Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

El·la Butler

La llengua catalana té un recurs per escriure els dos articles personals en un sol mot: el punt volat

La filòsofa americana Judith Butler.
La filòsofa americana Judith Butler.

Tard o d’hora havia de passar, i continuarà passant, per molt que els lingüistes segueixin dient que el llenguatge no binari és una imposició, o una dictadura, o la pitjor de les plagues bíbliques. Cada cop hi haurà més visibilitat per a les persones no binàries, cada vegada hi haurà més personatges no binaris en obres de ficció, tant escrites com audiovisuals (amb les pertinents necessitats de traducció a les altres llengües), i, cada cop més, hi haurà més persones no binàries en posicions de certa notorietat pública, i de les quals haurem de parlar. Aquesta setmana ha estat a tomb de la concessió del Premi Internacional Catalunya a Judith Butler, filòsofa i activista queer, que prou que s’ha manifestat com a no binària. De seguida hi va haver queixes a les xarxes sobre l’ús del femení en referir-se a la seva persona, tal com feia l’escriptor Sebastià Portell: “Judith Butler s’identifica com a persona de gènere no binari, @agenciaacn. Per què us hi referiu amb el gènere gramatical femení?”. Bé, agradi o no, el nom propi força també una determinada concordança, com si en parlar del britànic Sam Smith, també no binari, diguéssim que és músic.

Ja hem comentat altres cops la proposta que per al català s’ha fet d’emprar el neomorfema -i per expressar el no binarisme, i per bé que la iniciativa ha sorgit de l’entorn del col·lectiu implicat, no ha servit més enllà que per estendre l’estranyesa i la incomoditat. Per descomptat és una solució possible, però està lluny de connectar amb el dring de l’idioma, que per alguna raó ha prescindit força de les terminacions en -i. En canvi, dins la mateixa llengua hi ha mecanismes que es podrien emprar si volguéssim construir un llenguatge no binari, uns recursos que els lingüistes, binaris o no, faríem bé de valorar. Les següents podrien ser algunes propostes.

D’entrada, necessitem un article personal, tal com fem servir en casos com el Pere i la Maria. Aquí, podríem reciclar la vella estratègia de duplicar l’article per mitjà de la barra, amb el/la, però emprant el punt volat i recorrent a la nostrada ela geminada: el·la. De fet, en una al·locució normal, això equivaldria a pronunciar tots dos articles, l’un darrere l’altre, i potser aconseguiríem fins i tot estendre la pronúncia canònica del dígraf. Faríem, per tant, el Pere, la Maria, el·la Carla. Es podria emprar la mateixa fórmula per al pronom de complement directe: la mare el·la desperta cada matí. Això serviria, també, per resoldre la confusió amb el pronom de complement indirecte que obtenim si recorrem la forma li.

En segon lloc, ens cal un pronom de tercera persona, el que en anglès han resolt amb they, en francès amb iel i en castellà amb elle. La proposta, com abans, consisteix a pronunciar la doble ela de ell i ella amb geminació, com si féssim tots dos pronoms, tot reproduint el so que ja trobem a ametlla o espatlla. En aquest cas, l’ortografia no ens permet recórrer al punt volat per geminar el dígraf (no podem fer ell·lla), però sí que podem fer etlla.

Tercer, convé disposar d’un possessiu no binari, en tant que molt sovint són l’entorn de les persones no binàries les més necessitades de referir-s’hi d’una manera propera. Aquí la mateixa llengua ja disposa de recursos propis, concretament la formació del possessiu informal meu en companyia de femenins, com fan en terres gironines: la meu mare. Es tractaria, doncs, de fer servir aquesta fórmula per al no binarisme, però per mitjà de l’article que ja hem esmentat: el meu avi, la meva tia, el·la meu germana.

I, finalment, queda la concordança, l’escull més difícil. Potser, aquí, no caldria tant buscar una fórmula que inclogui els dos gèneres, sinó acceptar que, mentre hi hagi alguna altra marca de gènere no binari, és indiferent quin dels altres dos gèneres aparegui, ja que tots dos poden fer el fet; per entendre’ns, si estem disposats a buscar les costures al sistema, també podem qüestionar la necessitat de concordar-ho tot i arreu. És el que ens passa amb el·la filòsofa Judith Butler i el·la músic Sam Smith, els quals, com hem vist, forcen de manera natural l’aparició d’una terminació o l’altra a través del nom.

Són propostes, n’hi pot haver d’altres, però és clar que ni els mitjans de comunicació, ni la literatura ni la mateixa normativa poden continuar ignorant o etiquetant de disbarat un fenomen que no ha fet més que començar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ