Selecciona Edició
Connecta’t
BRUIXERIA

La revenja de les bruixes: de torturades a homenatjades

Catalunya reivindicarà i dignificarà la memòria de les dones perseguides i penjades per bruixeria al segle XVII

Imatge d'una versió conematogràfica d''El crisol', d'Arthur Miller, amb una seqüència icònica de bruixeria.
Imatge d'una versió conematogràfica d''El crisol', d'Arthur Miller, amb una seqüència icònica de bruixeria.

“És veritat que el dimoni em va portar a Aiguafreda”. Això va confessar finalment —i tot el que li van demanar— el 28 de juliol de 1620 a la presó de Vic (Barcelona) la vídua de 70 anys Elisabet Martí, veïna de Seva acusada de bruixeria. El testimoni li va ser arrencat sota tortura. La van asseure en un banc despullada i la van comminar que digués quants anys feia que era bruixa i que revelés el nom de les seves companyes. Martí inicialment s’hi va negar amb molt valor. Llavors li van lligar els braços a l’esquena i, per mitjà d’una politja, la van penjar del sostre fins a gairebé desconjuntar-la (la sensació era que se’t rebentava la caixa toràcica) durant l’estona, diuen amb sinistra beateria les fonts documentals, que es triga “a resar una avemaria o un parenostre”. Va caldre que la pengessin diverses vegades més, un total d’11 (el notari present en la sessió de turment les va anar apuntant i enumerant al marge del document en què va donar acta de l’interrogatori), i que li col·loquessin pesos als peus perquè la dona s’esfondrés. Tot i així, a part d’inculpar-se a si mateixa, els noms que va donar eren de dones ja executades.

El cas de Martí, que sembla haver mort durant la tortura —l’interrogatori acaba bruscament, valgui la paraula—, és un dels molts que hi ha sobre acusades i condemnades per bruixeria a Catalunya del segle XV al XVII, sobretot durant l’extraordinàriament intensa caça de bruixes desencadenada entre 1616 i 1622. Hi va haver llavors una veritable psicosi digna de Salem, Zugarramurdi o North Berwick. Se les veia per tot arreu i es considerava que en algunes localitats, com Ventalló, totes les dones sense excepció eren bruixes. A les Guilleries, un refrany popular deia: “De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes”.

Es calcula que més de 400 persones, la immensa majoria dones, van ser executades sota l’acusació de bruixeria al territori. A Catalunya, on, segons els estudiosos, la persecució va ser molt més violenta que en altres parts d’Espanya, no se les cremava, sinó que se les penjava, perquè eren els tribunals i la justícia secular els que les processava i les castigava com si fossin delinqüents comuns. Les execucions tenien lloc a la plaça pública de les localitats o a les forques instal·lades en diferents llocs, ben visibles, com al camí ral de Vic a Barcelona. Era habitual veure bruixes penjant al paisatge de l’època i el terrible, atroç espectacle (res de la Bruixa Pirula, el Tren de la Bruixa o Malèfica) va deixar empremta en la toponímia, com el Pla de les Forques del Bisbe, a Centelles.

Catalunya, on s’estan produint diferents iniciatives populars i acadèmiques de revisió d’aquella terrible persecució, vol ara recuperar, dignificar i reivindicar institucionalment la memòria històrica de les víctimes, i el Parlament preveu que s’aprovi (hi ha majoria) en el ple d’aquesta setmana una resolució en aquest sentit, presentada per ERC, Junts, la CUP i els comuns i que demana, entre altres coses, que els ajuntaments catalans posin a alguns dels seus carrers noms de condemnades per bruixeria. Així que un podrà viure, per exemple, al carrer de la Maria Joaneta, l’Antònia Rosquellas o la Margarida Puig, àlies Cassadora (tres de les 14 dones, incloent-hi una nena de 12 anys, penjades per bruixes al petit poble de Viladrau, a Girona), o al de Francina Redorta, natural de Menàrguens (Lleida), o Eufrasina Puig, de la submergida Susqueda. Una manera de recordar-les a totes.

La iniciativa parteix d’una campanya llançada per la revista de temes històrics Sapiens, i també aquesta setmana s’estrenarà (dimarts, 22.00 h) un documental sobre el tema coproducció de la publicació i TV3, titulat Bruixes, la gran mentida.

“La iniciativa parlamentària i el documental, igual com cicles de conferències que s’estan realitzant i un mapa interactiu formen part de la campanya que sota el lema No eren bruixes, eren dones, vol donar a conèixer el que va ser la caça de bruixes a Catalunya i alhora presentar els resultats de les investigacions que hem dut a terme des dels últims deu anys”, explica l’historiador de la Universitat de Barcelona Pau Castell, que lloa que es faci “un acte de país”, de desgreuge, a favor de les presumptes fetilleres assassinades. Li sembla que és “de justícia”. Especialista en la caça de bruixes, Castell va dedicar al tema la seva tesi, considerada el punt de partida de la nova aproximació científica al fenomen, després de treballs pioners com els de mossèn Antoni Pladevall als anys setanta del segle passat i l’exposició Per bruixa i metzinera, al Museu d’Història de Catalunya el 2007. “La política de memòria i l’acte de desgreuge són iniciatives que ja s’han pres en altres països europeus, on la persecució va revestir gran intensitat, sobretot al nord. La idea és que els judicis que es van fer per crims de bruixeria van estar desproveïts de garanties legals i del mínim respecte del dret. En la mateixa època de la caça de bruixes veiem que juristes catalans es posaven les mans al cap davant del despropòsit que van ser els judicis i condemnes, no només ja des del punt de vista humà, sinó també processal”.

Castell assenyala que a Catalunya no hi havia fins fa molt poc una tradició potent d’investigació científica del fenomen i que el coneixement es basava en estudis locals, moltes vegades de caire folklorista. “La majoria de la gent desconeix que aquí la persecució va ser duríssima i va començar molt aviat”, recalca. “Catalunya és un dels grans focus de repressió europea de la bruixeria”. Assegura que la realitat geogràfica de la caça és molt clara, territoris en els quals va tenir molta intensitat i d’altres on no va ser així. A Espanya, apunta, a les zones més centralitzades de l’Estat les bruixes sortien més ben parades: els tribunals eren lluny de les comunitats on es detectava la bruixa i solien ser més objectius, menys vehements. En canvi, a Catalunya, Aragó i Navarra, territoris allunyats del centralisme castellà, diu, la justícia era de proximitat i pitjor: com més propera, més perillosa per a l’acusada de bruixeria. Els casos es resolien en el marc local, que era on hi havia més malvolença. I s’executaven els reus allà mateix. “La dinàmica local és fonamental en la intensitat de la caça de bruixes”. Per l’estudiós, la reivindicació de les tingudes per bruixes generarà un interès per elles i “ha d’animar noves investigacions”. L’historiador adverteix que les dones perseguides no eren, per descomptat, bruixes, “però tampoc el que altres visions

folkloristes han volgut fer-les, no eren aquestes dones sàvies, posseïdores de coneixements arcans, guaridores expertes i especialistes en plantes i remeis medicinals que s’enfrontaven a l’Església i a l’ortodòxia científica de l’època. Això és una invenció del nacionalisme romàntic del segle XIX, dels Grimm, de Michelet”. Què eren, doncs? “Un conjunt heterogeni en què no hi ha un patró més enllà que a totes les acusaven de bruixes. Hi ha dones joves, velles, de totes condicions socials, encara que és cert que predominen entre les acusades dones en situació de marginalitat, forasteres, emigrades, sense llaços forts a la comunitat o que les posa en perill algun interès d’un veí o una enemistat; moltes són vídues i viuen soles, cosa que les fa més indefenses, vulnerables”. Tenir un defecte físic et feia ser sospitosa?“En algun cas, però no n’era el motiu. Són les comunitats les que creen les seves bruixes, les que estigmatitzen, en la consideració general que hi ha persones infiltrades en la societat que fan el mal en secret, la mala gent. Habitualment trobem que la histèria popular contra les bruixes es desencadena en moments de crisi: epidèmies, males collites... calia buscar responsables. Però el crim era per descomptat inexistent, no hi havia tals grups organitzats de bruixes que fessin el mal. Tot era una fantasia”. Castell concedeix que algunes de les acusades podien fer pràctiques magicomedicinals. “És un motiu més de sospita que realitzessin conjurs i algunes pràctiques condemnades per l’Església, però no ho trobem majoritàriament en els casos, i aquestes pràctiques no eren exclusives de les acusades de bruixeria. Totes les dones de l’època, com han fet després les nostres àvies, tenien els seus ungüents, remeis i pregàries”.

La reivindicació de les perseguides per bruixeria té un parell d’elements incòmodes. El primer és que no es coli en la dignificació algun cas com el de la famosa bruixa Maria Pujol, la Napa, la veïna de Prats del Lluçanès a qui van enxampar amb el fetge d’una nena que havia assassinat; a aquesta esperem que no li posin el seu nom a un carrer, que per a això ja hi ha el de Millán-Astray. “És cert, s’han de seleccionar bé els noms. En el sedàs dels perseguidors hi podia caure algun personatge realment tèrbol. És probable que alguna acusada fos una criminal de veritat. Hi havia enverinadores de marits, per exemple, sempre n’hi ha hagut. Quant al cas de la Napa... és allà, encara que és molt ambigu. És un cas tardà, la van executar el 1767, així que queda fora de la gran caça de bruixes”.

El segon perill és creure que el fenomen va ser només femení i cenyir la caça de bruixes al feminicidi. Hi va haver molt bruixot executat també. Hi ha l’endevinaire Malet i el pastor Pere Torrent, penjat per bruixot, per no parlar del vell Menocchio del Friül, el moliner i benendanti de Carlo Ginzburg, cremat el 1599 (vegeu el seminal El queso y los gusanos, 1976) . “No és un fenomen estrictament femení, és cert. El crim de bruixeria no era limitat a un sexe, podria formar part del complot diabòlic tothom. La proporció d’homes i dones acusats varia molt d’una zona a l’altra, podia ser del 50% de cada sexe, però en xifres generals, el 80% eren dones, i això parla de misogínia. Gens estrany quan es té en compte que en la nostra cultura sempre s’ha considerat la dona més a prop de la maldat i més procliu al pecat, des d’Eva. Però no és tan simple com per dir que la caça de bruixes va ser un crim de gènere, una expressió de violència masclista: moltes acusacions venen d’altres dones”.

Heterodoxes

Per Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura de la Generalitat, membre d’ERC i que va ser un dels primers a analitzar culturalment des de la universitat, com a especialista en teoria i història de la comunicació, el fenomen de la bruixeria, la iniciativa “és de gran interès en el reconeixement de la importància de la cultura popular i l’heterodòxia com a corrents importants de la història”. Tresserras considera que reivindicar la gent que es movia “en els marges de la cultura oficial i que estava més enllà del saber dogmàtic establert” és tan transcendent “com reivindicar les avantguardes”. L’estudiós sí que creu en l’existència d’un dipòsit de coneixement antic, alternatiu al discurs dominant i basat en l’experiència, que es transmetia de mares a filles i que podia ser vist perillosament com a transgressor. Per Tresserras, les bruixes “no existien i existien”, una formulació curiosament semblant, des de la reflexió acadèmica, al cèlebre “haberlas haylas”.

A la bruixa, diu, en part la fa la persecució, però hi ha uns coneixements reals de substrat i unes relacions que fan pensar que hi podia haver xarxes de protecció mútua entre dones, potser amb elements de lesbianisme. Tresserras apunta que algunes coses que formen part de la nostra vida avui, com la recerca de remeis naturals, la preocupació per la vida sana i per la naturalesa —però també els fraus de les vidents de la televisió—, són una mica herència de les bruixes, “aquelles heterodoxes”.

Probablement hi ha poques persones a les quals els entusiasmin tant la iniciativa de reivindicar les bruixes com a Noemí Bastias. Ella és l’alcaldessa de Viladrau (Girona), un poble que fa anys, des de 1997, que recupera la memòria de les seves bruixes —una de les històries més tràgiques de la caça— mitjançant l’anual Ball de les Bruixes, en el qual participa tot el poble i que ha anat creixent en profunditat i espectacularitat, a més de popularitat. A la festa i espectacle es dedica una part del documental de TV3 (que tindrà una presentació a la mateixa localitat el 8 de març).

L’alcaldessa i les bruixes

“La iniciativa ens sembla molt potent i ens alegra que potenciï les nostres bruixes —assenyala l’alcaldessa—. Nosaltres sempre les hem recordat, provant de destacar com patien les dones llavors i projectant-ho en la lluita feminista actual i en la necessitat d’acabar amb la violència de gènere”. A la pregunta de si han pensat en la idea de posar a un carrer de Viladrau el nom d’alguna de les víctimes de la caça de bruixes, respon: “No, però sens dubte és factible, hi ha molts espais de Viladrau encara sense nom i podríem ser pioners; a més aquest any serà el 25è aniversari del Ball i volem aprofitar-ho per fer més accions i que sigui un acte encara més simbòlic; s’ha avançat i s’avançarà”.

L’alcaldessa no té una bruixa favorita. “Totes van ser igual de maltractades, però potser la Maria Joaneta té un protagonisme especial, li hem posat el seu nom a la geganta del poble”. Viladrau, que compta amb un punt d’explicació permanent

sobre les bruixes i vol complementar-lo amb l’exposició dels vestits que utilitzen les actrius en el Ball, està en contacte amb altres llocs de tradició de bruixes i, de fet, s’havia planificat una trobada de bruixes de diferents localitats per estrènyer llaços, que va haver de suspendre’s per la covid.

De la relació de la parròquia de Viladrau i el seu rector, mossèn Balbino Mújica, amb tot el fenomen de les bruixes i la seva reivindicació, l’alcaldessa diu que no li consta que hi hagi cap problema.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >