Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Vida i versos ben tensats i polits

Susanna Rafart demostra tenir una veu pròpia davant de tots els desafiaments de la realitat a 'D'una sola branca'

L'escriptora i poeta Susanna Rafart.
L'escriptora i poeta Susanna Rafart.

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) fa poesia d’una manera que ja no es porta, i això sempre —i ara més, tal com estan les coses— és un elogi. Al final d’aquest breu D’una sola branca ens diu que ha estat escrit del 2017 al 2020, però bé podria ser d’unes dècades enrere. És una poesia despullada de referències concretes, deslligada d’un temps identificable. Hi ha un jo que ens parla a través d’un seguit d’imatges de mal desxifrar, que no sabem on ens volen dur, si és que ens volen dur enlloc.

Cada poema, d’una vintena de versos màxim, més que etapa d’un viatge és capítol d’un relat fragmentari orientat a la reconstrucció d’un estat d’ànim. El tercer de la sèrie principal del llibre, ‘L’arc en la llum’, introdueix l’existència d’un camí que mena a “la tomba del teu pare”. Aquesta pot ser la clau que doni sentit al conjunt, i ho confirmaria el poema que fa de pròleg: el protagonista camina a l’hora del crepuscle, entremig d’arbres, mentre cauen les fulles i “l’aroma d’un saüc perdura sota els peus”.

El del saüc, explicava Rafart en el text que fa d’epíleg a Baies (2005), és “el fruit amarg de l’expulsió”, ja que, prèviament tractat, és a partir de la tardor que se’n pot gaudir, passats els excessos de l’estiu. Explorant-ne el simbolisme, afirma que “el saüc roman per recordar-nos la noiesa que ha marxat” i que “associat al dolor configura una imatge de pèrdua”. A partir d’una olor com aquesta, i d’arbres, de flors, d’ocells, de múltiples elements d’un paisatge rural, som transportats a la dimensió espiritual que ofereix aquest passeig de la mirada del present al passat, serenament i amb un dolor que amb prou feines s’insinua. Són constants les imatges que fan referència a la mort, a la pèrdua, al final, a la fugida “a l’àlgid paradís de la nostàlgia”. Habitualment són un punt massa críptiques —com ara “l’arbre sonor de les despulles”, o “la timbrada crinera de l’atzar”— i funcionen com fars de bellesa que il·luminen el discurs. La mètrica, amb versos de mesura diversa i sempre ben tensats, polits fins a l’obsessió, hi dona un suport imperceptible però suficient per fer-ne petites obres impecables.

La poesia de Rafart és singular també perquè, en un temps de proclames buides d’abast global i d’exagerades adscripcions col·lectives, es manté fidel a un projecte estrictament personal, sense altre suport ni pretext que la veu pròpia enfront de tots els desafiaments de la realitat, com és característic de la poesia moderna. En un breu article de 2004, dedicat a explicar els orígens de la seva escriptura, afirma: “Penso que escrivim des d’una individualitat volgudament sotmesa al llenguatge. En aquest sentit, tota ploma és singular i no crec en maneres ni posats de gènere. La nostra implicació ens travessa (…) sempre des de la singularitat”. Aquesta singularitat l’ha desenvolupat al llarg de quinze llibres de poesia, uns quants de narrativa, una novel·la i alguns textos d’assaig literari, sempre amb un acusat sentit de la forma i amb una dicció acurada i detallista. La seva és sempre una prosa carregada de funció poètica, tant com els versos: el so de les paraules, el ritme i les imatges conflueixen en una composició sòlidament articulada. “El poema no s’explica, només és recordat; el poema no actua, només es manifesta”, afirma Rafart a Dies d’agost (2017). D’una sola branca, premi Miquel de Palol 2021, és un exemple més d’aquest seu art fet de records d’infantesa, contemplació del paisatge i evocació de lectures intensament viscudes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >