Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Dins la nostra vall fosca

A 'En la foscor de l'hivern', l’Austràlia més boscosament fosca reflecteix la por dels personatges

El parc nacional de Mt. Field, a Tasmània.
El parc nacional de Mt. Field, a Tasmània. EFE

Probablement el primer relat de la història, va dir l’escriptor argentí Ricardo Piglia, va ser la crònica d’aquell que va compartir amb la seva tribu el que havia vist a l’altra banda de la vall. Seguint aquesta lògica, el primer relat de por bé podria haver estat el que van imaginar els seus oients quan no va tornar d’una segona expedició. La llum que porta l’explicació versus les tenebres que escampa la fabulació. Si aquell hipotètic home valent i cronista zero hagués estat australià, Tim Winton (Karrinyup, 1960) vindria a ser, milers d’anys més tard, una mena de reencarnació de tot allò que va simbolitzar el seu avantpassat: algú que intenta desxifrar el territori i, pel camí, cau en alguns dels forats negres que inextricablement formen part d’ell. Immensa, salvatge, plena de depredadors i llegendes, fortament connectada espiritualment amb els morts i escenari d’un genocidi que és una ferida impossible de cicatritzar, Austràlia té en l’obra de Winton un mapa ambiciós en el seu desig de representació, però en les 144 pàgines de la pertorbadora En la foscor de l’hivern segurament va copsar com mai la seva psicologia profunda, tot endinsant-se en l’inconscient agitat i paranoic dels seus compatriotes amb un ganivet a la boca.

EN LA FOSCOR DE L'HIVERN

Dins la nostra vall fosca

Tim Winton
Traducció de Marc Rubió
Univers
144 pàgines
18,90 euros

Des del primer capítol, que arrenca un any després dels fets que van trasbalsar els quatre protagonistes, se’ns deixa clar que aquesta història només pot ser compartida a l’hora de les bruixes, quan el sol ja s’ha post, el silenci envolta, el neguit desperta i no hi ha doncs manera de protegir-se o enganyar-se, només, amb sort, de trobar un xic de pau. Com sintetitza poèticament un dels narradors/supervivents, que es considera a si mateix el portador dels records de tothom: “O sigui que quan arriba el capvespre, en aquell moment penombrós de confusió en què no diferencies la soca d’un arbre d’un cangur, l’udol d’una òliba d’una pregunta en la nit, la foscor es comença a obrir com l’orella de Déu i ho vomito tot, intento treure’n l’entrellat, i de tant en tant espero sentir un sospir, un murmuri, algun senyal que m’indiqui que arribarà alguna mena d’absolució i consol”.
No toca ara i aquí treure l’entrellat de la novel·la, ja que aquesta funciona precisament a partir de buits suggeridors i angles cecs —allò que imaginem que palpita en el cor del bosc de nit— que el lector haurà d’anar omplint; de nou som d’alguna manera els membres d’aquella tribu de què parlàvem al principi, procurant unir les peces del relat explícit i del relat sostret. Però sí que almenys direm que ens trobem en una vall aïllada i remota coneguda com el Sot, acompanyant quatre individus d’edats i perfils ben diferents, si bé units per l’angoixa i l’amenaça d’alguna cosa impossible d’identificar (l’extint tigre de Nannup a qui es dedica el llibre?), que mata animals d’una manera esgarrifosa (pas previ a fer el mateix amb els humans?).

Com en tot bon relat de suspens i terror, la font de la por més extrema no és material, sinó que és producte de la projecció de les nostres faltes en el passat i de les mancances en el present; el monstre o l’ens només fa aflorar el nostre costat fosc, un tema que l’autor treballa brillantment en cada personatge. A l’altra banda de la vall, ens diu Winton amb un estil que bascula entre el nervi i el lirisme, hi ha misteri, hi ha dolor i hi ha paisatges terribles i aclaparadors, però no us ho puc explicar tot, mireu dins vostre i ho entendreu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >