabul i van instaurar de nou el lamentable emirat islàmic, van sovintejar els comentaris en el sentit que l’Afganistan tornava a l’edat mitjana. En aquest mateix diari ho van dir firmes tan diverses com Sami Naïr, Remedios Zafra i Mario Vargas Llosa. Però això és un lloc comú, per no dir una simplificació com una catedral —preferiblement gòtica. Perquè, a part del fet de postular una societat teocràtica, aquesta colla de fanàtics primaris no tenen gaire en comú amb una etapa de la història d’Europa en què sorgeixen les universitats i formes d’art tan exquisides com la que es plasma en la novel·la Jaufré, escrita en occità pels volts de 1270 per dos autors desconeguts, en dos temps, i traduïda ara per Anton Espadaler, expert medievalista.

Des de les últimes dècades del segle XII havia pres forma un gènere novel·lesc, la “matèria artúrica”. Un gènere amb tots els ets i uts: personatges fixos (el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona) i espais recurrents (la cort del rei, reunida sempre en assenyalades festes cristianes —la Pentecosta, en el cas de Jaufré—, i el bosc i la terra erma com a escenaris de les perilloses aventures que genera l’arribada a la cort de personatges aliens, que posen a prova el valor de joves cavallers que, al final d’un camí iniciàtic, són premiats amb un casament ennoblidor. Aquest model, encetat per Chrétien de Troyes en francès i en versos apariats (parells d’octosíl·labs en rima consonant), amb títols fundacionals com El cavaller de la carreta i El conte del graal, ha estès la seva influència fins a sagues recents com les de Tolkien, J. K. Rowling i George R. R. Martin.

Jaufré compleix prou aquests requisits i resulta una novel·la d’aventures molt entretinguda i divertida. La dedicatòria al rei d’Aragó —sembla ser que Jaume I— reflecteix l’ambient polític occità, bolcat cap al sud (hi ha escenes de Jaufré pintades als murs del palau reial de l’Aljafería, a Saragossa). La narració, tenyida de la ideologia de l’amor cortès, ens presenta el jove Jaufré sortint de la cort d’Artús per respondre a la provocació comesa pel malvat Taulat de Rogimont. Li tocarà enfrontar-se a gegants i cavallers que fan mal ús de la condició noble, trobarà secundaris típics del gènere com nans, leprosos i dames i donzelles ultratjades en castells i comarques sotmeses a tirania, i lluitarà en combats prodigiosos (espectacular un de nocturn) i aventures en què no falten la màgia i el misteri.

El que distingeix Jaufré dels antecedents francesos, a més de la llengua, és un evident vessant còmic, notori sobretot en els episodis inicial i final. Ni els esbojarrats Monty Python d’Els cavallers de la taula quadrada es van atrevir a imaginar una escena tan delirant com quan els cavallers artúrics es despullen per fer un llit de roba mentre el rei és presoner d’una bèstia malèfica que amenaça d’estimbar-lo des d’una roca.

Aquest i altres elements satírics (la nit que no deixen dormir l’exhaust Jaufré) són analitzats al postfaci i a les documentades notes d’Espadaler. Però aquesta és una edició per a tots els públics: per això, l’encapçala un prefaci breu i entenedor, i els gairebé onze mil versos en occità són traduïts en una prosa catalana fidel a l’original, amb un registre lleument formal (Espadaler usa el perfet simple), però buscant la comprensió del lector profà, que no trobarà gaires entrebancs per gaudir de les aventures de Jaufré.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_