Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

‘Desig’, alt voltatge emocional al TNC

La valenta mirada de Sílvia Munt reforça el clàssic de Benet i Jornet, en què Laura Conejero treu ràbia i pors d’una dona farta de reprimir-se

Un moment de 'Desig', de Josep Maria Bent i Jornet, que es representa al TNC sota la direcció de Sílvia Munt.
Un moment de 'Desig', de Josep Maria Bent i Jornet, que es representa al TNC sota la direcció de Sílvia Munt. El País

Josep Maria Benet i Jornet és un clàssic del teatre català contemporani que, com tots els clàssics, guanya amb el temps. Els temes que aborda, els personatges que crea, els enigmes que planteja, són esfereïdorament actuals, potser perquè tot en ells parla de la dificultat d’estimar i ser estimat. Així ho entén la directora d’escena, Sílvia Munt, que, en un moment dolç de la seva trajectòria, dirigeix al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) una fascinant i valenta versió de Desig, un dels textos de culte del gran dramaturg, a l’univers teatral del qual s’acosta per primera vegada. L’encerta i ens regala una antològica actuació de Laura Conejero donant vida a una dona de caràcter que despulla els seus sentiments a la recerca de la seva anhelada llibertat.

El 2000, Benet i Jornet va ser el primer dramaturg que estrenava una obra a la Sala Gran del TNC (i durant 15 anys va ser l’únic). Parlem d’Olors, dirigida per Mario Gas. Ara, amb la mirada femenina i serena de Munt, un dels seus textos més foscos i críptics, Desig (1989), estrenat al Romea el 1991 sota la direcció de Sergi Belbel, remou els esquemes del TNC.

Amb la sala redissenyada per crear un escenari a dues bandes, gairebé nu, més íntim i proper als quatre actors, lligats pel seu desig inconfessable, que protagonitzen l’obra, Munt aconsegueix aquesta gran proximitat, tan necessària per activar els ressorts d’un text que juga amb l’ambigüitat per torbar l’espectador cada vegada que afloren noves capes de les seves trames soterrades.

El dolor del desig, la lluita interna en la recerca de la identitat sexual, els somnis reprimits i ofegats per una vida matrimonial d’aparença tranquil·la i rutinària, potser mai desitjada i sostinguda amb fonaments que no suporten el pes dels desitjos inconfessats. De tot això ens parla Benet i Jornet, Papitu, a Desig, amb un doble llenguatge i un doble univers que agita més pel que amaga que pel que ensenya.

L’obra explica la història d’un matrimoni que veu interrompuda la seva vida rutinària en una casa de muntanya per trucades anònimes (els telèfons antics eren més inquietants) i un cotxe que fa llums al costat de la carretera. La misteriosa connexió amb una parella de desconeguts activa els records d’una nit gairebé oblidada. Amb aquesta trama, Benet i Jornet fa miracles, perquè ens condueix al món interior dels personatges per mostrar-nos les seves pors i els seus desitjos inconfessats. La realitat i els somnis (el que ens passa i el que voldríem que ens passés), es fonen en un pertorbador retrat emocional.

Un volcà de matisos

Aquests desitjos volen en un exercici teatral sobri i precís en les formes, però d’alt voltatge emocional. L’escenografia mínima d’Enric Planas, dues taules i tres bancs, crea un espai de llums i ombres que els personatges habiten amb força interior en una atmosfera onírica, amb il·luminació de Carlos Marquerie, vestuari de Míriam Compte, espai sonor de Jordi Bonet i Judit Farrés i un poètic vídeo final de Dani Lacasa, de reveladora essència i projectat a terra, mentre la sensual veu de Mina esgarrifa.

Conejero està sensacional. Mostra la ràbia, els dubtes i les pors d’una dona farta de reprimir els seus desitjos, un volcà d’emocions a què dona vida amb un arsenal de recursos i matisos abocats amb el to just i gran intensitat. Munt deixa espai al ritme interior de cada actor i ho aprofiten bé Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun per anar revelant les capes emocionals d’uns personatges enfrontats a les seves contradiccions.

Després de dirigir Les irresponsables, de Javier Daulte, i Eva contra Eva, de Pau Miró, Munt afegeix un nou triomf amb el seu primer Benet i Jornet, al qual ni havia interpretat ni havia dirigit mai, però amb el qual aconsegueix una connexió profunda. Que segueixi la ratxa: està en vena.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >